Contenir la inundació

El teatre creat a les Illes Balears ha desembarcat a la capital catalana amb força. Durant aquest inici de temporada, diverses produccions balears s’estan estrenant als teatres de Barcelona. Una mica de descentralització sempre va bé. I en això vol insistir la directora artística del TNC, Carme Portaceli, que ha coproduït amb Josep R. Cerdà del Teatre de Palma Zona inundable, una obra escrita per Marta Barceló (que acaba d’estrenar Tocar mare al Temporada Alta) i dirigida per la Marta Gil Polo. A la Sala Petita ens endinsem en una ficció molt real, la que van viure els vilatans de Sant Llorenç des Cardassar durant les inundacions del 10 d’octubre de 2018.

Marta Barceló no ha escrit una obra de teatre documental, tot i que ben segur que ha fet un treball previ d’investigació. Es va escriure molt sobre el que va passar llavors. Barceló ha preferit fer un retrat de cinc personatges que pateixen la “torrentada”. De manera fragmentada i amb un rellotge que ens va marcant les hores en què succeeix cada fet, anem descobrint la relació entre ells, els seus drames interns i com lluiten contra la devastadora força de la natura. La dramaturga ha volgut crear principalment una història de personatges molt ben desenvolupats, però sense obviar dues conseqüències de la catàstrofe: l’onada de solidaritat –amb centenars de voluntaris que van arribar al poble– i les crítiques a un sistema on la construcció i la pressió demogràfica volen ocupar camins on la natura encara té molt a dir.

La gran virtut del text de Barceló és que t’atrapa des d’un bon principi. És com aquestes pelis de catàstrofes dels anys noranta (que tant agraden a l’Olívia), que tot i saber allò que passarà t’atrapen per veure com es desenvoluparan les històries. Evidentment, aquí els nostres personatges no són de cartó pedra. El Manu (Àlvar Triay), l’Olívia (Vanessa Segura), el Toni/ Nic (Marc Joy) i la Magdalena (Pepa López) són persones que podem trobar a qualsevol poble, treballadors de tota la vida, sense vocació d’herois i amb més d’un clarobscur. Quan la força de l’aigua els arrasa, cadascun d’ells la combat pensant sempre en algú o quelcom de valor. L’alteritat i la idea de comunitat preval en aquestes situacions. Potser la Magdalena és qui més se surt d’aquesta norma, en un permanent dol per la seva filla morta.

Un cop la tempesta passa, resten els desperfectes físics i anímics. La solidaritat dels voluntaris ajudarà a recuperar els carrers de Sant Llis (per prendre distància, l’autora decideix canviar el nom del poble), però els personatges hauran de curar les seves ferides més internes. Un dels encerts de l’autora es troba en la trama dels arxivers. La recuperació documental de l’Arxiu Municipal del poble esdevé una de les missions més importants (tot i que, encertadament i amb un punt d’ironia, un dels personatges demana més bombers). I és aquí on un d’ells troba la seva catarsi. Quan els objectes, els records físics, les fotografies… quan tot es perd, la reconstrucció de la memòria és vital. I quan això passa gran escala, la memòria dels pobles s’ha de preservar. Una bonica reflexió de Barceló.

La reconstrucció del passat també ha d’anar de bracet de la construcció d’un nou present que eviti nous ensurts en el futur. I en aquest sentit, Barceló no dilueix la mirada crítica, tot i que no la posa en primer pla. Sigui a través dels personatges d’Isabelle Bres i Marc Garcia Coté o a través de les conclusions projectades, l’autora critica la figura dels periodistes, dels polítics, d’un sistema que continua sense entendre el sentit de l’expressió “zona inundable” i, sobretot, d’una administració pública que es vanta d’estar al servei dels ciutadans.

Amb el text de Barceló, la directora Marta Gil Polo i el seu equip, on excel·leix l’escenografia de la Joana Martí, la il·luminació de la imprescindible Sylvia Kuchinow i l’espai sonor del Nacho López, ha fet una feina preciosa. Tots els intèrprets són a escena en tot moment, sempre hi ha moviment, sempre hi ha un fons que, per darrere del focus posat en el personatge que està parlant, a la seva manera recrea el que està succeint de manera externa. Passem de l’ordre i la neteja, a la brutícia i el caos. I en aquest sentit, el teatre gestual es fa evident en els moments en què l’aigua vol endur-se els protagonistes  (aquesta cadena humana, aquests cossos que són com esculls per arribar a algun punt de subjecció…).

Un dels mèrits de l’obra, tant de la direcció com del text, és l’equilibri que troba entre les diverses parts que configuren el muntatge. No és una història melodramàtica, tot i que emociona i commou en el seu final: no és una obra bolcada a la denúncia contínua, sinó que preval la humanitat dels personatges; no és una obra freda, crua on prevalgui el text, es veuen més capes gràcies als moviments dels actors, l’escenografia i el disseny sonor. I en aquest sentit, també incloem unes interpretacions ben definides, on tots estan al mateix nivell, sense haver-hi un que es mereixi més elogis que l’altre (no hi ha un únic protagonista). Això sí, sempre és un gust de veure a la Pepa López a escena, de la qual destaco que, per la pròpia definició del personatge, no amaga el seu valencià, encara que inclou alguna paraula o expressió balear. De fet, és un gust sentir aquests accents a una sala del TNC, “efectes col·laterals” d’aquesta mena de coproduccions.

La Sala Petita del TNC reconvertida en una sala plena d’arxius es va transformant, producte de la “torrentada”. I en aquest espai, els personatges s’agafen com poden a la vida per dir-nos als espectadors, altre cop, que en qualsevol moment poden succeir aquests cataclismes climàtics que ens arrasin a tots. Les dues Martes, autora i directora, saben contenir la inundació per tal que missatge i emoció arribin d’igual manera.