Cossos, cràters, erupcions

Dansa, gest, circ, instal·lacions artístiques... tot té cabuda en un festival obert, permeable, que muta any rere any de forma orgànica.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Sismògraf s’ha convertit, això és un fet, en una cita imprescindible. Un esdeveniment que, un cop l’any, converteix la capital de la Garrotxa en l’epicentre del moviment. Dansa, gest, circ, instal·lacions artístiques… tot té cabuda en un festival obert, permeable, que muta any rere any de forma orgànica. Olot té la mida justa per convertir el Sismògraf en una gran trobada d’amics (artistes, programadors, periodistes i, sobretot, espectadors), cada cop més repetidors, gràcies a l’amor i passió per la feina que desprenen la Tena Busquets i tot el seu equip. Les erupcions i sacsejades se succeeixen durant aquests quatre dies d’abril de forma inesperada. Els volcans, adormits… Perdoneu, és el quart any que pujo al Sismògraf. Com podreu entendre, ja he utilitzat totes les referències sísmiques que conec. No dono més de si.

Servidor de vostès es va plantar a Olot el dijous a la tarda, i va anar directament a l’acte de benvinguda del festival. Al fantàstic Museu dels Sants (molt recomanable, i en el meu record sempre lligat a la peça de Societat Doctor Alonso que hi vam veure l’any passat), la ballarina Raquel Gualtero presentava Nuà, una peça on balla una selecció de peces musicals dels segles XI i XII compostes per Hildegard von Bingen i Beatriz de Dia, interpretades per la cantant Anaïs Oliveras. Tres escenes que tenen lloc en tres sales del museu, essent segurament la més impactant la que succeeix a la planta baixa. La petitesa del museu i l’abundància de públic, sumada al fet social (retrobaments, petons i abraçades a tutiplén) potser no van ser la combinació perfecta. A la terrassa, ens esperava un còctel de benvinguda, però una inoportuna pluja va fer-nos tornar a dins de l’edifici. Servidor (que té un passat en el meravellós món de l’art) només pensava en el conservador del Museu dels Sants, veient l’acumulació de gent (amb copes de vi a les mans) quasi fregant, mullats, sagrats cors i verges de totes les èpoques. Els sants van estar distrets, aquella tarda.

El mateix dijous vam veure To be anounced, un espectacle de Léxico Project Collective, companyia nascuda fruit d’una col·laboració internacional. Els ballarins del Colectivo Labranza Reinaldo Ribeiro i Daniel Rosado s’uneixen a Lior Lazarof (Israel/Hongria) i Meagan O’Shea (Canadà) per oferir-nos una peça que vol parlar de la comunicació intercultural. L’espectacle, tot i tenir un inici prometedor, lamentablement no acaba de funcionar. Un excés d’idees (la repetició, l’ús del text, el joc) i l’absència d’una aposta clara per cap d’elles acaba convertint l’espectacle en un exercici, farcit de dansa figurativa, crits i moments de dansa-teatre, força buit. No passa res, els experiments no sempre surten bé. Però és una llàstima que la primera nit del Sismògraf ens deixés a tots plegats amb aquesta sensació de “nyec”.

Divendres al matí, la facilitadora cultural (adoro aquest concepte) Margarida Troguet va organitzar i conduir la jornada professional “Com ens posem en dansa? Visibilització, mobilitat i presència”, que va omplir La Carbonera de programadors, gestors i algun artista matiner. La nuvolaire Clàudia Brufau va estar picant al teclat de valent fent de relatora, en una crònica que podreu llegir ben aviat al blog del Sismògraf. Marisol López va parlar del mític L’espai, de Travessera de Gràcia, on del 1993 al 2003 es programava dansa i música de forma regular. Eren els temps de la COPEC (Consorci Català de la Promoció Exterior de la Cultura), la Marató de l’Espectacle i les cintes VHS. Els millennials ara no saben de què parlo (semblo jove, ho sé, però ja tinc una edat). Després vindrien el FID (Festival d’Internacionalització de la Dansa), del qual van parlar Cristina Alonso i Raül Perales, i un intermedi on la bona gent de GRUA (Grup de Recerca d’Universos Artístics) ens va fer una breu sessió d’estiraments i un exercici d’imaginació col·lectiva (Com seria el vostre festival ideal? Quin tipus de públic tindria? Quants dies duraria?). A continuació, Àngels Margarit va fer una reivindicació de l’empatia i el context, ja que ella prefereix parlar amb un artista que veure, per aquests festivals del món, deu espectacles en un sol dia. Quim Bigas va insistir en la importància dels contextos, incidint en la proximitat i la sostenibilitat dels projectes artístics, i denunciant un “sistema de bolos obsolet”. Primer potenciem el fet local, que després ja es convertirà en internacional. Nicolas Ricchini, que ha ballat amb Akram Khan o Lali Ayguadé, entre molts d’altres, ha passat de l’escenari a la distribució, un món que reconeix que els ballarins ignoren completament. Després d’ell, la distribuïdora Iva Horvat va omplir la seva intervenció de preguntes dirigides al públic (Sabem escoltar? Què caracteritza un director artístic? Coneixem els projecte de l’altre?) i va ser qui va rebre més preguntes per part dels assistents. Horvat, responsable entre altres coses que l’Agrupación Señor Serrano sigui una de les companyies catalanes que més gira pel món, diu que ella no ha venut un sol espectacle en la seva vida: són els artistes, qui ho fan. Ella es considera una connectora entre els creadors i els festivals, la seva feina pot semblar plena de glamur (molts viatges i una agitada vida social) però comporta un coneixement profund dels ecosistemes escènics a escala mundial. Per què he de vendre aquest projecte a Suïssa, si ells ja en tenen un de semblant, que els sortirà més barat? Horvat fa anys que imparteix cursos i xerrades, on sempre apareixen les mateixes preguntes, i acaba amb una petició al públic: “Si aconseguiu crear una Coca-cola catalana, aviseu-me que la vendrem”.

Anna Rubirola (membre de GRUA) va demanar més responsabilitat per part dels artistes (poc presents a la jornada) i va explicar la gènesi de la Caravana de tràilers, el projecte on una sèrie de creadors han pogut presentar els seus projectes als programadors. Rubirola reivindica les “primeres cites” i les peces de llarga vida, més enllà dels espectacles “d’un sol ús” que moren després de poques representacions. I la feina de l’artista es paga sempre, deixa clar: no s’hi val jugar “al joc de la visibilitat” i, amb la promesa de futures retribucions, no pagar el cost que suposa presentar una peça. A part de Clàudia Brufau pel que fa a les paraules, les jornades van tenir a Raquel Tomàs com a relatora visual, que va estar dibuixant un resum i mapa conceptual de gran format, clarivident i fantàstica síntesi de tot plegat. Jordi Fondevila, present a la sala com a ull extern, va tancar la jornada dient que el futur va en direcció a potenciar l’experiència immersiva dels espectadors i que els artistes han de buscar el seu públic, començant pel seu barri, la seva ciutat i la seva comarca.

Després del fabulós dinar als jardins de la Torre Malagrida, servidor de vostès va pujar a l’autobús del Servei de desubicacions 24h, una proposta de l’arquitecta Clàudia Mirambell. A partir d’una bona idea i d’una guia encantadora i despistada (a mi em va tocar l’holandesa Simone Nobel) la peça parteix de la clàssica visita guiada per posar l’atenció en els marges d’Olot. Territori de benzineres, supermercats i discoteques tancades. La poètica del polígon industrial. La brutalitat de l’escorxador de nova planta. Així i tot, l’excessiva durada de la cosa (al programa deia 90 minuts, però va durar dues hores) i la repetició de diverses trobades van acabar allargassant la peça. El més interessant: l’expedició al supermercat amb ulleres de natació i la visita a les piscines municipals, on les ballarines Elena Lalucat, Uxía Pérez i Alma Steiner van ballar de forma molt esportiva, vermell sobre verd. Menció especial a la meva simpàtica companya de seient, una olotina que em va explicar el que significava per a ella la mítica discoteca Kratter’s, tancada després de trenta-tres anys en funcionament. La memòria sentimental dels espais és una part essencial del nostre patrimoni arquitectònic.

Tot seguit ens vam dirigir al Teatre Principal, on es va representar Apilats, un conjunt de quatre peces finalistes del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2018. Vam poder comprovar, sobretot en les dues primeres, com la influència de La Veronal és ben visible en les noves generacions. Si molts dels joves que fan teatre volen ser El Conde de Torrefiel, molts coreògrafs volen ser La Veronal. Una atmosfera teatral, els moviments dislocats i un cert aire de misteri poblen Lord M27, el muntatge de Javier Guerrero (guanyador del premi). Un sis-cents i quatre intèrprets són els protagonistes d’una peça fosca, inquietant. Marcos Morau meets David Lynch. Aquesta i la següent, The milk, tenen dramatúrgia de Marc Villanueva Mir, i en la segona la llet és el tema per parlar, a partir de les nostres al·lèrgies i intoleràncies al líquid blanc, de les nostres desviacions de tota mena. Els tres intèrprets de la peça coreografiada per Daniel Fernández van de blanc, tenen espasmes i fan un lip sync prou interessant, sent un dels moments més memorables el de la gran nevada final. A continuació, la peça Get No –una coreografia d’Irene García i La Quebrá— ens va donar una alenada d’aire fresc gràcies a l’humor, en un món d’aeroports amb picades d’ullet al ballet Pere i el llop de Prokófiev. Cal destacar la intervenció de l’assistent de vol, esplèndida gimnasta i actriu, i el vestuari (al programa no hi consta l’autoria), blanc i fluorescent. La quarta peça va tenir lloc al carrer, al davant del Principal. Tuixén Benet ha coreogafiat, amb la col·laboració de les intèrprets, Unitats de xoc II, una proposta sobre el record de la Guerra Civil, amb la banda sonora de dues potents bateries en directe (Pau Albà i un altre músic). Amb dramatúrgia de Raquel Tomàs, les quatre  ballarines inicien una coreografia a l’uníson força militaritzada, on acaben apareixent els sentiments, les rialles, el plor i la sang. Al final, la veu de Pere Quart recitant les Corrandes d’exili (l’enregistrament del Gran Price, de 1970) van emocionar servidor de vostès. No sé si ho he dit mai aquí, però servidor és de Sabadell.

I cap a la plaça de Braus falta gent, on ens esperaven i ens rebien, amorosos, els francesos Un loup pour l’homme, que de llop no en tenien ni un pèl, sinó que més aviat eren xaiets amorosos. Cinc homes i una dona ens acullen a Rare birds: el seu món, una moqueta circular on es relacionen entre ells amb el cos i la mirada. La companyia demostra que l’èxit d’una peça recau en tenir molt clara una idea (i no cinquanta mil) i treballar-la a fons, ja que l’aparent simplicitat de Rare birds és, precisament, la seva grandesa. La connexió, l’escolta i la integració de l’error converteixen el muntatge en una delícia d’acrobàcia i teatre físic, en un espectacle on el moviment no s’atura ni un moment i on tot funciona de meravella. I crec que no enganyaré a ningú si dic que vam sortir totes enamorades d’algun dels membres de la companyia. Quina imatge més bonica, fer servir una plaça de toros per acollir un espectacle tan delicat, amb uns trossos d’homes tan tendres.

El divendres va acabar amb tots plegats pujant al cràter del volcà Montsacopa, on els bascos Kukai Dantza presentaven la peça Erritu. Amb coreografia de Sharon Fridman, el cant en directe de David Azurza i la col·laboració del cor Fructus Temporis, Erritu vol parlar del ritual i és un espectacle que s’acaba esgotant a si mateix. M’explico: si bé a l’inici, amb la repetició extenuant dels passos de dansa d’un intèrpret i la hipnòtica veu del cantant, entrem de seguida en un estat místic (el marc incomparable també hi ajuda), a mesura que avança la peça el misticisme acaba empatxant. La dansa d’arrel tradicional dels Kukai es combina amb la dansa més tipus contact de Fridman, així com els cants (quasi) tel·lúrics d’Azurza ho fan amb una electrònica bastant bàsica. Quan entren en joc els flaixos estroboscòpics i la música deriva cap a la rave de comarques, l’espectacle es perd pels camins més fàcils. No entenem, tampoc, la presència de les dues ballarines a l’espectacle, amb una presència quasi anecdòtica que, si eliminéssim, tampoc no passaria res. Això sí, el públic olotí sembla que en va sortir encantat. “Era ben bé un ritual”, comentava un espectador en acabar l’espectacle.

El dissabte de servidor de vostès va començar amb els Cincs minuts de dansa dels alumnes del CSDIT (Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre), que enguany ha dirigit la veronaliana Lorena Nogal. A les escales de l’església de Sant Esteve, una colla de ballarines (i tres ballarins) vestides de negre, realitzen una coreografia site specific titulada Poema circular, una hipnòtica dansa que crea geometries efímeres davant nostre. Amb música minimalista i netedat extrema, la peça és una proposta molt elegant que, sortosament, defuig els moviments sincopats i dislocats característics de la companyia de Marcos Morau. Havent vist les peces del dia anterior, temíem haver d’escriure que l’Institut del Teatre és una fàbrica de fer Veronals. O no? A continuació, vam xalar de valent tornant a veure els Hippos de Zum-Zum Teatre i Quim Bigas, que no vèiem des de la passada edició de FiraTàrrega i que encara ens van agradar més: la riquesa de capes i lectures que conté la peça guanya amb el temps. Com ratolinets seguint la flauta d’Hamelín, vam unir-nos a la corrua d’olotins que seguien l’Urban Astronaut de la companyia anglesa Highly Sprung Performance. Un astronauta transita (i levita) pels carrers del centre d’Olot embadalint petits i grans, i en arribar al Passeig d’en Blay la peça culmina amb un missatge ecològic força obvi. “Regueu les plantes”, diuen els anglesos. Ja ho sabem, estimats, que aquí tenim molt sol i sequera, i si no reguem el balcó ens queda que fa pena. Culminant aquest matí de peces de carrer (ergo, gratuïtes), vam veure La bugada, l’espectacle de teatre comunitari de La buena compañía (Arantza López i David Franch). Un grup de dones, veïnes d’Olot, es reuneixen a la plaça per rentar els llençols. Cubells, fregalls, aigua i El senyor Ramon que “empaita les criades” com a cançó perversa que tenim integrada al nostre subconscient. Tristesa, ràbia i rebel·lió. “Prou, senyor Ramon!”. I, finalment, alegria, dones que riuen i ballen i conviden els espectadors a la festa. “Els draps bruts són política”, com diu Júlia Bertran a una de les seves il·lustracions de M’estimes i em times.

Després de dinar amb uns quants dels joves crítics de Nova Veu, la plataforma jove de Recomana.cat, el següent espectacle va ser Mercedes máis eu. La ballarina Janet Novás s’uneix a la músic Mercedes Peón en un muntatge que explora el patrimoni musical i socioafectiu de Galícia. “Muiñeira punk”, vaig escriure a la meva llibreta. Ja ho sé, amigues gallegues, el vostre patrimoni popular té moltes més danses, però és perquè ens entenguem. Novás i Peón són dues bèsties escèniques, dues forces de la naturalesa que atrapen totes les mirades. La músic toca la bateria, la gaita i el que faci falta, passant de zero a cent en mil·lèsimes de segon i fent-nos viatjar per allà on vol. La ballarina és pura animalitat, ganyota i energia, de vegades monstre, de vegades àvia, de vegades apassionada del heavy metal. “El cos de la Janet conté els cossos de totes les dones dels pobles de Galícia”, diu Peón, cossos agènere, de malucs rígids i ancorats a la terra. La terra que Novás es posa a la cara i als cabells, deixant-se contaminar. Gaita, crits i bateria. Mai hauríem pensat que aquesta combinació ens fes sortir amb ganes de festa. Novás i Peón, un dels descobriments que servidor ha fet aquest Sismògraf.

I per anar acabant aquesta crònica sísmica, parlaré finalment de Torus, el darrer espectacle de Humanhood, la companyia capitanejada pel britànic Rudi Cole i la catalana Júlia Robert. La forma circular és el punt de partida d’una peça d’una gran precisió tècnica i enorme bellesa plàstica. El cercle i la rodonesa recorren els moviments dels cinc intèrprets, en una posada en escena hipnòtica on destaquen el disseny de llums de Tom Visser i la música d’Alex Forster. I el fum! Només amb un linòleum blanc, la llum i molt de fum, els Humanhood aconsegueixen crear un món transcendental i còsmic al mateix temps, sense caure mai en una sobredosi de misticisme. Torus es podrà veure al Mercat de les Flors, al juliol, durant el festival Grec. És una fumada deliciosa.

I fins aquí va arribar el meu Sismògraf d’enguany. Van passar moltes més coses de les que he escrit, naturalment. La tarda de Sismohop del dissabte, el matí de diumenge ple de dansa al Parc Nou, algun espectacle on vam arribar tard i algun altre que vam sacrificar per deixar descansar la ment ni que fos durant una estona. Parafrasejant a la meva manera l’Àngels Margarit, els festivals on es poden veure moltes peces en un sol dia són un gran invent, sí, però sovint un acaba amb el cap com un bombo. El Sismògraf, si una cosa té de positiu, és que permet interactuar amb els artistes al Sismobar, on inevitablement ens acabem trobant totes cada nit. El lloc ideal per connectar artistes i públic. Així que ja ho saben. Vagin al Sismògraf. Donin suport als seus artistes locals. Coneguin els seus artistes locals. Interactuïn amb ells. Són bones persones, de veritat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació