Cuculand Souvenir

Al Teatre Grec s’ha pogut veure l’última gran producció del coreògraf tortosí Roberto Olivan amb la seva companyia R.O.P.A (Roberto Olivan Performing Arts). Cuculand Souvenir, una “creació híbrida” de dansa i circ que, en paraules del mateix creador, pretén ser “una petita crítica a aquesta visió superficial de les coses” que caracteritza la nostra època. Tanmateix, aquesta crítica no implica cap judici de valor, sinó que es limita a fer de mirall sincer, a exposar aquells aspectes problemàtics de la societat i sobre els quals ens cal reflexionar.

Una de les grans qüestions de l’època contemporània és les noves tecnologies i la seva implicació en la nostra experiència del temps. Poques expressions lingüístiques trobem en l’espectacle que ens ajudin tant a entendre el concepte artístic de l’obra com el títol mateix: Cuculand Souvenir, literalment “record d’una terra de bojos”. Potser es tracta d’una traducció que no es correspon exactament amb el plantejament artístic, però que ens permet donar una definició externa de l’obra. L’espectacle de Roberto Olivan passarà a ser un altre dels molts souvenirs que algun dia tindrem acumulats del nostre present; precisament perquè la crítica a la superficialitat és tan encertada que la seva mateixa creació se’n veurà afectada.

Olivan escenifica la reflexió sobre la nostra vivència de la tècnica i del temps, amb un espai fosc, un fanal encès i una veu en off que demana al públic “Can I borrow you for a second?”. Aquest inici reposat queda en contrast amb el seguit dinàmic d’”escenes” que precedeix un cop s’apaga la llum del fanal. En les escenes de dansa contemporània, els ballarins (Manuel Tiger, Héctor Plaza, Delia Ceruti, Luis García, Dunya Narli, Chey Jurado, Akira Yoshida i Tina Afiyan) exhibeixen un moviment orgànicament acrobàtic amb una coordinació impecable i al ritme d’un so musical frenètic (Laurent Delforge). Són escenes que posen l’espectador en estat d’alerta i generen una situació d’urgència, accentuada pel pampallugueig de llums leds que sobrevolen l’escenari (Oriol Ibáñez).

En altres escenes amb més aspectes de circ, els intèrprets exploren les possibilitats físiques d’aquells productes de la tècnica (que ara ens costa anomenar tecnologies, malgrat ho siguin), com l’equilibri sobre bancs de fusta, l’elasticitat enfilada a la corda, o el simple contacte de força entre cossos. Aquests materials contrasten amb d’altres, com plataformes mòbils il·luminades com si fóssim en una discoteca, on els ballarins performen amb perruques i vestits de lluentons (Adriana Parra). Apareix també una mitja lluna metàl·lica, sobre la que els ballarins-intèrprets, i ara també acròbates, salten i es catapulten entre ells (moments de màxima tensió si no fos per la confiança que clarament es tenen entre ells). Tot això, sense passar per alt els dos “entreactes” protagonitzats per un dels intèrprets que aixeca la riallada del públic quan (mesurant gairebé dos metres d’alçada) s’encabeix i es canvia la roba dins una caixa de cartó.

Totes aquestes escenes, que combinen el circ de sempre amb tecnologies d’aspecte futurista, converteixen l’espectacle en una obra intemporal, sense situació cronològica ni consciència de present. Dit d’una altra manera, la trobada del passat amb el futur en Cuculand Souvenir és una trobada sense temporalitat, sense passat ni futur, amb l’únic present de la representació en ser representada. Aquesta és també la (in)temporalitat de l’espectador contemporani, que no es pot reconèixer en el seu passat com a ésser humà ni projectar en el seu mateix futur, el qual només podem aventurar en els termes de la ciència-ficció. L’espectador d’avui només es pot emmirallar en representacions artístiques amb vocació de mirall del present com aquesta.

El que podem concloure de l’espectacle és que no hi ha límits a l’exploració del cos i les seves possibilitats en la creació artística, de la mateixa manera que tampoc hi haurà límits al desenvolupament de la tècnica (mentre no siguem nosaltres qui els fixem). És pertinent apuntar la coincidència etimològica dels termes tècnica i art en el mot grec tekhne (“producció”), cosa que denota la seva matèria comuna. Tanmateix, avui dia ocupen espais gairebé antagònics en la societat: mentre la tècnica es regeix pel criteri d’utilitat, l’art el defuig i es refugia en racons humans de criteris indesxifrats, o més aviat indesxifrables.

Espais com aquests són els que perviuran en iniciatives com la del mateix Roberto Olivan, fundador i director artístic del Festival Deltebre Dansa que tindrà lloc a Deltebre mateix del 16 al 29 de juliol.