I el poble va ballar

Les arts escèniques no fan vacances. Catalunya és plena de festivals, durant l’estiu, però no tot és música a la vinya del Senyor. El juliol sembla monopolitzat (i fagocitat) pel Grec, però durant aquell mes també ballen les Valls d’Àneu o Deltebre, i Girona acull la creació més jove al Festival Z. A l’agost les arts en viu encara remenen la cua, sigui en micropobles de l’Empordà o en una mostra internacional de teatre amateur, i a la Garrotxa també es balla molt (i variat) a Les Preses. Al poble (encara més petit) de Les Piles (a la Conca de Barberà) a mitjans d’agost té lloc el Danseu, festival que enguany ha celebrat el seu desè aniversari. Vaig rebre una invitació del seu director, el Pau Estrem, per assistir-hi. I ara, dues setmanes més tard, en publico la crònica. Creació escènica de proximitat i periodisme tranquil.

Les Piles és un poble de 218 habitants (segons la Viquipèdia), però m’expliquen que durant l’any hi viuen una seixantena llarga de persones. Que en aquest poble hi tingui lloc el Danseu, un festival que va començar com una sèrie de tallers professionals per a ballarins i que s’ha convertit en el que s’ha acabat convertint, és gairebé un miracle. La feina de Pau Estrem (i el seu equip) demostra que la gestió cultural pot canviar vides. Perquè enguany, com a celebració del desè aniversari, en Pau va tenir la feliç idea de recuperar alguns dels muntatges que havien passat pel festival durant aquests anys, però que ara fossin interpretats pels veïns de Les Piles. Espilencs i espilenques (gentilici boniquíssim) van ballar a diferents racons del poble versions reduïdes de muntatges que havien vist, com a espectadors, aquests últims anys. Si jo, que no soc ni amic ni familiar de cap dels intèrprets, ja em vaig emocionar veient-los ballar, no em vull ni imaginar la pell de gallina que tindrien els seus pares, fills, germans, amants i amics.

Amb el (fantàstic) bar de la piscina com a centre neuràlgic del festival, vam veure com la transmissió de la dansa tenia lloc a un hort, un carrer, un safareig o la pista de tenis de Les Piles. “El Petó” era el concepte que unia creadors i veïns, en versions atomitzades d’espectacles que en recollien la seva essència, com en un perfum de pot petit (que tothom sap que són els més bons). El primer espectacle que vam veure la Marta Oliveres i servidor (que aquell cap de setmana vam viure la nostra particular lluna de mel) va ser la versió del Bolero de Jesús Rubio Gamo. Allà ja vam veure que la cosa anava de veres, i que els temors d’amateurisme eren totalment infundats. Les veïnes cantant i ballant (primer des dels seus balcons, després al safareig públic) la seva versió de Jamais en retraite (de la Cie Zania), i les famílies protagonitzant una versió espilenca dels Pink Unicorns de La Macana ens van acabar de convèncer.

Al Teatre L’Estrella de Santa Coloma de Queralt (poble de la nuvolaire Marta Pontnou) vam veure Cuando el cuerpo habla, una transmissió de la peça d’Olga Álvarez (La Taimada) a la veïna Helka Lehtinen, una finesa que fa uns anys va anar a parar a Les Piles, on va trobar el seu lloc al món. L’emoció dels espectadors (amics o no de la intèrpret) va demostrar-nos que la dansa és allò intangible que circula entre ballarí i espectador, entre cos i cos. Veure ballar l’Iban i el Joaquín del bar o la noia que m’havia preparat l’habitació a la casa rural, amb peces “petoneres” de la companyia Moveo o Losinformalls, em va demostrar que les arts escèniques (en totes les seves varietats) haurien de ser obligatòries a totes les escoles. I que la dansa provoca la felicitat. La peça Pelat de Joan Català continua funcionant, nou anys després de la seva estrena a Tàrrega, i amb el paper dels voluntaris agafant ara la veu cantant. Com molt bé defensa la Marta Oliveres, la transmissió (i preservació) del nostre patrimoni escènic és una tasca que tenim pendent com a país, més enllà de dedicar les exposicions de rigor a les companyies quan celebren el seu quarantè aniversari.  

Al Danseu també vam veure espectacles professionals, que consti en acta. Vam recórrer els camps que envolten Les Piles amb la peça sonora One Million People and Me (de la companyia neerlandesa ShELFISH), vam fer collage postcolonial amb Reinaldo Ribeiro i el seu Black through red, vam veure a Richard Mascherin desafiar les lleis de la gravetat amb Caer, caer, caer, o el delicat duet de Sharon Fridman ¿Hasta dónde…?, i vam poder assistir a la preestrena de + (Suma) el nou espectacle de música i dansa dels Sound de Secà, que s’estrenarà a FiraTàrrega. També vam poder gaudir d’un tast d’El Petó, el llibre que la creadora Arantza Labuena publicarà el pròxim desembre, crònica poètica i encàrrec del festival a una artista que ha estat set anys vinculada al Danseu. Dissabte a la nit, el performer i cantant búlgar Ivo Dimchev ens va demostrar (per enèsima vegada) que no és d’eixe món, ja que amb l’única ajuda d’un ordinador portàtil i la seva veu angelical va fer ballar tota la Plaça Roja del poble. Atenció: aquest dissabte visitarà el FITT (Festival Internacional de Teatre de Tarragona) amb el seu Halal, solo concert: jo de vosaltres no me’l perdria. És la versió búlgara i queer de la Beyoncè. És a dir, una estrella internacional.

Ja em perdonaran els professionals, però el que més recordaré de la meva visita a Les Piles és l’alegria i orgull que desprenien els veïns del poble fent de protagonistes per un dia. La brillantor dels ulls no es pot operar, com afirmava la gran Lola Flores. I la felicitat és molt difícil de dissimular. Llarga vida a la dansa, el Danseu, els espilencs i les espilenques!