Cesc Gelabert +V.O. torna, ara al Sant Andreu Teatre

“Pensem que el gest és cosa limitada, i la paraula no ho és”, sosté Josep M. de Sagarra en l’article “Gest i paraula”, del desembre de 1924. Tanmateix, ben pocs mesos després l’escriptor confessa que el ballet El tren blau de l’avantguardista Jean Cocteau, “coreografia originalíssima” en què ”l’estilització està feta amb tanta intel·ligència i delicadesa”, és “un dels encerts teatrals més impressionants que he vist en el temps que tinc de vida”. Sagarra, poc devot dels corrents avantguardistes, aplaudeix el creador de Parade i adverteix que l’avantguarda pot ser també una lliçó “de serenitat i de puresa”, que atorga categoria artística als gestos més quotidians. Cocteau revela a Sagarra que l’exploració del gest més enllà de les convencions clàssiques, acadèmiques, li confereix un potencial expressiu il·limitat i un tremp escènic extraordinari.

L’espectacle Cesc Gelabert V.O.+ es basteix, justament, damunt del gest i la paraula concebuts no pas com a opòsits, sinó com a feliç tàndem. El ballarí parla. Parla entre coreografia i coreografia per fer de bon amfitrió en el seu obrador d’artista, per explicar-nos el seu ofici d’artesà del cos, per definir l’essència de la seva poètica, per erigir-se en torsimany de la cançó d’amor Funny Valentine abans de ballar-la, per recitar els versos inicials d’un sonet de Sol, i de dol de l’avantguardista J.V. Foix (font d’inspiració de V.O.+2), per visibilitzar les complicitats afectives i artístiques al llarg de la seva llarga trajectòria professional i el treball col·lectiu que s’orquestra a l’entorn del ballarí (sobretot amb Lydia Azzopardi i Borja Ramos), per establir complicitat amb el públic (via vis còmica), i per convocar el seu –nostre- univers de referències que abracen des de Bach fins a Mompou, Lamote de Grignon, Pau Casals, Foix i la sardana.

En una sala Fabià Puigserver redimensionada per contribuir a crear un major clima de complicitat, el públic és convidat a revisitar peces antigues i a conèixer tres coreografies noves amb música de Ramos, VO+1, VO+2, VO+3 (aquesta darrera, concebuda com a homenatge al coreògraf alemany Gerhard Bohner). En un escenari i amb un vestuari d’una sobrietat absoluta, acomboiat per uns mínims elements d’atrezzo monocrom que esdevenen pretext coreogràfic, Gelabert brinda una antologia de solos que permet retrobar la seva gestualitat única, cisellada al llarg dels anys, i que entronca amb el millor de l’avantguarda del segle passat: els ralentís, el protagonisme de les mans, l’equilibri entre energia i gracilitat, la subtil evocació del mim i del titella, l’imprevisible canvi de tessitura del moviment d’extremitats i tronc, la capacitat per atorgar un nou univers expressiu a balls de factura popular o tradicional, i l’entomològica i original interpretació de la partitura.

Les paraules del ballarí ens descobreixen la complexitat conceptual que inspira i presideix la gestació i formalització de les seves eclèctiques creacions. I el leitmotiv de l’espectacle, el ballarí –l’artesà o l’artista, si voleu- que necessita eixugar-se la suor del front i beure aigua, remet a la materialitat d’aquell esforç del cos que el domini tècnic amaga. Per això també confessa que parla per poder respirar.

Ben mirat, originalitat, intel·ligència i serenitat –novament, amb la vènia de Sagarra- són puntals d’un espectacle d’extraordinari tremp escènic que ens mostra, una vegada més, la il·limitada capacitat expressiva del gest de Gelabert.

@TeresaIribarren