El barri fosforescent

Amb Mujer en cinta de correr sobre fondo negro, estrenada al Festival de Teatro de Málaga el gener de 2021, la creadora i performer Alessandra García (Màlaga, 1984) va guanyar el premi El Ojo Crítico, el Max al millor espectacle revelació i el Premio Ateneo a la millor interpretació. La creadora ‒i actual programadora del Contenedor Cultural de la UMA‒ forma amb la poeta Violeta Niebla el col·lectiu Dos Bengalas, que explora les arts vives i el teatre relacional en formats diversos. L’espectacle es va poder veure durant quatre dies a l’Antic Teatre, emmarcat dins del festival Dansa Metropolitana.

Mujer en cinta de correr sobre fondo negro parteix d’un text bastard que és tota una declaració d’intencions i troba el seu sentit en la performance que l’autora defensa amb dents i ungles. En ella afirma l’energia poderosa dels invisibles ‒els bandejats, els que viuen a la perifèria‒ i imposa la seva determinació de retratar-los en escena, glossar-los, reivindicar-los. En el contundent resultat final hi tenen molt a veure la dramatúrgia de Ramón Gázquez, l’espai escènic de Beatriz Ros i les llums d’Azael Ferrer.

Una ganyota per començar, una boca oberta com un crit. La performer se situa sobre una cinta de córrer ‒dispositiu gimnàstic i escènic del fet de caminar‒ i encadena, amb un ritme àgil i sense treva, una sèrie de descripcions de la gent del barri que veu pel carrer. Una estampa del passat ‒un grup de noies maquillant-se al lavabo d’un càmping, amb les samarretes per sobre del melic i el perfum intens‒ funciona com a referent de la presa de consciència del seu desig profund d’observar els altres: “Ese día fui consciente de que la vida de la gente me interesaba”.

Alessandra García, lúcida performer-clown amb el nas pintat de blau, una llarguíssima trena postissa de color verd i una vestimenta d’allò més estrident i bigarrada, recrea diferents situacions i caràcters. En un precís treball postural, aconsegueix ràpides caracteritzacions ‒una dona aclaparada per la pobresa; tres octogenàries que van a missa; un conductor d’autobús‒ sense burlar-se mai dels tipus humans ni parodiar-los. I intensifica el seu exercici d’empatia i autocrítica amb comentaris incisius: “Cuando caminas me cuentas tu dinero”; “Los pobres son de recorridos muy situacionistas”.  

Assumint el seu desig de mirar, ens transmet allò que veu i com ho llegeix o tradueix; en un joc metonímic, però no reduccionista, ofereix instantànies de transeünts i passavolants ‒caracteritzats per les còrpores, les edats, els guarniments‒ i es permet inferències i llicències interpretatives. Expressa la paradoxa que implica sentir rebuig envers l’amuntegada, vociferant multitud i voler alhora comptar amb figurants o testimonis: “Porque quiero extras en mi vida, quiero gente que componga mi noche ideal”. Tot això ho connecta també amb la vanitat de l’artista, que, a banda de mirar, vol ser mirada i es posa “colorá” ‒imagineu-vos aquí, de banda sonora, Papá Levante‒ davant l’escrutini del públic.

La performance porta l’extraradi al centre i té com a personatge estrella una “merdellona” malaguenya. Mentre s’esplaia sobre els veïns de sota, les calces barates o el sector serveis, realitza accions com la d’inflar una pilota enorme, grimpar per una corda de nusos ‒amb el cap entre els focus i el gest d’abocar-se a l’exterior per observar, com una “depredadora visual”, els blocs de pisos i els balcons de què parla‒ i abraonar-se sobre un nino de plàstic de nou metres que li fa d’espàrring i la succiona com una aspiradora. Deforma noms de marques de roba, fent evident l’element aspiracional del capitalisme, i escup contra l’esclavatge que condemna els cambrers i els venedors de bisnagues al somriure estrany i a la inclinació reverencial dels subalterns. També reivindica els motes amb què coneix els habituals del barri i s’entrega a una llarguíssima i rítmica enumeració de malnoms que situen els al·ludits en relació amb la comunitat.

Alessandra García mostra una potència escènica descomunal, una energia neta i una intencionalitat molt ben dirigida en la seva relació amb el públic. A l’escena titulada “Las lenguas”, performa la parla d’idiomes que no coneix pròpiament, però que inventa sobre l’escenari i aconsegueix fer reconeixedors ‒identifiquem una llengua pseudoeslava, una musicalitat brasilera, una aproximació fonètica a l’anglès‒; en un altre moment, fa passar una frase rítmica per diferents estils musicals. Amb dicció vigorosa, un moviment a estones frenètic i efectius canvis de volum, velocitat i modulació ‒ara expansiva, ara íntima‒, ens planta davant els nassos ‒anomena, il·lustra, interpreta‒ allò que fa anys que observa amb devoció, curiositat o ràbia, incloent-hi també el que no li deixen mirar.