Carme Portaceli: “El teatre és una actitud davant la vida”

La directora Carme Portaceli viu un moment dolç. Acaba d’estrenar al Teatre Nacional El president, de Thomas Bernhard, i al Teatre Lliure de Gràcia dirigeix Krum (El crosta), de l’israelià Hanoch Levin.

Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Carme Portaceli viu un moment dolç. Acaba d’estrenar al TNC El president, de Thomas Bernhard, i al Teatre Lliure de Gràcia dirigeix Krum (El crosta), de l’israelià Hanoch Levin. Portaceli treballa amb els millors actors del país i el seu nom s’ha convertit en un segell de garantia. Portaceli viu entregada al teatre: des de principis dels vuitanta dirigeix incansablement, dóna classes a l’Institut del Teatre i realitza tallers. És fundadora i directora de la FEI, la Factoria Escènica Internacional—. A més, ha estat alguna vegada autora de teatre, una activitat per la qual va rebre el Premi Max al millor autor teatral amb Fairy. En el seu itinerari teatral apareixen obres que estan a la memòria de molts de nosaltres, com Cara de foc, L’auca del senyor Esteve, Ricard II, La nostra classe o Las dos bandoleras de Lope de Vega. Carme Portaceli for President!

La directora Carme Portaceli. Foto de BiBi Oye

Montse Barderi: Què t’interessa de la dramatúrgia?

Carme Portaceli: M’interessa portar els textos cap al que tu creus que volen dir, que és el que volen dir passat pel teu cor, la teva experiència, la teva visió de la vida. Anar llegint i portant el text segons el que et dicten les teves inquietuds, la teva visió del món, la teva ànima.

M.B: Què t’interessa més de la direcció?

C.P: M’interessa la possibilitat de crear el món que vols representar amb pràcticament no res, buscant com transmetre el que vols i sabent que tens una gran responsabilitat amb el que estàs explicant i el que estàs dient. M’encanta treballar amb els actors i poder fer viu el que està passant en aquell mateix moment a l’escenari.

M.B: L’altra gran aportació teva l’has fet a l’ensenyament?

C.P: Crec que hem de ser capaços de deixar la nostra experiència, un llegat importantíssim pel futur. Sense passat no hi ha futur, nosaltres en aquest país ho sabem molt bé. El que més m’agrada és transmetre la passió per aquesta professió, un luxe, perquè guanyar-te la vida jugant, fent el que més t’agrada, és una gran sort. I procuro que els alumnes entenguin que el teatre és una forma de vida, una actitud davant la vida. I que s’ho han de passar bé, que en alguns moments patiran i que, sobretot, han de treballar moltíssim. Com deia Chaplin: “No hi ha genis, hi ha treball, treball i treball”.

M.B: Com es va originar la FEI?

C.P: La FEI va ser una iniciativa pionera en el moment en què va néixer, l’any 2006. Es va impulsar amb la intenció de crear una plataforma d’artistes que pogués gestionar els seus propis espectacles i també que poguéssim nodrir-nos els uns dels altres. Ens vam instal·lar a la Nau Ivanow, que fins llavors no havia fet teatre mai i va funcionar molt bé. Va ser apassionant perquè el fet d’obrir una sala al públic, que omplíem constantment, feia que tinguéssim un públic fidel. En el moment del seu naixement va ser molt ben rebuda per la professió, pel públic i per la crítica. Després van canviar les coses, les ajudes econòmiques no van arribar com al començament, tot i que mai no van ser grans, però ens donava una seguretat per poder pensar en el futur i programar-ho. La Nau Ivanow es va convertir en una fàbrica de creació i nosaltres vam quedar fora. Malgrat els moments tan durs de crisis que hem viscut tots plegats, hem sobreviscut, no parem de treballar, coproduïm constantment amb Teatres Públics, amb Festivals, Barcelona, Madrid… A mi m’agradava més quan estàvem tots junts i teníem un espai. Crec que un espai és la teva llibertat.

La directora Carme Portaceli. Foto de BiBi Oye

M.B: I tu, després de molts anys de feina, has anat guanyant-te un espai i reconeixement, fins al punt que ara mateix tens dos muntatges als dos teatres públics de referència de Catalunya, el TNC i el Teatre Lliure. No fa gaire vas estrenar Las dos bandoleres de Lope de Vega amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico. La confiança dels directors d’aquests teatres i dels actors que treballen amb tu és innegable. Creus que els crítics han entès el teu teatre amb la mateixa convicció? Perquè fa la sensació que després de treballar tantíssim, cada vegada que estrenes una cosa nova s’ho miren com si fos la primera cosa que fessis.

C.P: Et contestaria amb una frase de María Jesús Valdés: “¡No es que los hombres no nos quieran, es que no nos ven”. Estic molt satisfeta perquè no li dec res a ningú. Tot el que he fet ho he fet jo sola i m’ha mogut la passió per aquesta professió. Amb totes les dificultats que tenim les dones per ser acceptades, amb l’exigència de ser perfectes per justificar que ens mereixem fer el que fem, el meu amor pel teatre ha estat sempre i malgrat tot, un motor per mi.

M.B: Actualment es representa al Teatre Lliure de Gràcia Krum (el Crosta) de l’autor israelià Hanoch Levin, un autor pràcticament desconegut aquí. Qui és Hanoch Levin?

C.P: Hanoch Levin és el gran poeta israelià, un home que va morir l’any 1999, als 55 anys, quan ja tenia uns 75 textos escrits. Un poeta meravellós. Krum és, possiblement, una de les obres més impressionants que he tingut entre mans al llarg de la meva vida. Pel que he conegut després, i després d’haver estat convidada dues vegades al Isra Drama Festival i al Hanoch Levin Festival de Tell Aviv, és un autor adorat per la gent de teatre, un home molt controvertit per les seves idees polítiques i per la seva visió de la vida i del seu país. I té unes obres interessantíssimes, meravelloses. Una mena de Fellini txekhovià amb estructura de Makinavaja i l’humor dels germans Marx. Finalment parla de la vida.

M.B: Per què creus que és important fer aquesta obra ara i aquí?

C.P: Jo crec que una bona obra de teatre on els protagonistes siguin les persones sempre és un encert fer-la. Si el teatre és una possibilitat d’obrir la ment, de veure altres mons i altres vides, una obra que et parli de com és aquesta vida, és importantíssima. I en aquest cas aquests protagonistes són els pobres, els perdedors, la gent que no pot aixecar el vol més enllà d’un pam de terra perquè el pes del seu naixement no els ho permet. I, a més a més, de cada un d’ells en pots extreure un trosset de tu mateix.

 M.B: Tant l’estructura coral de l’obra com l’extracció social dels personatges, gent de classe humil i marginal, m’ha recordat una mica Els baixos fons de Gorki, que vas dirigir fa uns anys al TNC. Tots dos textos tenen la virtut de captar la pobresa, i si convé la misèria humana, sense abandonar mai la poesia. Com has treballat amb els actors per fer aflorar aquesta poesia?

C.P: Vaig aprendre fa molts anys que, a més a més del sentit comú, tan atípic en aquests moments de la nostra societat que possiblement és el més modern que es pot aportar a la lectura d’una obra, hi ha una cosa que fa que arribi més al cor o menys: el to. Trobar el to d’un text és elemental per poder explicar al màxim allò que tu creus que diu. Tot el que hi ha a un escenari ha de significar alguna cosa, res ha de ser-hi perquè sí. Per mi el text, el moviment, l’espai sonor, l’espai escènic, la llum, el vestuari, tot ha d’estar al servei d’explicar la història. En el cas d’aquestes dues obres estem parlant de la vida d’una gent que podria haver estat qualsevol de nosaltres. El pes de la història, de la política, planeja per sobre dels seus caps subtilment (a vegades no tan subtilment) i ells van fent el que poden amb les circumstàncies que els ha tocat viure. Gorki, per la seva època i la seva tradició, crec que és més pessimista. Hanoch Levin, almenys tal com jo l’entenc, és un cant a la vida, perquè la vida és estimar, ser estimat o deixar de ser estimat, o emmalaltir, o fer-se gran, i sempre morir. I això és la vida i això és bellíssim. Cadascú fa el que pot, o somnia amb el que li han ensenyat a valorar com a bo, però la vida continua sent la vida. Potser és el cant més gran contra l’ego amb el que jo m’he trobat al llarg de la meva carrera. Potser per això agrada tant, potser ara entrarem a una era on aquests egos ja no seran el més valorat del mercat.

Foto de BiBi Oye 2

M.B: El protagonista de l’obra és Krum, un personatge que encarna Pere Arquillué. De tota manera, Krum acaba sent un espectador de tota una galeria de vides que es van presentant al seu davant com un dioarama. El text de fet no respon a una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, sinó que és una seqüència d’escenes que es van succeint i que donen a l’obra una dimensió molt coral. El teu ajudant de moviment escènic, Ferran Carvajal, que també t’ha assistit al TNC amb El president, deu haver estat clau. Com heu treballat el moviment dels actors i les transicions entre escenes?

C.P: Per mi el moviment és importantíssim. Quan dirigeixo jo sóc molt física perquè crec que el cos és part del que passa per dintre i, a més a més, ha de significar el que passa per dintre. No es tracta de fer arquetipus dels personatges; es tracta de pujar un grau l’expressió, de pujar algun grau més el diafragma, de saber que estem fent teatre, no televisió. Que el text ha de tenir una veritat en grau superlatiu i que l’excel·lència de la feina actoral ha de ser total. I el rigor amb el que s’ha de treballar encara és més exigent quan et poses una quota més abstracta i més expressiva. A Krum no hi ha pràcticament transicions perquè la vida se succeeix d’aquesta manera, al mateix temps, sense permís, sense torns. La intenció de crear un caos, òbviament superorganitzat i precís, la vaig tenir clara des del primer moment. I en aquest sentit hem treballat amb el Ferran, efectivament una peça clau. Ell és molt precís també i ens entenem molt i molt bé. Les passades de tota la companyia, de tot el barri on viu el Crosta, signifiquen aquest passeig per la vida buscant per on anar amb el fons de la cançó Vedrai Vedrai, de Luigi Tenco, que va trobar el Jordi Collet, una peça clau en els meus muntatges, per explicar aquesta esperança de que, algun dia, tot sigui diferent. A El president hi ha una estructura molt diferent i la meva obsessió que tot allò que és elemental en un escenari sigui mostrat obertament fa que els canvis simultaniegin: els tècnics fent la seva feina i els actors preparant-se per la següent escena. I això ha de ser orgànic, molt precís i molt ben fet. I amb una banda sonora, també de Jordi Collet, que acompanyi l’atmosfera que ha de tenir l’obra.

M.B: Krum i El president són dues obres que responen a poètiques ben diferents, però totes dues ens presenten uns personatges que més que dialogar sovint pensen en veu alta. La seva urgència de dir és més forta que la necessitat de raonar i això els porta a la incontinència. Els de Bernhard estan dominats per un solipsisme que s’expressa en uns soliloquis llargs i absorbents. En el cas de Levin, tenim personatges com l’Afligit o en Krum mateix, que no acaben de sortir de la presó dels seus pensaments.

C.P: La presidenta i el president necessiten aquesta verborrea per tapar el que realment tenen por de dir-se a ells mateixos: ja no els volen, no serveixen per res, només creen infelicitat i violència al seu voltant. Assistim a la caiguda d’uns déus que no volen deixar els seus privilegis i que no han estat capaços ni de crear-se una vida feliç ni digna. Amb aquesta verborrea Bernhard els fa delatar-se, mostrar qui són realment i què en pensen, de les coses. Finalment ell és el President d’una república democràtica i no pot dir el que realment pensa en veu alta. Els seus havien perdut la guerra. Ells necessiten creure el que creuen perquè és l’única manera de poder mantenir-se dalt de tot sense tenir ni una sola qualitat per fer-ho. El cas del Crosta i de l’Afligit és diferent. Ells pateixen una vida que no han demanat tampoc, que no han pogut triar i són víctimes del seus somnis que, possiblement, no es faran mai realitat. Curiosament una obra parla dels de dalt de tot, i l’altra dels de baix de tot.

M.B: Diria que tant Bernhard com Levin, com tots els grans dramaturgs contemporanis, saben remenar en aquella capa de la nostra vida mental en què res del que diem és subconscient però tampoc deliberadament conscient ni controlat. És l’espai on habiten les nostres fantasies, els somnieigs diürn, les cavil·lacions que encara no han pres una forma plenament verbal. Són personatges que parlen per saber el que volen dir… Com t’has plantejat la posada en escena en un i altre cas?

C.P: En el cas de El president ha estat molt important respectar al màxim la partitura que demana l’autor (o que jo crec que demana), perquè fent-ho així es pot entendre millor què els fa anar d’un lloc a l’altre dintre d’aquesta verborrea imparable. Quina idea, o imatge, o línia de pensament els fa passar a un altre tema a una velocitat brutal. I trobar la dinàmica de passar com si res però després de saber d’on venen els pensaments i cap a on van. I des del primer dia vaig veure que tot l’espectacle havia de ser frontal, a molt curta distància del públic i, de fet, totes les escenes, ocupen 4 metres de l’escenari. I també vaig tenir clar en les escenes 1 i 2 que el mirall havia de ser mirant al públic. A Krum (el Crosta) era essencial que allò que diuen, que és fortíssim si ho penses, fos sense aquesta consciència, ells ho diuen per necessitat, amb una intenció molt concreta. I vaig tenir clar que la relació amb el públic havia de ser com si tots ells visquessin entre la gent i miressin el mateix que mira la gent.

Carme Portaceli. Foto de BiBi Oye 3

M.B: Una cosa que m’ha cridat l’atenció ha estat un detall coincident en un i altre muntatge, que m’ha semblat una marca de direcció. Tant Rosa Renom a El president com Pere Arquillué a Krum ensenyen la llengua, fan una llengota en moments determinats de l’obra. Com ho hem d’entendre en un i altre text?

C.P: A la presidenta jo crec que li fa mal el coll i, quan li molesta perquè algunes paraules li rasquen la gola, com en el cas de pàtria, després de la qual demana xarop per la tos, treu la llengua i comprova si li fa mal. El president també tus constantment. Crec que és una manera amb la qual Bernhard ens ensenya una part desagradable i íntima dels monstres. A Krum és una creació nostra quan diu al públic, com a habitants d’aquest barri, que escriurà una novel·la a costa dels seus sofriments i de les seves vides i viurà fabulosament. I els treu la llengua amb carinyo, com tot el que passa amb aquesta obra, plena d’amor envers els éssers humans.

M.B: En aquests dos muntatges tens un repartiment de luxe, tant a El president (Rosa Renom i Francesc Orella, Montse Pérez, Daniela Feixas, Josep Costa, Josep Julien, Sergi Misas) com a Krum (Arquillué, Oriol Guinart, Pepa López, Gabriela Flores, Mónica López, Lluïsa Castell, Jordi Brunet, Carme Gonzàlez, Albert Pérez, Jordi Collet, Joan Negrié). Els que t’han vist assajar diuen que saps crear sempre un gran clima de confiança i de treball amb els actors. Què esperes d’un actor quan entra en un muntatge teu? Quines qualitats busques en un actor o una actriu?

C.P: Jo treballo moltíssim amb els actors i les actrius. Demano arribar a un to i una dosi de veritat molt altes i això demana un compromís absolut. M’agrada treballar amb els actors, crec que són la clau del teatre, sense ells és impossible fer res. Els conec a poc a poc, veig per on van, ho veig bastant tot, busco la línia de pensament, que la idea no es mori, que anem tots junts cap a un objectiu, a explicar una cosa que jo crec que diu el text, i a explicar-la d’una manera total, amb el cos, la veu, el text… No m’agrada que tirin de recurs, vull que s’arrisquin. M’agrada l’escenari i m’ho passo molt bé als assajos. És clar que també pateixo, però jo considero que això és part de la meva feina, part del procés, i una cosa totalment íntima que ningú té per què viure. Si vull treure el millor d’algú, no li puc fer la vida impossible. I, a més a més, jo em diverteixo tant que els adoro, em fan riure o plorar o m’emocionen en molts sentits, dia rere dia. El teatre comença quan les directores i els directors ja no hi som. Hi ha els actors i les actrius i el públic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació