Deixar-nos abraçar en l’abisme

La Fundació Carulla ha celebrat una nova edició del Mutare a la Nau Bostik amb l'objectiu de reflexionar sobre la vulnerabilitat amb el sector social i cultural

Quan les emergències són emocionals no podem deixar de sentir el timbre que ens ho indica. La primavera, com sempre, va forta, i és important saber trobar els refugis on seguir covant l’aliment que ens manté ferms. La Fundació Carulla ens ha deixat entrar al seu refugi particular aquesta setmana en una nova edició del Mutare, celebrat a la Nau Bostik.

Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, presenta el plenari del Mutare 2022 © Fundació Carulla

El Mutare d’aquest any duia per lema “VulnerArts” i des de Núvol ens hi vam voler acostar per entendre-ho des de dins –és l’única manera de fer les coses quan els protagonistes són els sentiments–. Des de la Fundació Carulla han fet que la vulnerabilitat deixi d’habitar les ombres per fer-la aflorar en un encontre ple d’actes i dinàmiques de grup. “L’objectiu és explorar el poder de les arts per connectar-nos emocionalment”, diu Marta Esteve, directora de la fundació. “Es tracta de sostenir persones i d’acompanyar emocions, ho hem fet tant en l’àmbit social com el cultural i per això connectem els dos sectors”.

La jornada va començar dividida en tres actes simultanis que tenien en comú la primera meitat de l’espectacle: una peça d’àudio de gairebé deu minuts que posava els nostres monstres sobre la taula i els feia preguntes. De la incomoditat en ragen moltes solucions, perquè ningú vol estar en un lloc on no se sent a gust. La veu conductora es preguntava, encertada: “per què he de donar de mi llimones, si jo el que vull donar-vos són figues?”. I tanta raó, perquè tots hem patit com les expectatives dels altres canviaven qui som.

Aquestes primeres activitats van tenir un extra d’immersivitat: els assistents duien els ulls tapats i els seus mòbils estaven requisats fins al final de l’acte. La vulnerabilitat es fa més palpable si no hi ha res més que nosaltres i els altres, si no tenim un espai virtual on amagar-nos. Al llarg d’una de les funcions, a càrrec de la Companyia Brots, els actors i actrius van evidenciar com l’estigma envers els problemes de salut mental i la diversitat funcional els afectava: el prejudici també ens fa vulnerables.

La Fundació Carulla va convidar els assistents a desconnectar els mòbils i tancar els ulls durant 15 minuts
La Fundació Carulla va convidar els assistents a desconnectar els mòbils i tancar els ulls durant 15 minuts © Fundació Carulla

Sandra Jurado, creadora de cultura urbana adreçada als joves va presentar el projecte Median T la Danza. En la tercera d’aquestes funcions simultànies, la directora teatral Clara Manyós va esmorzar amb el seu oncle, Lluís Manyós, afectat d’atàxia, una malaltia que li impedeix de parlar amb fluïdesa. Van conversar mentre esmorzaven, tot escoltant el Concert de Colònia de Keith Jarret, tot buscant la distensió necessària per fer aflorar la comunicació no verbal dels cossos en moments de quotidianitat.

L’Espai 53 de la Nau Bostik va ser el centre d’operacions del Mutare 2022. Després de la pausa per esmorzar (la gana també ens fa febles), la presidenta de la Fundació Carulla, Marta Esteve, va donar la benvinguda als assistents recordant una premissa important per entendre la fundació: només si unim allò social amb allò cultural tindrem art amb sentit. Les activitats, majorment focalitzades en la salut mental i com preservar-la o recuperar-la a través de l’art, no tenien sentit sense la vessant social de treballadors, psicòlegs i professors.

Just després es va donar el tret de sortida a la part central de la jornada, un cicle de cinc breus conferències de projectes que han rebut el suport de la Fundació Carulla: entre ells, vam trobar el combo Clara i Lluís Manyós. Ella, coach d’actors no professionals –la responsable de fer brillar els actors i les actrius d’Alcarràs–, ell malalt d’atàxia. Junts construeixen un projecte teatral protagonitzat per malalts d’atàxia, una malaltia neurodegenerativa que afecta la meitat dels seus oncles. La Clara, que va tenir una relació silent amb el seu avi, que ja patia aquesta malaltia hereditària, s’ha proposat d’enderrocar el tabú de l’atàxia a través de l’art.

Dinàmica de grups al Mutare 22 a la Nau Bostik
Dinàmica de grups al Mutare 22 a la Nau Bostik © Fundació Carulla

També van pujar sobre l’escenari algunes de les veus de Ràdio Nikosia, que intenten integrar la vulnerabilitat en el seu dia a dia. Marta Galego, una persona amb problemes de salut mental, va explicar des de l’escenari que “no són només els temes dels que parlem el que ens fa acceptar la vulnerabilitat, és també com construïm el nostre lloc de treball i els vincles entre nosaltres”. Martín Correa-Urquiza, un dels dinamitzadors de Nikosia, va observar que les persones vulnerables també són sovint vulnerades. “Es tracta de posar a la plaça pública el fet que la vulnerabilitat afecta a tothom. A Nikosia, l’instrument és la paraula, que et permet connectar amb el teu jo, crear unes ressonàncies per reapropiar-te des d’un espai segur. Nikosia és un espai de llibertat, des del qual no se sanciona ningú, on s’està obert a acceptar el que pugui venir en forma de deliri i es pot ampliar el concepte del que és normal. Cal estar receptiu a la mirada lateral que ens procura la bogeria”, va dir Correa-Urquiza.

També amb la veu com a protagonista, es va presentar el projecte barceloní Musicals’ Choir, una coral de joves, la majoria d’ells en risc d’exclusió. Cristina Colomer, fundadora del projecte, ens va explicar com empara les infàncies vulnerables sota el seu paraigua, donant suport i refugi a tota mena de nens i nenes del Raval i altres barris de classe obrera. “Soc músic professional, però el que m’omple és obrir les portes als joves. Els parlo d’esforç, de constància, de superació. Soc seriosa en les classes, és l’única manera de respectar-los”, va dir Colomer, que ha atès a més de 2.000 nens al llarg dels anys.

La Inés Boza i la Loli Navais també ens van parlar en clau de barri, però aquesta vegada del Besòs. Com vulnerabilitzem els nostres cossos en la vellesa? La pressió estètica i l’exigència funcional ens duen a paralitzar-nos i a perdre el control dels nostres cossos. L’Associació de Dones del Besòs, juntament amb la Inés, s’encarreguen de tornar la força als cossos en forma de dansa i moviment. “He volgut explicar-me el món des de la dansa i el teatre. No som sense fragilitat, com no som tampoc res sense força. Vaig començar a fer tallers de moviment al barri. Vaig adonar-me que no podem trobar la vida sense el cos. Vaig començar a descodificar un llenguatge que havia adquirit per entrar al cos, que és la casa dels nostres pensaments”, va dir Boza. Loli Navais, que forma part d’una associació de dones del barri des de fa 35 anys i ha estat beneficiària del taller que imparteix la Inés, explicava la seva experiència, que li ha permès descobrir la dansa i connectar amb el moviment interior del cos. El taller, titulat Diari del meu cos, ha consistit a escriure les sensacions que els han procurat els exercicis que fan tot estirant el fil de la memòria.

Els assistents al Mutare van compartir les seves HabiliArts © Fundació Carulla

L’última de les conferències va ser d’una cruesa aguda, com bé indicava el seu títol: Material Sensible. Alice Monteil, Mireia Plans i Abel Parra Sorribas ens van dur al seu univers fotogràfic, en el que usen l’art com a eina terapèutica per retornar la perspectiva i la justícia a les víctimes d’abús sexual infantil. “La fotografia és una eina magnífica per posar-nos en relació. Les imatges ens ajuden a posar-nos al costat de l’altre”, deia Monteil. “La fotografia ens convida a parar, respirar, adonar-te del que vols explicar. La fotografia permet explicar el dolor de manera no literal i connectar amb el nostre inconscient”, va dir Plans. “Fer aflorar un abús és un procés molt complex, carregat de confusió, silencis. Amb la fotografia aconseguim reordenar aquestes experiències i emocionar les persones”. Finalment, Abel Parra, que ha estat víctima d’abusos sexuals, va mostrar algunes de les fotografies que ell mateix havia fet i que l’havien ajudat a sortir del pou.

L’acte va estar conduït per una brillant Júlia Bertran, que seguidament va donar pas a la conferència central “Arriscar-nos plegats”, presentada per la dramaturga Lucía Miranda. Partint de la improvisació absoluta, la conferència menys conferència de la dècada va transformar una sala plena de gent atenta en una sala plena de gent que ballava, cantava i interaccionava amb els altres: Miranda va recuperar les paraules de Marta Esteve i va proposar que cada persona del món cultural s’unís amb una del món social, en una mena de dating efervescent i apassionat. Va tenir, Miranda, el que s’esperava: una activíssima participació del públic que va acabar presidint la majoria de la conferència.

La jornada acabava amb l’última dinàmica: un espai de connexió a través de les HabilitArts de cadascú de nosaltres. Aquestes habilitats són els recursos que cadascú de nosaltres tenim per fer front a les vulnerabilitats, les nostres i les dels altres. Llegíem rètols que presumien de saber fer riure, de saber escoltar i de saber crear espais segurs per la gent que ens envolta. Conèixer-nos i tenir-nos a prop és, potser, l’única forma de seguir endavant amb el peu que toca.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació