Carla Rovira, premi L’Apuntador 2017

De vegades hi ha espectacles que passen fugaçment pels nostres escenaris però que deixen una petja considerable en la nostra memòria. Estrenada a la darrera edició de FiraTàrrega, on se’n va fer quatre funcions, i després de passar pel Temporada Alta, on es va representar un sol dia, la darrera peça de Carla Rovira ha sigut vista per molt poca gent. Tot i així, entre el públic diguem-ne “professional” que omple aquests festivals (periodistes, crítics i programadors) (a l’infern de dos en dos), Màtria és una de les peces que reapareix a les nostres converses amb assiduïtat. Per això, perquè creiem que l’espectacle s’ha de veure a tot arreu, i perquè Màtria és una peça molt ben parida, hem decidit que Carla Rovira rebi el Premi L’Apuntador 2017. Ara us expliquem el perquè.

Qui encara no conegui a Carla Rovira que sàpiga que ella es defineix com a “actriu, creadora i gallina”. La naturalesa gallinàcia de la Rovira es deu a la seva opera prima, la creació amb la qual es va donar a conèixer al món: Most of all, you’ve got to hide it from the chicks. En ella Rovira exercia de gallina mare de diverses gallinetes, i unia la seva experiència com a actriu (en companyies com LAminimAL) amb la seva feina com a educadora, en un espectacle que parlava de la creació escènica contemporània i el dolor. I tot acompanyada per nenes d’uns deu anys. Pas mal. Les relacions maternofilials, la impossibilitat d’alguns pares de mirar una estona directament als ulls dels seus fills o l’experimentació amb el dolor apareixien a Most of all… amb naturalitat i gràcia, en un espectacle que es va estrenar a FiraTàrrega el 2015. La peça va ser guardonada amb el Premi FAD Sebastià Gasch 2016 d’Arts Parateatrals. D’això se’n diu un bon debut, sí senyora.

Després potser també els pot sonar Aüc (el so de les esquerdes), l’espectacle que Carla Rovira va escriure i dirigir amb Les Impuxibles (la companyia d’Ariadna i Clara Peya) i que es va estrenar el passat festival Grec a La Seca – Espai Brossa. Aüc era un muntatge on la música, la dansa i el text servien per parlar de la violència masclista i les agressions, del tipus que siguin, que totes les dones pateixen en algun moment de la seva vida. L’espectacle, un crit llançat al públic però també una crida a la sororitat entre les dones, es va poder veure a la tardor al festival Escena Poblenou, i encarà està girant per Catalunya.

Màtria, la peça que ara ens ocupa, servidor de vostès la va veure a Cal Trepat, durant la darrera edició de FiraTàrrega. Ja en vam parlar en aquesta crònica, com un dels moments estel·lars del festival, i seguim creient que Màtria s’hauria de veure a tot Catalunya. La peça parla de la família, la guerra, la memòria col·lectiva i l’oblit individual, però al mateix temps va desplegant capes i més capes sobre la creació, l’honestedat i la identitat pròpia. La història del tiet-avi de la creadora, Enrique Isart Alonso, afusellat durant la Guerra Civil, serveix a Rovira per a reflexionar sobre els secrets i les mentides que amaguen totes les famílies. I més encara les nostres, on generalment no es parla “d’aquelles coses”, perquè “ja fa molt de temps de tot plegat” i perquè els qui ens les podrien explicar, els fills d’aquells que les van protagonitzar, també n’ignoren la major part.

A què es deu aquesta mena de “llei del silenci” tan nostrada? És quelcom genètic, que passa de mares a filles? Els nostres besavis o avis que van participar a la guerra, ja fos en un bàndol o en l’altre, simplement “passaven per allà”? No tenien ideologia? Carla Rovira s’obre en canal davant nostre i reflexiona en veu alta amb la seva mare, la seva àvia i amb ella mateixa, en un exercici on no hi falta l’humor i l’autoparòdia, tant del gust de la creadora. Màtria finalitza amb una de les reivindicacions més emocionants que hem vist en molt de temps en un escenari. I si és emocionant és perquè és veritat. I perquè converteix la categoria individual en universal.

Avís per a navegants:

Màtria es podrà veure a Sala La Planeta de Girona els propers 19 i 20 de gener, a l’Ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona el 28 i 29 de gener (dins el cicle Cítric) i al Teatre de l’Escorxador de Lleida el proper 8 de març. Esperem que algun programador que hagi vist l’espectacle, i veient que ara té un guardó com el nou i flamant Premi L’Apuntador 2017, s’animi a programar-lo alguns dies més o (fins i tot) a fer temporada en algun teatre. Vinga, va!