Corrupció, por i amor a Barcelona

Escrita i dirigida per Pau Miró, Victòria és una història ambientada en la Barcelona de postguerra, amb un repartiment d'infart.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

El TNC estrena Victòria, que serà a la Sala Gran a partir del 4 de maig. Escrita i dirigida per Pau Miró, Victòria és una història ambientada en la Barcelona de postguerra, amb un repartiment d’infart. Xavier Albertí, a la presentació, no es podia cordar l’americana. Així de cofoi n’està.

Pau Miró estrena 'Victòria' al TNC

“Una dona viatja en un vagó buit. Torna de l’enterrament del seu marit. Tots els tramvies amb el que es creua també estan buits. Ella no hi dóna gaire importància, està alienada per la pèrdua del seu home, no en té ni idea del que està passant, li sembla una mena de somni estrany”. Amb aquestes paraules inicia Pau Miró els seus apunts sobre l’espectacle, al programa de mà. La vaga dels tramvies que va tenir lloc a Barcelona el 1951 és el punt de partida de Victòria. La primera reacció popular contra la dictadura després de la Guerra Civil (no pujar als tramvies com a mesura de protesta per l’augment del preu dels bitllets) va ser un tímid acte de rebel·lia d’un poble que poc s’imaginava els anys de grisor i censura que hauria de patir

Victòria rep en herència la barberia del seu difunt marit, al barri del Raval (on sinó, tractant-se de Pau Miró), però els homes quan hi entren i veuen que hi ha una dona, fan mitja volta i se’n van. Aquest text és un encàrrec que Miró va rebre per part del TNC, ara fa dos anys, i Albertí destaca el fet que és poc habitual que un autor “jove” (Miró té 42 anys) parli d’una època com la postguerra, i a més amb aquestes dosis de veritat i compromís. L’autor i director ha agraït la llibertat absoluta que acompanyava l’encàrrec, i ha volgut deixar clar que en la seva primera producció a la Sala Gran al TNC no ha volgut perdre el seu segell propi, recordant que va començar l’any 2000 al desaparegut Teatre Malic (amb La poesia dels assassins). A Victòria la por és un dels personatges principals, segons Miró, molt pròpia d’aquell temps i aquella Barcelona, però potser el moment social i polític actual no n’és tan distant.

Emma Vilarasau, protagonista de l’obra, ha declarat que és un plaer treballar amb autors que dirigeixen els seus propis textos (ho sap de bona tinta, amb els espectacles de Pere Riera), i que es tracta de quelcom molt simple i molt complicat al mateix temps. Els autors saben “quina olor fa cada personatge”, i la contenció que Miró buscava en tots els intèrprets li ha costat una mica a Vilarasau, que es reconeix “una actriu més italiana”. Pere Arquillué, que interpreta un mestre republicà i estraperlista, ha dit que Victòria és una “obra necessària”, i que creu que pot arribar a totes les generacions. Jordi Boixaderas, que fa el paper d’un “falangista sensible” (segons Miró), ironitzava que és un tipus de personatge que simbolitza “aquella bèstia tan rara que només s’ha donat a Espanya: un conservador, però feixista, però religiós”. Victòria es trobarà entre aquests dos homes, però Miró recalca que l’obra no tracta d’un triangle amorós, ja que les històries d’amor no li interessen. No esperin un dilema de l’actriu de Sant Cugat entre el terrassenc i el sabadellenc, doncs. Res de conflicte sentimental al Vallès Occidental.

Pere Arquillué | Foto David Ruano

El repartiment el completen, atenció: Mercè Arànega, en el paper d’una excupletista del Paral·lel obligada a disfressar-se de “dona normal”, amb un fill interpretat per Nil Cardoner (avui absent a la roda de premsa, ja que té exàmens); Joan Anguera, germà del difunt barber, actor que el 1951 tenia cinc anys i que recorda l’ambient de por que es respirava a l’època; i Mar Ulldemolins, en el paper d’una misteriosa dona que ve de França i que farà obrir els ulls a Victòria.

Pau Miró diu que amb aquest espectacle vol tancar un cicle d’obres, que tenen el Raval com a teló de fons i estan protagonitzades per personatges anònims o que podrien semblar secundaris, i que té ganes d’investigar altres realitats i, qui ho sap, potser en un futur proper es dedica a la jardineria. Els seus referents literaris, a l’hora d’escriure Victòria, han sigut principalment Juan Marsé (Miró va fer la dramatúrgia de Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, al Teatre Lliure fa dues temporades), Mercè Rodoreda i les cròniques de Néstor Luján.

Xavier Albertí ha clos la presentació afirmant que Victòria està molt lluny de ser “una obra de bons i dolents”, i que Miró és “generacionalment lliure” per escriure una obra que és una tranche de vie amb tons simbòlics, però amb una ombra de tragèdia clàssica. Aquest text arriba, segons el director artístic del TNC, “en un moment necessari, per renovar-nos, obrir finestres i mirar el futur d’una altra manera”. Anirem a l’estrena i ho explicarem al Núvol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació