Cluj-Napoca?

Com que el dia 12 d’octubre em regira l’estómac i em fa vomitar vaig preferir anar-me’n a Romania.

En una incursió furtiva al Festival Internacional de Teatre d’Almada (Lisboa) recordo l’impacte quan vam descobrir la companyia del Teatrul National Cluj-Napoca de Rumania. Aquell era un tipus de teatre que, per la seva estètica formal contundent i pel seu esperit artesanal imaginatiu, mostrava als espectadors una altra manera de fer. L’obra era L’espectador condemnat a mort de Tidor Lucano, un exemple magnífic de teatre físic de text, formalment diferent del que es proposava a la resta del festival. Era un model formidable de teatre polític compromès, salvatge, cru, molt divertit i extraordinàriament crític. Una companyia que vaig córrer per poder tornar a veure l’any següent, també al Festival d’Almada, amb un altre espectacle d’alta volada: Ricard III està prohibit de Matei Visniec, amb direcció de Razvan Muresan. En aquest cas era una rebentada ferotge contra l’Estat soviètic armat per Stalin i els seus sequaços, a través de l’admirable figura de Vsévolod Meyerhold. Un passar comptes implacable amb el passat dictatorial. Tot i que no hi havia cap mena de subtilitat en el que es volia explicar la idea de Mateu Visniec, que va haver de fugir de Ceaucescu i exiliar-se a París, com la del director Razvan Muresan, era denunciar i retre homenatge a les víctimes del sistema comunista, però en especial honrar i distingir a Meyerhold, muntant l’obra a través de les pròpies idees teatrals del director rus, un joc metateatral que va ser una lliçó extraordinària de treball actoral i respecte pedagògic. Un tipus de teatre higiènic i compromès que aquí no hem gosat fer. Va ser en aquesta peça on vaig descobrir a Matei Rotaru, un actor que des de llavors em té fascinat.

Com que el dia 12 d’octubre em regira l’estómac i em fa vomitar vaig preferir anar-me’n a Romania, a Cluj-Napoca, amb la idea de viure el festival de teatre que s’hi celebra des de fa vuit anys; i seguir, d’aquesta manera, l’estela actoral de Matei Rotaru. Cluj està situada al nord-oest del país i és l’antiga capital de Transilvània; actualment és una ciutat viva on s’hi passegen la mar de bé uns tres-cents mil habitants. Un lloc ple de jovent, cafès i universitats, amb un quefer tranquil i pausat que alimenta meravellosament l’esplèndida activitat cultural que hi ha. Amb el nom de Viziuni (Visions) el festival programava un total de catorze obres, un cicle de conferències, xerrades, presentacions de llibres i una exposició: Visions i testimonis de la Primera Guerra Mundial. Per fortuna vaig poder assistir a un diàleg entre l’escriptor i poeta Mircea Cartarescu i el reconegut crític literari Ion Pop, sota el nom The Levant and The Gypsiad-Heroic-comic-satirical poems in the history of Romanian Literature. Aquestes coses donen molt de joc i vaig poder comprendre les raons per les quals Cartarescu ha abandonat la poesia, i assabentar-me, a més, que acaben d’editar els seus dietaris, l’ànima generadora de tota la seva fabulosa obra.

Matei Rotaru actuava en sis obres (us ho podeu creure!?) de les catorze, en només dotze dies; de les quals, malauradament, només vaig poder veure’n la meitat. Vull destacar-ne dues que em van impressionar: La sensació de resiliència quan trepitgem els cossos morts de Matei Visniec, dirigida per Razvan Muresan; i Els emigrants, peça de l’escriptor satíric polonès Slawomir Mrozek, a càrrec Tudor Lucano.

La sensació de resiliència quan trepitgem els cossos morts, ens situa històricament en el punt més deshumanitzat de la repressió comunista. Rotaru interpreta el paper del poeta Sergiu Penegaru que escriu i tradueix amb la voluntat -malgrat les pressions polítiques-, de ser honest literàriament; però cada dia creix més l’horrible abisme entre la llibertat interior i l’exterior. El poeta es lliura a la beguda per suportar la profunda angoixa i contradicció artística en què viu. Talleu-li les ales a un ocell i demaneu-li que voli alt! Enmig dels seus deliris alcohòlics sent les veus i se li apareix la figura i els personatges d’Eugen Ionescu. Perplex s’adona que aquesta és l’única escletxa de llum en la seva agonia diària, la visió d’uns éssers literaris que li omplen la vida i el deixen en un estat de joia intel·lectual. Unes figures que van modelant la seva humanitat amb una meravellosa i profunda claredat. Comprenem, doncs, que en una societat extremament polititzada i repressiva l’única possibilitat de sortir-se’n és el que fa Sergiu Penegaru: caminar sobre els cossos morts de la història i aprendre dels genials personatges d’Ionescu. És un aprenentatge dolorós, però que vessa humor i tendresa per mostrar-nos, amb la calma del que està condemnat a mort, que només podem afrontar la realitat més crua amb la impagable valença de l’art. I la paradoxa és que el teatre de l’absurd, amb els seus personatges genials inoblidables, és el que pren sentit en un món pervers, brut i delirant. Són els poetes, sovint visionaris, els que dibuixen els nostres camins miserables.

Seria d’una gran ingenuïtat creure que el flux d’immigrants no afecta profundament la psique social contemporània. Avui, més que mai, la gent es veu forçada a marxar dels seus països per intentar una vida millor o, simplement, sobreviure. I avui, més que mai, els culpabilitzem, castiguem i humiliem amb admirable cinisme i naturalitat. Els emigrants d’Slawomir Mrozek ens planteja que emigrar suposa perseguir els teus somnis i conquerir la preuada llibertat que et neguen els règims totalitaris. Però, així i tot, el somni normalment acaba en malson i sofriment, fins i tot quan els guanys, sempre aparents, semblen més grans que les pèrdues. Val la pena exiliar-se? Quin és el preu que cal pagar per anar-se’n a un altre país? Vist el que passa, la suposada llibertat acaba sent, sovint, un sinònim d’esclavitud. Profundament humans els dos personatges de Mrozek, que viuen miserablement en un soterrani, són incòmodament honestos, i ens fan saber que el regal de somiar en un futur millor ens permet crear bells universos, més favorables i compassius sí, però que també representen una trampa horrible. La implacable i desoladora lliçó a la qual ens acara Slawomir Mrosek, en mans de Matei Rotaru i Tudor Lucano, és la de comprendre que vivim en un món desfigurat i absurd, perquè aquella meravellosa llibertat que ens permet somiar acaba, de fet, essent la nostra presó de per vida.

Per refer-nos del sacseig emocional vam anar al Cocktail dinner que ofereix el festival a la cúpula del Cluj National Theatre cada vespre, després de les funcions. Haig de dir que també m’hagués agradat poder veure espectacles com Cartes des del front i Svejk en concert, i apropar-me a la sinagoga de Cluj, que és un memorial en record dels jueus que van ser deportats, durant el nazisme, cap als guetos. En fi, potser l’any vinent, per si voleu apuntar-vos-hi!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació