Crítica professional, crítica amateur

L'aparició del fenomen #postfunció a twitter és una molt bona notícia pel món del teatre. Que hi hagi un grup de persones anònimes que quan surten del teatre tinguin ganes de dir-hi la seva és fantàstic, independentment que els comentaris siguin positius o negatius.

Ahir Elisa Díez, autora del blog teatral Butaques i somnis es va convertir sense voler en el centre d’una polèmica després de publicar una crítica negativa de  La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, un espectacle familiar que es representa al TNC. Cristina Clemente va assistir al debat que es va generar a Twitter i ens apunta algunes reflexions.

L’aparició del fenomen #postfunció a twitter és una molt bona notícia pel món del teatre. Que hi hagi un grup de persones anònimes que quan surten del teatre tinguin ganes de dir-hi la seva és fantàstic, independentment que els comentaris siguin positius o negatius. Aquesta és la gràcia, com a mínim una de les gràcies, d’anar a veure una funció teatral: que quan surts tens una opinió personal sobre allò que acabes de veure. Una experiència viscuda per reflexionar i comentar. Segons la relació que es crea entre espectacle i espectador, aquest en pot sortir content, enfadat, trist, reflexiu, amb ganes de veure aquella funció trenta cinc mil vegades, o amb ganes d’anar a dormir perquè s’ha avorrit com una ostra. Sigui quin sigui el seu parer, penso que totes les persones que ens dediquem a aquest món hauríem d’alegrar-nos de l’aparició del postfunció: en el fons vol dir que hi ha gent que estima el teatre i que a més diposita grans expectatives en cada obra que va a veure. Per altra banda, és inevitable que quan un creador llegeix un twit, un comentari al facebook o un article en un bloc que menysprea la seva obra se senti ferit. Perquè una creació és com un fill. I de fet, el creador sap els seus defectes millor que ningú, perquè l’ha parit. Però igual que un fill, una cosa és saber-ho tu i una altra molt diferent que t’ho digui un altre. Però tot això forma part de la nostra feina, i de la mateixa manera que ens omple de satisfacció que la gent ens feliciti, hem d’assumir i “menjar-nos amb patates” els comentaris negatius. Fa mal, sí. Però és perquè ens prenem la nostra feina seriosament. I segurament si no ens fes mal, tampoc no ens farien feliços els comentaris positius.

Potser el problema és que aquest canal de comunicació – les xarxes socials- és massa nou i encara no sabem com ens hi hem de posicionar.  Fa molt poc temps, als creadors no ens arribava la veu individual de l’espectador. És a dir, tu notaves en una estrena, o en una funció,  si la gent estava contenta o si no havien quedat convençuts. En general. Uns pocs satisfets s’apropaven a felicitar-te i d’altres es limitaven a fer un adéu des de lluny i tu ja intuïes que l’espectacle no els havia interessat. La majoria, contents o no, se n’anaven sense dir res i es limitaven a comentar l’obra entre ells. A banda d’això, tot el que rebíem del públic era el seu comportament a la platea:  si es movien, estaven avorrits; si marxaven és que no ho podien suportar; si reien, s’ho passaven bé; si estaven quiets, estaven enganxats; si ploraven, els havia emocionat i si al final de l’espectacle s’aixecaven a aplaudir, és que estaven més que satisfets.  Però ara, de sobte, han aparegut les xarxes socials i tenim accés a la veu concreta d’alguns espectadors. M’agradaria saber dades reals però no crec que la gent que escriu twits postfunció representi un tant per cent gaire elevat respecte del públic que va al teatre. I la veritat és que seria fantàstic que fos molta més gent, perquè en el fons, penso que el #postfuncio genera i pot generar espectadors. I això és bo per a la cultura i és bo per a tothom.

Per tant, crec que el problema és nostre, dels creadors (bé, d’alguns!). No hauríem de respondre aquests comentaris. No és la nostra parcel·la, és el terreny de l’espectador.  Potser també té a veure que som un país molt petit, que treballem en un sector molt petit. No m’imagino la Michelle Pfeiffer enfadant-se amb un espectador anònim que ha escrit un comentari en un bloc destrossant la seva última pel·lícula i ella responent personalment el comentari. Els espectadors han de dir la seva i si ens fa mal, tenim tot el dret de no mirar. A més, crec que no hauríem de donar gaire valor a les coses que es diuen, són opinions de gent que no coneixem, i que no tenim ni idea del que esperen d’un espectacle. Gent amb estudis, gent sense estudis, gent de dretes, gent d’esquerres, un nen de quinze anys, una senyora de noranta, un que va cada setmana al teatre,  un que hi ha anat per primera vegada. Són gent diferent i en situacions diferents: Aquell que ve el dia que l’han fet fora de la feina i aquell altre al qual el seu amor de tota la vida se li acaba de declarar minuts abans d’entrar a veure la funció. No sabem qui hi ha darrera de cada comentari. De fet, també hi pot haver gent amb interessos personals en que l’espectacle funcioni. I d’altres que per motius aliens a l’espectacle desitgen que no funcioni. (I tampoc seria tan estrany que una productora creés comptes falsos de twitter i ho fes servir com una estratègia de marketing, per què no?) En definitiva, uns i altres, són persones i persones que tenen  dret a dir el que els doni la gana quan surten del teatre. Nosaltres no hi hem d’entrar. No és una crítica professional.

La pregunta que em ve al cap, però, després de tot això és: ara que la veu de l’espectador anònim té un canal per fer-se pública, ara que molts aficionats al teatre tenen blocs, que a més reben moltes visites i escriuen articles després de veure una obra…  En què s’ha de diferenciar la crítica professional de la crítica amateur? Al meu parer, el crític professional és aquell que, en la mesura del possible, intenta aparcar el seu gust personal i analitza l’espectacle des d’un punt de vista més “d’ofici”. Què volia dir el creador? A qui es vol adreçar? Quina relació té aquesta obra amb les altres obres que ha escrit? L’obra arriba a l’espectador? Tots els elements escenogràfics van en la mateixa direcció? Quina estructura té el text, és l’estructura adient per allò que vol explicar? Els registres interpretatius són iguals? Si no ho són per què? És volgut? És un error? En el cas d’una estructura clàssica,  el text conté tots els elements necessaris? Està ben situat, el clímax? L’antagonista és prou potent per aquest protagonista? Etc… En cas d’estructures més fragmentades: per què ha triat aquesta estructura? Funciona per allò que vol explicar?  En cas d’adaptacions: és fidel? No ho és? Si no ho és, per què no? Per respondre tot això, el crític professional ha llegit el text abans d’assistir a la representació. No és humanament possible discernir la dramatúrgia de la direcció si primer no has llegit el text. Un text que es rep per primera vegada lligat a una direcció escènica està condicionat. A més a més, el crític professional coneix  altres obres de l’autor, sap en quin punt de la seva trajectòria es troba, quins temes l’inquieten i és capaç d’analitzar amb moltes més eines un espectacle. També coneix la trajectòria del director, la dels actors, etc. Això els dóna un bagatge i un criteri per anar molt més enllà del “m’agrada” o “no m’agrada” d’un twit postfunció. Una crítica d’un espectacle mai no podrà ser objectiva. Perquè l’art no és objectiu. Un espectador s’emociona davant d’una obra i un altre no hi connecta gens. Però el crític professional és capaç d’analitzar els elements d’un espectacle, detectar-ne els errors, detectar-ne les virtuts i és capaç de discernir quin és el públic potencial de l’espectacle. Per això, al meu parer, les crítiques teatrals haurien de defugir les etiquetes qualitatives, les de: “bo”, “molt bo”, “no t’ho perdis”, “no hi vagis”. (“No hi vagis” no hi hauria de ser mai! Fins i tot una experiència negativa en un teatre pot ser interessant!) Però, sobretot, perquè no tots els espectadors són iguals. Dels èxits més grans de públic, n’ha sortit gent descontenta, i al revés, muntatges que no agraden al gran públic, troben determinats espectadors que hi connecten molt. Personalment, m’agrada molt més quan el resum de la crítica és: “pot interessar a…” O “no t’interessarà si el que esperes és…”

Bé, el debat és ampli i la situació és molt nova per tothom!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació