Un any més, tornen les corredisses al Poblenou. A finals d’octubre aquest popular barri de la capital viu la seva primavera teatral. Enguany el festival Escena Poblenou celebra 20 primaveres. Un número bonic, rodó, que significa moltes coses. Aquest aniversari suposa la consolidació d’un festival de teatre contemporani, que mostra espectacles de risc, híbrids, amb un fort compromís social. Un segell que any rere any han anat modelant l’equip capitanejat per l’Ada Vilaró.

Enguany l’Escena Poblenou ha programat 20 espectacles amb els quals volen que #obrimelsulls. 100% presencials (ja ho van ser l’any passat, els molt agosarats). L’objectiu del festival és, més que mai, oferir experiències vivencials, espectacles que es puguin veure, sentir, palpar i respirar per entendre bé la realitat social que ens envolta i implicant-se sempre en i amb tot el barri.

Un altre número 20 fa referència a l’edat d’alguns dels joves que estaran implicats en el festival. Joves que ronden la vintena seran protagonistes d’alguns dels espectacles que formaran part de l’Escena. Així doncs, enguany es programen sis propostes embrionàries (espectacles del projecte Embrions que es troben en un procés incipient de creació i que tindran una primera estrena), una proposta en procés de creació (Runade la Cia 140º) i tretze propostes acabades, tres de les quals ja han passat pel festival i que ara recuperen com els greatest hits del teatre contemporani: Likes, peça de dansa de la Núria Guiu, Mr. Kebab, espectacle d’humor absurd de Joan Estrader, i Rebota, rebota y en tu cara explota d’Agnés Mateus i Quim Tarrida. Val la pena que enguany us deixeu caure per alguns dels espais habilitats per aquests espectacles o pels carrers i places de Poblenou que serviran com a sets de les companyies. Vint anys no se celebren cada dia.

I com que a Can Núvol ens agraden aquests tipus d’aniversaris, hem anat a buscar a la persona idònia per celebrar l’efemèride: l’Ada Vilaró, una de les seves fundadores i l’ànima del festival. Just abans que bufi les espelmes, li robem mitja hora per fixar la mirada enrere i parlar del que ha estat i el que és Escena Poblenou.

• 

  Vet-ho aquí

  Clica i fes-me un “like”

  Clàudia Brufau

Quin era l’objectiu que perseguíeu quan vàreu aixecar el primer Escena Poblenou, ara fa vint anys?

El nostre objectiu de fa 20 anys era el mateix que ara: generar un espai de trobada per diferents artistes amb els treballs que estaven realitzant. Treballs vinculats a nous gèneres i nous llenguatges, que tinguessin darrere aquest punt d’investigació i de risc. No hi havia espais híbrids a Barcelona, espais d’un teatre més contemporani. Com a artistes, ho trobàvem a faltar. Així, que junt amb el Sergi Estebanell, ens vam arremangar. Sort que el primer any vam comptar amb la complicitat de la directora del Centre Cívic Can Felipa, la Modesta Roda. Ella és la que ens va dir que havíem de fer un projecte, baixar la idea al paper. I de fet, va ser ella la qui ens va ensenyar com havíem de redactar-lo.

Tot i ser el primer any, la resposta va ser molt bona i vàreu convidar 28 companyies en dos dies.

Va ser una autèntica bestiesa. I amb un pressupost d’un milió de pessetes! Al final, repartint-ho tot a parts iguals, vam cobrar 25.000 pessetes per cap.  I això em va fer molt feliç perquè era molt important que, encara que fos molt poc, tots poguéssim cobrar alguna cosa. Vam gastar els diners en walkie talkies, alguns cartells i poca cosa més. El record que tinc és que sempre anàvem corrent. Tots corríem, fins i tot el públic. Va ser una festa, tot es va petar de gent. Hi havia tanta gent que no sabia com gestionar-ho. Vaig perdre quatre o cinc quilos. Gairebé dormíem al Can Felipa.

Què en vàreu aprendre d’aquella experiència?

Que ens havíem d’organitzar en la gestió i en l’organització, perquè no es podia tornar a repetir aquell primer any, allò era insostenible. Vam fer una reunió amb el districte i l’Ajuntament de Barcelona. Llavors hi havia el Ferran Mascarell i recordo que jo em vaig aixecar i vaig brandar que aquest festival s’havia de fer fos com fos. El Mascarell es va quedar sorprès. “Ho tens molt clar, oi?”. “Sí, sí. Si no, no estaria aquí”. Val a dir que jo de protocols en sabia zero, anava molt neta. Tot era passió. El festival va néixer de la passió. I de les amistats i les complicitats. El segon any vam rebre més ajuda i vam poder contractar una persona que fes la producció a mitja jornada. Necessitàvem algú que sabés fer la feina.

L’Escena Poblenou competeix amb moltes cites culturals o altres festivals d’arts escèniques que tenen lloc a la tardor, com el Temporada Alta.

Jo no penso en com se sobreviu o com competir. El que fem durant l’any és anant generant vincles, teixint xarxa, generant complicitats. És la meva manera de fer, però ho faig sempre des de la intuïció. No soc una persona estratega, tinc intuïció i a partir d’aquí vaig tirant. Penso que, quan conec algun projecte interessant, pugui crear un vincle. Em segueix movent aquesta il·lusió, aquest entusiasme, que per sort no m’abandona. Encara que en aquestes dates hi hagi el Temporada Alta o altres propostes entre totes sumem. L’escena híbrida i més contemporània fa falta, i encara som pocs que la programem. Hem de ser més gent, hem de generar més. Així donem més feina, alhora que convidem el públic a descobrir propostes noves. No hem de perdre l’origen del perquè fem les coses, jo sempre torno a l’arrel.

Aquest festival ja és el teu projecte personal, que no has abandonat mai durant vint anys. No seria el mateix sense tu.

Sense mi seria un festival una mica diferent, però no soc imprescindible, aquesta és la veritat. No ho dic per dir. De fet, fins i tot quan estava en ple tractament del càncer, vaig acabar venint a la inauguració, vaig veure l’espectacle i vaig tornar a la Vall d’Hebron. És veritat que jo marco una manera de fer. Però si no hi fos, hi hauria molta gent que agafant algunes premisses del festival el faria d’una manera semblant. Així i tot, no crec que sigui un festival que tingui especialment un segell d’Ada Vilaró, és un segell de molta gent, de molts vincles que s’han articulat. És clar que hi ha la meva empremta, en tant que és un festival que dona suport a la creació i, sobretot, perquè recolza a les dones creadores que presenten propostes compromeses, amb un discurs de denúncia, que obrin portes a la reflexió i el pensament.

“S’ha d’estar sempre obert a donar suport a la creació”.

Tirar endavant l’Escena Poblenou no ha estat fàcil. Quins han estat o continuen sent els principals entrebancs?

La part més administrativa. Quan s’acaba el festival s’han de justificar totes les subvencions, fer les memòries de comptabilitat, etc. Tràmits que cada vegada porten més feina. I mira, t’ho dic, si us plau: demano a l’Administració que posi les coses més fàcils. Cada any sembla que estiguem treballant més per l’administració, i això és horrorós. Amb aquests vint anys s’ha complicat moltíssim, fer el mateix paper. És un desgast i uns diners invertits, diners que haurien d’anar a les persones que fan art i no en papers.

Una de les feines més importants és la de seleccionar les propostes artístiques que puguin formar part de la programació del festival. És complicat fer aquesta tasca de selecció?

És una feina en la qual has d’estar disposat a estar amb els ulls i els orelles ben obertes, per a conèixer noves propostes. Mirar-les des de la innocència. Quan la miro des de la professió, no em deixo sorprendre tant. Selecciono i programo coses que m’arriben al cos, no al cap. És una manera de programar bastant visceral. Es tracta d’estar molt atenta, de conèixer gent, de saber com estan els creadors. I ser conscient que ets una plataforma i que potser pots tirar cables i ajudar a molts artistes. S’ha d’estar sempre obert a donar suport a la creació.

• 

  Agnés Mateus i la bufetada al masclisme

  Oriol Osan i Tort

A més, és un festival que ha crescut amb i gràcies al barri del Poblenou. Com es creen aquests lligams amb el barri?

El treball amb el barri és un treball molt intangible, però de cada dia. Quan vas a dinar al bar i els expliques què fas, generes complicitats. Hi ha molts comerciants que també participen en el festival, encara que sigui en petites aportacions. Crees tallers amb les organitzacions del Poblenou. Es tracta també de generar aquests vincles amb el barri i que no pari mai. I la resposta sempre ha estat magnífica.

D’aquests 20 anys, quins han estat els moments més memorables, les millors temporades, les obres que més t’han marcat?

Totes les temporades han estat importants, totes les obres programades marquen d’una manera o altra. Això sí, recordo una edició, durant la crisi del 2011-12, que no vam cobrar fins al cap d’un any. Quan això passa, és molt gros. A més, jo aquell any estava malalta i estava com fora. Pensa que tots els artistes van cobrar al cap d’un any. Nosaltres els vam escriure una carta explicant-los el que passaria i ells van voler tirar endavant igualment. Però aquests actes, que s’agraeixen, que són molt solidaris, no es poden repetir. Prou d’aquests actes heroics, tot plegat és molt dur. Per això diem que és un festival de resistència. Cada any comences amb una mà al davant i una mà al darrere. Però sempre tenim les ganes de fer-ho, perquè hi ha la necessitat també, encara que tot sigui molt precari. Mentre hi hagi la necessitat, s’ha de seguir fent.

“Defenso la presència: viure, tocar-se, sentir com respira l’altra per poder respirar juntes”.

I després d’aquests vint anys, cap on va l’Escena Poblenou?

Hem resistit dos anys que han estat molt durs pel tema Covid. Però sempre ho acabem tirant endavant. Tenim uns àngels que sempre ens acompanyen. Per això, en un futur pròxim toca consolidar el pressupost. Encara ara estem fent un festival més gran que les seves possibilitats. Per tant, necessitem que augmenti el pressupost per a poder consolidar l’equip i poder fer la feina més tranquil·la. Aquest és el repte i el futur que vull per la meva professió: que podem fer la feina amb més tranquil·litat. Després ens agradaria tornar a teixir complicitats amb Europa, com vam fer amb un projecte europeu on vam arribar a treballar amb l’Institut Goethe. Però som un festival petit-mitjà, i hem de saber bé on som. Aquest any hem estat a punt d’obrir una col·laboració amb Iberescena, però no hi hem arribat. Ja ho farem l’any que ve. El festival se’ns menja i som pocs a l’equip, i hem de fer les coses amb molta antelació. Però la nostra intenció si que és anar obrint més, aconseguir més intercanvis.

I seguir alimentant la comunitat de fans de l’Escena Poblenou.

Exacte. El teatre és un lloc de comunitat i la comunitat defineix el teatre com a art del segle XXI. L’art presencial. Defenso la presència: viure, tocar-se, sentir com respira l’altra per poder respirar juntes. Això és el que fa tanta por als governs més totalitaristes. Quan la gent s’ajunta es poden produir canvis més profunds. El teatre té aquesta gran capacitat.

El festival Escena Poblenou tindrà lloc del 21 al 24 d’octubre. Més informació i entrades en aquest enllaç.