Crònica d’un mes sense teatre

La “segona onada” ha deixat un panorama desolador, però que comença a entreveure certa llum al final del túnel.

Gina Duran Oliu

Gina Duran Oliu

Periodisme cultural

Fa tres setmanes i tres dies que patim un tancament cultural absolut. Si el primer ja es va fer dur, aquest ha estat la gota que fa vessar el got. I la cultura, a Catalunya, ha estat de dol. Quanta negror! Des del divendres 30 d’octubre fins al diumenge 22 de novembre, no hi ha hagut més que notícies tristes: teatres tancats i barrats, espectacles i festivals cancel·lats o suspesos, programadors que intenten reprogramar com poden, companyies que no tenen ingressos i d’altres que han de marxar fora de Catalunya si volen actuar. I és que les mesures tan dràstiques que va aplicar la Generalitat ens van agafar a tots una mica per sorpresa. Setembre i octubre estaven sent dos mesos d’anar amb peus de plom, però sense perdre impuls: s’havien presentat nombroses programacions i molts dels espectacles, cancel·lats a partir del març, podien trepitjar finalment l’escenari. A L’Apuntador no paràvem.

‘The National Body’ s’estrenarà finalment el desembre a la Sala Hiroshima.

Però quan semblava que la cultura s’estava oxigenant de nou, li van tallar l’aire ipso facto. “Jo sempre havia pensat que Catalunya anava un pas endavant en temes de cultura. És aquest discurs que tenim els catalans, que ens agradem molt, i sovint, el problema és que som profundament espanyols. I el tancament de la cultura n’és un exemple”, es queixa Ramon Molins, director de la companyia lleidatana de teatre familiar Zum-Zum Teatre. L’últim espectacle que havien estrenat, Polzet, hauria estat en stand by durant tots aquests dies, si no fos perquè l’han pogut representar en altres comunitats autònomes. “Teníem funcions a Sòria, a Noain i a Alacant, i les vam poder fer amb total normalitat”, assegura Molins. “Fins i tot vam poder dinar en un restaurant! Va ser una il·lusió” exclamava.

Pel director de Zum-Zum Teatre no hi ha cap raó tècnica perquè la cultura estigui tancada. “La cultura sempre es posa en boca dels polítics a les campanyes electorals i es fa anar molt pel que fa al discurs, però quan s’ha de demostrar que es recolza, no es fa”, explica. Segons ell, si ara és un moment difícil per apostar per la cultura, és justament quan s’hauria de fer. “Realment, no sé quina diferència hi ha entre una sala de teatre al 30% o la Sagrada Família amb gairebé 600 assistents”.

Estrenes que no s’estrenen

Ramon Molins no és, malauradament, l’únic del sector que ha vist com els espectacles s’anaven cancel·lant i la feina reculava. Pau Masaló, director i creador de The National Body, una producció de la Sala Hiroshima i el Festival Grec, va patir dues suspensions, la primera al maig i l’altra ara al novembre. “Anímicament és molt complicat entomar dos ajornaments, i encara més quan són just abans de l’estrena”, explica Masaló. Del maig fins ara, el projecte The National Body va patir mutacions: hi va haver canvis quant a producció, va entrar el Grec com a coproductor i es va ampliar i redefinir el projecte, tot encarant-lo a l’estrena del 13 de novembre. “De fet, entràvem a muntar la sala el dilluns 9 per fer una residència tècnica i estrenar l’obra el divendres. Ens trobàvem a la traca final de l’espectacle, tothom s’estava implicant molt, hi havia detalls per tancar i feina per fer, però havíem arribat els últims dies amb una gran il·lusió i amb unes ganes immenses d’ensenyar la feina de tants mesos”.

El problema principal d’aquest segon ajornament de The National Body és el fet que es tornava a obrir l’oportunitat de replantejar l’espectacle. “Aquesta sensació que, com que tens temps, pots anar canviant coses”, explica Masaló. L’estrena definitiva de l’obra serà el divendres 11 de desembre. Durant les setmanes que queden fins a la data, tot l’equip descansarà. “Hi ha un seguit de problemàtiques econòmiques i administratives associades al fet de posposar una estrena. El material de lloguer i els contractes que es van firmar al pressupost inicial s’han de mantenir, i s’han de fer malabarismes perquè amb els mateixos diners es pugui cancel·lar l’estrena i fer-la un mes més tard”, assegura Masaló.

Amb el pla de desescalada que va anunciar la Generalitat, el director de The National Body s’ha mostrat més tranquil i optimista amb l’estrena del desembre, encara que té molt clar que la seguretat mai serà del 100%. “La setmana de residència tècnica que vam viure a la Sala Hiroshima ens va servir per reenamorar-nos del projecte. Tenim moltes ganes d’ensenyar-lo i de compartir l’experiència i sobretot de poder dir: hem aconseguit estrenar!”. Una representació que serà, per tots ells, una experiència catàrtica.

Però malgrat el disgust, la tristesa i la precarietat que s’ha fet patent dins el sector cultural, i les manifestacions públiques que ho han ratificat, l’esperança i les ganes és l’últim que es perd. “Nosaltres hem intentat fer de la dificultat, virtut, perquè no ens quedava una altra, i hem aprofitat aquest temps per enriquir l’obra”, assenyala Raquel Cors, creadora i directora d’Una, muntatge de teatre documental sobre l’actriu de cinema eròtic Eva Lyberten. La seva estrena estava programada pel mes de maig de la temporada passada al Teatre Lliure. Segons les noves mesures que ha establert la Generalitat, l’obra s’estrenarà finalment aquest dijous 26: es tracta d’un projecte que Raquel Cors va iniciar gairebé dos anys enrere. “Hi ha moltes emocions barrejades. La veritat és que el treball i el procés ha sigut difícil, però les dificultats venien de fora. A dins hem fet pinya”, explica la directora.

L’espectacle Una s’ha trobat immers en una situació complicada, on el tancament de teatres i els protocols d’assaig l’han condicionat dia rere dia. Amb tot, Raquel Cors assegura que ells han tingut sort: “Som bastant privilegiats, perquè estem en un teatre públic i això ens ha permès seguir assajant encara que estigués clausurat”. Durant aquests dies d’aturada cultural han pogut polir els últims detalls, fer ajustaments tècnics i mostrar l’espectacle a poquetes persones, les que hi podien anar seguint els protocols. Tampoc han faltat dosis d’angoixa i preocupació: “Hem tingut molta cura i autoresponsabilitat respecte de les estrictes mesures dels assajos, però al mateix temps, hem estat afortunats de trobar-nos en un espai de creació en presència i de poder-ne gaudir”. A diferència de l’equip d’Una, altres companys han hagut de teletreballar, vivint un aïllament diari que, en aquesta segona onada, s’ha fet més present i més dur.  

L’espectacle de Raquel Cors ‘Una’ s’estrenarà a l’Espai Lliure. © Sílvia Poch

Reprogramar: missió impossible

“Estem cansats de rebre diàriament notícies de les noves normatives que hi ha; fan que cada dia sigui un despropòsit”, es queixa Joan Negrié, actor i director de la Sala Trono de Tarragona. Només entrar al web del teatre, apareix un missatge on es demana la col·laboració econòmica ciutadana per ajudar a la sala amb aquesta crisi. Un exemple més dels problemes que pateix el sector cultural. “Però la nostra il·lusió, alegria i ànsies de fer teatre estan absolutament intactes. Anem amb un morrió a la boca, però les ganes i l’energia hi són igualment”, adverteix Negrié. I és que la Sala Trono ha patit un tancament més llarg que la resta de teatres de Catalunya. El 15 d’octubre ja va clausurar per ordres de l’Ajuntament de Tarragona. “No ens van comunicar la mesura amb temps, va ser d’un dia per l’altre”.

La Sala Trono només va poder fer un mes d’espectacles, del 18 de setembre al 15 d’octubre. “El tancament ha estat una moguda molt forta, hem perdut el Festival de Teatre Màgic d’enguany, que ens ha estat impossible de recol·locar, hem hagut de suspendre La lleugeresa i altres cançons, d’Ivan Benet i Víctor Borràs, i el monòleg Vaig venir aquí per estar boig, de Pep Muñoz, entre moltes altres funcions”, sosté Joan Negrié. I és que la tasca de reprogramar no és gens senzilla. Com s’han de recol·locar tots els espectacles que hi havia en un mes dins la programació intacta dels pròxims mesos? “Reprogramar no és dir: passem totes les funcions suspeses al mes d’abril, perquè hi haurà companyies que podran venir i d’altres que no. Cada cas és únic”, assegura el director de la sala. Segons ell, algunes companyies ja tenen el cartell ple pels mesos vinents o tenen compromisos, mentre que d’altres temen que fer l’obra ja no valgui la pena perquè la gent no vindrà. “I tot això són bolos que hem perdut”.

Joan Negrié explica que les companyies teatrals de Madrid no es podien creure que es tanqués la cultura a Catalunya. “Jo crec que ha quedat demostrat, com ja s’havia evidenciat durant el confinament anterior, que el tancament cultural ha estat un error. Aquesta no era la solució per millorar les xifres de contagi, estava claríssim”. Segons Negrié, el que faltava era un protocol d’entrada i de sortida dels teatres, perquè no es formessin aglomeracions al carrer ni a la vorera, que era el que més preocupava al Govern. Per fer front a la davallada d’ingressos de la Sala Trono, tot l’equip es troba en ERTO i han demanat les ajudes de la Generalitat i del ministeri de Cultura adreçades al sector cultural. Unes ajudes que malauradament han estat aturades bruscament pel Departament de Treball amb l’objectiu de modificar les convocatòries.

Imatge promocional de l'espectacle 'La lleugeresa i altres cançons'. © Carla Oset
Imatge promocional de l’espectacle ‘La lleugeresa i altres cançons’. © Carla Oset

La precarietat del sector cultural, cap novetat

“Aquesta no és la pitjor crisi que hem passat, nosaltres fa 25 anys que tenim la companyia Zum-Zum Teatre i n’hem passat de molt fotudes”, afirma Ramon Molins. Una frase que demostra la gran precarietat que viu el sector des de fa anys, una precarietat que no ve d’ara, però que la pandèmia ha agreujat. “Treballi o no treballi, a la meva companyia necessito un grapat de diners, i aquests diners ara no poden sortir d’enlloc. Fa tants mesos que no treballem que hem perdut moltíssims ingressos. Hi haurà un moment que haurem de fer una ratlla perquè això, si no, serà irrecuperable”, explica Molins. Segons diu, amb humor, la seva mare fins i tot estava preparada per fer-li carmanyoles perquè se les pogués endur a casa. “Sovint em trobo amics, i al cap d’una estona de xerrar, quan recorden que vius del teatre, et pregunten com estàs i gairebé et donen el condol!”, exclama el director i actor lleidatà.

Pel director de Zum-Zum Teatre, aquesta crisi és diferent de les altres, perquè no es tenen elements per lluitar, no depèn dels artistes, poder actuar o no. “Si no et deixen, no et deixen, no podem lluitar contra aquesta aleatorietat de tancar els teatres”. Amb tot, ell afirma que estem en una època on ser valent i ser prudent no són mots contradictoris i poden formar part de la mateixa estratègia. Per Molins, el món de la cultura ha de plorar, s’ha de queixar molt, però després s’ha de posar les piles i treballar fort. “M’agradaria que l’endemà de la pandèmia els espectacles siguin millors, que interessin més, que tinguin més capacitat de connectar amb el públic i que parlin de nosaltres”. La cultura n’ha de sortir més forta. “Si això s’allarga molt de temps, hi haurà gent que ens anirem quedant pel camí, però la cultura al final és com l’aigua, busca el camí per difícil que sigui”, assegura Molins.

El director de Zum Zum Teatre no és l’únic que desitja que la cultura faci un canvi cap a millor. Iban Beltran, músic i director escènic, sempre ha hagut de treballar en infinitat de projectes per poder viure realment del sector de la cultura. Amb la pandèmia, moltes de les feines que tenia entre mans, s’han acabat cancel·lant o no s’han pogut ni arrencar. Un dels projectes que encara segueix en peu són les Nadales del Maldà, que es faran al desembre per tercera temporada, amb ell mateix en escena acompanyat de Josep Pedrals i Carles Pedragosa. “La precarietat en què se sosté aquest sistema cultural (perquè no només ens afecta a les arts escèniques, sinó a la música, a les escoles d’art…) fa que hàgim de treballar moltíssim per a subsistir miseriosament. I, a més a més, encara hem de trobar el temps per a la conciliació familiar i per a generar projectes nous”, assegura Beltran.

Quan s’acabi el confinament i la pandèmia, s’hauria de fer una reflexió profunda sobre com està estructurat el sistema cultural. Malauradament, veient com el Govern ha gestionat la situació, és evident que no hi ha cap voluntat seria de canvi pel que fa al sector, tal com ho veu Iban Beltran. “Volen una cultura conservadora, tradicional, amb les cares de sempre, quatre riures, que no emprenyi; i poc qüestionament d’on som i què volem socialment. La cultura no és que hagi canviat per a sempre, sinó que sempre està canviant. Hi ha moltes propostes noves, però no tenen espai en les sales de sempre. És un peix que es mossega la cua: tenim un sistema cultural ultraconservador”.  

Iban Beltran, Carles Pedragosa i Josep Pedrals presenten ‘Nadales’ al Maldà, per tercer any consecutiu.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació