Crònica d’una mort anunciada

Després de dotze anys d’absència, un escriptor torna al seu poble natal per anunciar a la seva família que s’està morint. Aquesta és la sinopsi –que no un espòiler– de Només la fi del món, del dramaturg gal Jean-Luc Lagarce. El director Oriol Broggi inaugura la temporada de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya amb aquesta bella, difícil i desconeguda peça, que a França ja és tot un referent.

Només la fi del món no és una obra fàcil. El text és dens, amb una estructura narrativa que avança, retrocedeix amb repeticions per agafar embranzida, farcit de solos enmig d’una obra coral, amb silencis i mirades perllongades, i sense un bri d’escenografia –més enllà d’una catifa i una calaixera atrotinada i plena de pols– on agafar-se. Requereix atenció i posar-hi els cinc sentits. Si l’espectador no està concentrat, té molts números d’evadir-se, distreure’s i desconnectar. Però si hi entra, està davant d’una delicada peça.

L’autor és el dramaturg francès Jean-Luc Lagarce (1957-1995), que va morir joveníssim per culpa de la sida. Malgrat tot, va tenir temps d’escriure 25 obres. Només la fi del món –traduïda a més de 15 llengües– és del 1990, tot i que no es va estrenar fins al 1999, i ha acabat entrant dins el repertori de la Comédie-Française. Des de llavors, es representa periòdicament i ha esdevingut un referent. Aquí ha passat pràcticament desapercebuda, si exceptuem la posada en escena del 2003, amb direcció de Roberto Romei i versió de Jaume Melendres amb el títol Just la fi del món. Ara, Oriol Broggi l’ha rescatada i és la peça que dirigeix per inaugurar la temporada de la Biblioteca de Catalunya, amb traducció de Ramon Vila.

“Tinc prop de 34 anys i em moriré a aquesta edat”, diu Louis (David Vert), només arrencar la funció, dirigint-se al públic. Ell és el protagonista d’aquesta faula que narra el retorn del fill pròdig al seu poble, d’on en va fugir fa més d’una dècada (mai en sabem els motius, però els podem endevinar). Tant de temps, i tanta distància física i emocional, fa que la rebuda no sigui de confeti i serpentines. La seva família, això és, la mare (Muntsa Alcañíz), la germana petita (Clàudia Benito), el germà mitjà (Sergi Torrecilla) i la cunyada (Màrcia Cisteró), l’acull amb les ungles esmolades. La caixa dels retrets, de les ferides encara obertes, les rancúnies i les obsessions esclata per tots costats i els ressentiments brollen com una presa esquerdada.

Aquesta és una família que s’ofega, enclaustrada en una casa-presó, en un poblet anònim i anodí, amb un pare absent i un nebot i una neboda no presents. Una família amb una mare que no recorda amb exactitud quants anys té el seu fill retrobat, però contenta com una lloca de tenir tots els pollets reunits, amb una germana que voldria també fugir però que resta emmanillada a aquella realitat castrant, i amb un germà resignat, trist i infeliç com n’hi ha pocs. Aquell foraster que irromp sense avisar, que ha pogut veure món i allunyar-se d’aquella garjola, els fa escopir el tedi llargament acumulat. Amb tot, com apunta el mateix traductor, aquesta és una història on “no passa res”. Louis és el subjecte-narrador que reparteix joc entre els membres de la seva nissaga i els dona l’oportunitat –potser l’única– d’explicar com es senten i verbalitzar tot allò que no han pogut expressar durant la seva absència.

La posada en escena és, com apuntàvem, un seguit de solos de cadascun dels personatges. Petits monòlegs a qui Louis dona pas. Mentre cada intèrpret parla, la resta roman immòbil en un racó de l’escenari, mirant-se des de la distància. Gairebé mai dialoguen entre si. Una família que no té res a dir-se? Són de debò uns desconeguts després d’anys de separació? El públic va entenent, a mesura que avança la funció, quina és la pena que els embarga, i comprèn els motius de cadascú i cadascuna per pensar com pensa i com actuen en conseqüència. En definitiva, s’ofereix en safata allò anomenat empatia, que no sol abundar.

Què faríem si ens quedés només un any de vida? Aniríem a veure la família i ens n’acomiadaríem, encara que no ens vingués de gust? Al final, Louis marxa sense haver dit res sobre el motiu de la visita. Però els silencis i les confessions permeten començar a recosir algunes de les ferides.

No podem acabar aquesta ressenya sense subratllar les magnífiques il·lustracions del cartell i del programa de mà –a partir d’un autoretrat d’Egon Schiele– i de les postals que La Perla 29 ha fet arribar als seus subscriptors, obra de Carla Vilaró.

Els Amics de La Perla 29 han organitzat un seguit d’activitats paral·leles al voltant de Només la fi del món, i la Filmoteca de Catalunya ha programat pel divendres 21 de febrer Juste la findu monde, la versió cinematogràfica que l’enfant terrible quebequès Xavier Dolan en va fer el 2016. Un compendi d’accions per reivindicar la figura i l’obra de Lagarce.