La llibertat del nen geganter

El primer amic que vaig tenir es deia —es diu, vaja– Carles Riba. Amb nom de poeta, ja de ben petit era artista. Un dels records més vius d’infantesa que tinc és veure’l entrar a l’aula de P3 del Sant Lluís ballant com un gegant i fent el so dels tambors amb la gola. Durant uns quants anys, en Carles va ser pràcticament el meu únic amic. Quan les nostres mares se sentien generoses i deixaven que ens veiéssim per jugar després de l’escola, en Carles m’ensenyava els gegants que estava construint al garatge de casa seva. Amb una escala, uns llençols cosits i el capgròs que li havien regalat pel seu aniversari s’empescava una cosa prou reeixida. M’ensenyava els seus llibres de gegants, una mena de cartipassos amb fitxes de totes les figures del país, els seus noms, els anys de construcció i els tallers que els havien fet. Tenia unes rèpliques de cartró que cuidava com si fossin vives i arrossegava sons pares a tantes cercaviles com podia. De vegades també m’hi arrossegava a mi, que en el fons hi anava prou de gust.

Quan vam arribar a l’adolescència en Carles no va abandonar cap de les seves aficions. Era graller, diable, geganter i alhora era guitarrista i estrella del rock and roll. Em miro aquells anys des de la distància i em veig com la noia que va voler sortir d’ella mateixa per absorbir tot el que la seva desequilibrada i inexperta escala de gustos li deia que molava. Jo vaig sortir a buscar la persona que volia ser i mentrestant en Carles ja sabia que ser és un acte constant de retorn i que el seu encaix amb ell mateix, la seva comoditat malgrat l’oxímoron, era dur les set vetes per Corpus fins que se li llaguessin els peus. Durant aquells anys em va ensenyar els primers vídeos de la Patum que vaig veure mai i em va explicar tot de coses noves sobre la imatgeria festiva del país que encara s’estudiava per plaer. Eren els anys de l’inici del procés i polititzar-me em va servir per entendre que no havia d’anar gaire lluny per trobar el que parlava de mi. Les gralles em van deixar de semblar l’instrument estrident que tocava el meu amic excèntric i em van començar a ressonar dins la cambra de la meva identitat.

En Carles va néixer lliure dels prejudicis que la cultura popular encara arrossega en aquest país. Encara hi ha qui es mira les faixes i les gralles des de la distància i fins i tot de l’esnobisme perquè confonen intencionadament el que és popular amb el que és de baixa estofa, vulgar. En comptes de mirar-s’ho com el fruit d’un caldo de cultiu de segles, com l’expressió sedimentada de la tradició al carrer i com el lligam públic que es promet culturalment una comunitat, s’ho miren com la manifestació d’una ridiculesa. Com si pogués existir un corrent de pensament lliure d’herència i com si els costums que ens han estat llegades només servissin per explicar-nos de portes endins, corrent el perill de sentir-nos a dir rancis. I és que un gegant té dues creus: la del folklore i la de la catalanitat. Cap d’aquestes creus li ha pesat mai a en Carles, que encara avui pot situar-te qualsevol gegant i qualsevol bèstia del país al mapa només amb el nom, que encara es carrega la forca de petards a l’espatlla per fer tremolar qualsevol plaça del país i que li va escriure una sardana a la seva àvia per celebrar-ne els vuitanta anys.

La setmana passada veia passar vídeos de Santa Tecla i aquest cap de setmana vídeos de la Mercè i només podia pensar en ell, en el meu amic. Els esclats públics de joia al voltant d’un pilar i les cantades dels Segadors al voltant d’una àliga ens saben tocar la fibra que ens diuen que ens queda capacitat de resistència. Sempre rebo aquest sentiment amb una mica de sorpresa, i és que en un moment de derrota política i de substitució cultural qualsevol expressió desacomplexada d’autoestima –de catalanitat– la rebem amb caràcter d’excepcionalitat. Vam veure l’Oriol Romeu al Ball de Mantons d’Ulldecona i ens vam meravellar igual que en Joel Díaz va anar al concurs de rajolers de Granollers i no es podia creure que hi hagués sis mil persones reunides en un pavelló per veure-ho. Malgrat tot, cada vegada hi ha menys músics que estudien instruments de cobla a l’ESMUC perquè la cultura popular també té una mica això: ens enorgulleix des de la distància, ens agrada que ens la facin per poder-nos recol·locar el sentiment nacional periòdicament, però sense despentinar-nos gaire.

Quan va morir la Carme Junyent vaig veure passar per Twitter una cita seva del 2009 que deia: “les llengües amenaçades fan por perquè són l’espai de llibertat dels seus parlants, on ni el mercat ni l’imperi poden entrar. Qui parla la seva llengua té més possibilitat de controlar la seva vida”. Aquests dies de festes majors –comptant també les de les Mares de Déu trobades– he pensat si aquesta premissa serveix igualment per la cultura popular en totes les seves manifestacions públiques És a dir, si la cultura popular és un espai que ens fa més lliures perquè ni el mercat ni l’imperi hi poden entrar. I si representant-nos als carrers té la força de fer-nos sentir més presents, més ferms, més resilients: per això, més lliures. És un espai on participar et fa desprendre de prejudicis i autoodis i t’ensenya a mirar endins sense por. He trigat vint-i-cinc anys a trobar les paraules per poder escriure això, que és una cosa que el nen que entrava a l’aula de P3 del Sant Lluís ballant com un gegant i imitant els tambors amb la gola, ja intuïa. El nen geganter, en Carles, era lliure i m’ha ensenyat a ser-ho.