‘Ciara’ o la geganta Àngels Bassas

L’Eixample Teatre recupera el monòleg Ciara, de David Harrower, que es va poder veure al Teatre Akadèmia a l’inici d’aquesta temporada. “Un projecte d’Àngels Bassas”, ens explica el programa de mà, i això es nota: l’actriu surt a escena defensant el seu paper amb dents i ungles. Recuperem la crònica de l’estrena del passat mes de setembre. Ciara serà a l’Eixample Teatre del 12 al 29 de maig.

Darrerament no la veiem tan sovint als escenaris com fa uns anys, quan formava part de la companyia del Romea, però el nom d’Àngels Bassas és sempre sinònim de qualitat, ja sigui en produccions grans o petites, teatres públics o alternatius, muntatges per a públic adult o familiar. La temporada passada la vam poder veure a Mots de ritual per a Electra, al TNC, i a Patatu, al Romea dins del Festival Grec, text del qual ella mateixa n’és l’autora. El projecte de Ciara és la història d’un desig: el desig de l’actriu d’estrenar el text de Harrower al nostre país, i la passió d’un intèrpret per un projecte és quelcom que es nota, i molt. Tot i que són dos muntatges absolutament diferents, vaig pensar en La psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, que Anna Alarcón està representant aquests dies a La Seca. Una actriu entregada, una actriu amb tècnica i taules, però sobretot, una actriu que creu en allò que està fent. Si això no existeix, tanquem la paradeta. I si de cas un altre dia ja parlarem de la trista sensació que, en la gran majoria de casos, els actors no se senten còmodes en els muntatges on els toca treballar.

El text de David Harrower és com una matrioixca, aquelles nines russes que contenen altres nines més petites en el seu interior, i que aquí es van desplegant davant els nostres ulls: el que sembla que serà un text sobre el món de l’art i el seu mercadeig evoluciona cap al retrat familiar de la protagonista, la seva relació amb el seu pare i la seva parella, i de cada nina en surt un arbre que es va ramificant en direccions diverses, quan ens adonem de quin és realment el negoci de la família. Harrower ens parla tant de les galeries d’art com de la delinqüència o de l’heroïna amb la mateixa fredor i duresa, fent un retrat precís i implacable de tots i cadascun dels temes que tracta.

Bassas es mostra segura i seductora, irònica i sarcàstica, i excel·leix en l’art de crear un personatge nou amb un to de veu diferent, un gest, una actitud corporal. És evident que aquesta història de mafiosos escocesos no ens resultaria tan creïble amb una actriu amb menys experiència i talent, i en aquest punt hi ajuda molt la traducció que n’ha fet Yannick Garcia. El text flueix de forma natural, còmic quan cal i poètic en la justa mesura, i les referències a Glasgow i la realitat escocesa ens arriben d’una forma gens forçada. Gràcies a Déu no s’ha optat per aquella odiosa mania d’adaptar-ho tot al context barceloní, com si els espectadors locals necessitessin tenir sempre referents ben nostrats, del tipus Eixample dret, Eixample esquerre, Besòs o Llobregat. (d’aquest tema també ja en parlarem un altre dia).

La direcció de l’espectacle està signada per Andrés Lima i Martí Torras Mayneris, amb l’ajudantia de Jumon Erra, i ens expliquen que el muntatge s’ha assajat entre Figueres, Madrid i Barcelona. Si bé és cert que la qualitat del treball interpretatiu d’Àngels Bassas ens fa oblidar altres minúcies, cal dir que en alguns moments l’espectacle perd el to (i el recupera), degut segurament als nervis de l’estrena. La blancor del teatre Akadèmia és el marc perfecte per convertir-se en la galeria d’art de Ciara, i la il·luminació signada pel propi Martí Torras és molt elegant però segons la nostra opinió un xic massa il·lustrativa. Tot i així, i sense cap mena de dubte, Àngels Bassas està estupenda: guapíssima, elegant i intel·ligent. Estem segurs que aquest monòleg creixerà a cada funció, per tant no perdin l’ocasió de passar per l’Akadèmia a conèixer Ciara, aquesta dona, aquesta geganta que regna sobre el firmament de Glasgow.

Podeu veure Ciara a l’Eixample Teatre fins el 29 de maig.