Com dir-ho

M’expliquen que un periodista britànic, fent gala a parts iguals de bon ofici i gran tossuderia, va preguntar a Harold Pinter sobre el significat de les seves obres de teatre. Pinter no fou excessivament generós: “no puc resumir ni descriure cap de les meves obres. Únicament puc repetir allò que els personatges hi diuen, explicar allò que fan”. Hi rumio una mica, i se m’acut que s’entendrien la mar de bé, el Premi Nobel anglès i el nostre Josep Maria Benet i Jornet. Aquest últim tampoc pot evitar de resultar una mica esquerp, a l’hora de desvelar les claus dels seus textos. I m’agrada d’imaginar que, tant l’un com l’altre, frisen per capgirar la situació i esdevenir ells els periodistes inquisidors. Diria que, convençuts com ho estan que el públic no només ha de contemplar sinó completar allò que s’esdevé en una representació, ens proposen que els responguem la pregunta sobre el significat últim de les seves obres; que hi busquem un desllorigador personal i adequat per reblar un text que confia en la nostra col·laboració constant per acabar-se de construir.

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a ‘Com dir-ho’ | Foto de Clàudia Serrahima

Si més no, aquesta és la sensació que experimenta l’espectador de Com dir-ho, obra amb què Benet i Jornet tanca la trilogia que encetà amb Soterrani (Sala Beckett, 2008), i continuà amb Dues dones que ballen (Teatre Lliure, 2011). Elements comuns a destacar? Per descomptat que n’hi ha, i justifiquen amb prou solvència l’etiqueta de “trilogia”. Deixant de banda que totes tres obres hauran estat estrenades un mes de març, i sempre al barri de Gràcia de Barcelona, tots tres títols coincideixen a presentar-nos un espai que és compartit durant tota l’obra per dos únics personatges; l’un, perquè en forma part; l’altre, perquè hi penetra sobtadament, provocant l’inici d’una tensió entre tots dos que palesarà un fet del passat que els uneix, i que no deixarà mai de surar en els seus diàlegs.

En el cas de Com dir-ho, el conflicte se’ns polaritza a través d’un home madur i una noia jove. Ben aviat descobrim que el primer és un professor d’universitat de la segona. Aquí, però, és on acaben, diríem, les evidències, i on comença un terreny tan insegur com fèrtil, que els personatges malden per fer transitable i estable; i el van farcint de confessions i declaracions; de retrets, i renecs. Mai no estan del tot segurs d’haver trobat la paraula justa per estructurar allò que volen expressar. Mentrestant, els espectadors no desatenen res del que passa entre les quatre parets de la cambra d’estudiant, on professor i alumna volen i dolen. I en aquest sentit, tan important és allò que es diu com allò que es deixa entendre; les pauses i els silencis són un recurs més, -l’únic, de vegades-, per expressar tot allò que les paraules no arriben a sustentar.

Paraules; heus aquí el petit tresor que els personatges volen i creuen poder conservar. En un moment de l’obra tots dos celebren ser de lletres, i se saben poderosos en l’ús de la paraula per tal de crear-se móns autònoms, -ella ho ha demostrat en els seus contes, ell en les novel·les que l’han convertit en un escriptor reconegut-. No obstant, el que planteja l’obra, el que sospita l’espectador i descobriran els protagonistes, -l’home madur, sobretot, que és qui sent la necessitat imperiosa de comunicar-, és la impossibilitat de la frase perfecta, del discurs blindat i incontestable, quan aquest ha de ser inclòs dins d’un món compartit. Un món on ningú no és el creador, sinó que simplement l’habita, i  hi estableix vincles, lligams i dependències amb els altres, que poden arribar a corcar-li les paraules que creia tan imbatibles; a fer-les porugues, inadequades, inútils.

Benet i Jornet té l’encert de concentrar tot aquest món compartit en una petita cambra d’estudiant; i de convocar-hi l’espectador, per tal que pugui encomanar-se de l’atmosfera opressiva en què es mouen els dos personatges. De fet, per la disposició que presenta la sala on es representa Com dir-ho, -l’Almeria Teatre-, el públic construeix amb la seva presència, podríem dir que literalment, dues de les quatre parets d’aquesta cambra, -l’espectador no haurà d’estranyar-se si, per poder arribar a la seva localitat, ha hagut de trepitjar l’escenari, i fregar alguns objectes-. D’aquesta proximitat en resulta, doncs, que el públic se senti gairebé cridat a participar en la conversa dels protagonistes, a analitzar-hi tots els implícits. I és que, sense que mai deixi de ser molt difícil saber del cert què uneix exactament professor i alumna, l’espectador no desaprofita cap senyal per mirar d’esbrinar-ho: una frase sobtadament emmudida per un plor, un canvi en la disposició dels dos personatges dins la cambra, l’apropament de l’un cap a l’altra, etc. Qualsevol canvi que alteri l’escena pot fer entendre allò que ni professor ni alumna no explicaran fins a l’últim moment. De fet, l’espectador atent tindrà la impressió que allò que ha après dels personatges amb qui ha compartit cambra durant una hora i deu minuts, depassa de bon tros el que li serà desvelat; heus aquí una bona recompensa.

No és pas l’única, però. Atrevir-nos a penetrar l’espai d’una discussió que ens costa d’entendre, -perquè en palpem la intensitat, però en desconeixem l’origen-, resulta una experiència gratificant des del primer moment. I ho és per la brillant interpretació que fan del text els dos actors de l’obra. I alerta, perquè ara ja no parlo d’un professor i d’una alumna; d’algú que ensenya i algú que aprèn; deixem-ho clar: tant Jordi Boixaderas com Clàudia Benito, tant l’un com l’altra, demostren haver fet seu el text de Benet i Jornet, i cadascú l’omple de matisos personals que fan que vibri en la pell de l’espectador sense concedir-li cap moment de treva.

Coneixia la veu greu de Boixaderas, però m’ha semblat descobrir-hi noves modulacions; com si l’actor s’hagués repetit constantment el títol de l’obra, -“com dir-ho, com dir-ho…”, i hagués desplegat tots els recursos a l’abast per ajudar el seu personatge a sortir-se’n, a expressar allò que ha vingut a dir a la noia jove. I, ho he de dir, em sento feliç com un anís per haver descobert la Clàudia Benito, i haver quedat astorat per la seva presència escènica, pel seu domini absolut de la paraula, i del ritme, quan aquestes se li acumulen dins d’un text que no li estalvia pas parlaments llargs, tots ells ben farcits de girs temàtics. Benito, però, els sap gestionar amb seguretat; n’acarona cada detall, i marca amb fermesa els moments d’especial tensió dramàtica. Se li ha d’agrair, -vejam si ho puc expressar bé- que sàpiga fer aquest gran truc de mans que és actuar i, alhora, encomanar, contagiar.

Els diaris ja en parlen, d’aquest gran exercici de teatre de cambra. En parlen i en parlaran, tindran temps; i faran bé de prendre’s aquest temps per analitzar bé tota la qualitat tant creativa com interpretativa que traspua dins de la petita cambra d’estudiant de Com dir-ho. Jo manllevo un titular que, per injust, m’ha quedat gravat a la retina mentre fullejava els papers; l’apunto, i em permeto de corregir-lo: “Boixaderas a dos pams”. No pas, senyors periodistes: “Clàudia Benito i Boixaderas a dos pams”. Ara sí. No es perdin pas l’oportunitat de tenir-los tots dos tan a la vora.  Què per què? Perquè val molt la pena. Volen un altre perquè? Doncs perquè, no sé a vostès, però a mi sempre em roba el cor veure dues persones que gaudeixen tant i tant fent el que fan. Bé, és només una impressió… Ja m’ho explicaran.