Calderón de la Barca al Tibidabo

El TNC estrena l'acte sacramental de Calderón de la Barca 'El gran mercado del mundo', amb direcció de Xavier Albertí.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Aquest dimecres el TNC està d’estrena. Sala Gran, acte sacramental de Pedro Calderón de la Barca i direcció de Xavier Albertí. Repartiment extens, estrelles convidades, música, ball i una impressionant escenografia signada per Max Glaenzel. El gran mercado del mundo és una coproducció del TNC i la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i el pròxim mes de setembre es representarà al Teatro de la Comedia de Madrid. Hem assistit a la presentació de l’espectacle, que s’ha fet al propi escenari de la Sala Gran.

A les rodes de premsa de Xavier Albertí, els periodistes saben que escriuran, i molt. Les presentacions dels espectacles que fa el director artístic del TNC (siguin dirigits per ell mateix o per altri), són lliçons magistrals d’història, art, filosofia i teatre; i l’enorme cultura del director les converteix en píndoles d’erudició per als mitjans presents. Albertí és especialment pedagògic a l’hora de relacionar diferents disciplines artístiques entre si, dibuixant un retrat molt complet del moment històric i social de cada text. També resulta molt enriquidor quan realitza una breu història de la representació d’aquella obra o autor als nostres escenaris, demostrant la importància que tenen les diferents lectures de cada època a un mateix material escènic. Altres vegades, tot i això, la sobredosi d’informació pot arribar a saturar una mica la parròquia, que bombardejada amb dades històriques (d’altra banda, interessantíssimes), no veu satisfeta la seva necessitat d’informació, diguem-ne, molt més prosaica. “L’escenografia es mou?”, “Els actors canten?”, “Quantes sabates surten en escena?” i preguntes per l’estil. Dic tot això perquè, a la sortida de la presentació d’El gran mercado del mundo, comentàvem amb un col·lega que més aviat havíem assistit a un col·loqui o xerrada postfunció (gènere que Albertí igualment domina) que a la presentació d’un espectacle.

La feliç unió d’actors catalans (òrbita TNC) i actors de Madrid (òrbita CNTC), i les floretes que es llancen mútuament Xavier Albertí i Helena Pimenta (que serà en breu substituïda en el seu càrrec per Lluís Homar), demostren que tot això que diuen Arrimadas i Rivera és bastant una fal·làcia. Les connexions i complicitats entre les dues institucions públiques no són noves, ho sabem, i que a la Sala Gran del TNC es representi Calderón de la Barca no hauria de ser notícia. El gran mercado del mundo és un acte sacramental, peça que es representava només el dia del Corpus Christi i gènere en el qual van excel·lir les plomes de Calderón i Lope de Vega, els tòtems del teatre clàssic espanyol. Ens hem d’imaginar que les representacions que es feien d’aquestes peces, al segle XVII, eren com “concerts dels Rolling Stones, o com uns Jocs Olímpics”, segons Albertí. Els textos teatrals s’unien a la música, la dansa i les arts plàstiques, perquè els millors creadors d’apariencias (vinguts d’Itàlia o d’esperit italianitzat) presentaven els seus invents i ginys més sofisticats, anant molt més enllà de ser “sermones puestos en verso, en idea”. Calderón era contemporani de Descartes i Pascal, i és un dels pares de la modernitat teològica i filosòfica, ja que entén que comprendre la nostra relació amb Déu és comprendre el pensament de l’home contemporani. La importància i rearticulació de la cultura cristiana té traces en l’obra de Nieva, Buñuel o Pasolini, i Calderón situa el mercat com a centre de l’univers, al·legoria del lloc on es pot vendre i comprar de tot. Ras i curt: la Fama convoca al poble perquè assisteixi al gran mercat del món, on tothom té un talent (una moneda) per adquirir allò que més els plagui. Les figures al·legòriques de la Supèrbia, la Humilitat, el Plaer o la Penitència intentaran seduir els compradors que, acompanyats de la Innocència i la Malícia, maldaran per veure què és allò que realment necessiten o desitgen. La música és una part molt important del muntatge, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’Albertí, i hi podrem sentir peces de Monteverdi, Bach, o cançons de revistes musicals compostes per Enric Clarà (“El desfile del oro”, “La bolsa”) o el famós “Tango de la cocaína”.

A l’extens repartiment (format per catorze intèrprets), hi trobem actors de la família albertiniana com Oriol Genís (la Gula), Roberto G. Alonso (la Lascívia), Mont Plans (la Malícia), Rubèn de Eguía (la Fe) o Aina Sánchez (la Gràcia), i noves incorporacions com la d’Alejandro Bordanove en el paper del Buen Genio. També veurem dos cantants: el contratenor Jordi Domènech (“un intèrpret amb gran domini glòtic i glútic”) i el tenor Antoni Comas (que també toca el piano), cada cop més albertinià. De Madrid venen Cristina Arias (la Supèrbia), Elvira Cuadrupani (la Penitència i la Humilitat), Lara Grube (la Fama), Jorge Merino (Pare de família i el Món) i David Soto (Mal Genio). El gran mercado del mundo suposa el debut de la catalana Sílvia Marsó (que interpreta la Culpa) en un text de Calderón, a la Sala Gran del TNC i sota les ordres de Xavier Albertí. El director recupera, d’alguna manera, actrius catalanes “segrestades” per Madrid, com va fer amb Carme Conesa (Ocells i llops, temporada 2013-2014, en el muntatge dirigit per Lurdes Barba).

Albert Arribas, dramaturgista de l’espectacle, ens va parlar de Giorgio Agamben i el seu llibre Profanaciones (Anagrama, 2015), reivindicant la profanació no com a blasfèmia, sinó com a devolució d’un objecte de l’esfera divina a l’esfera humana. Les feines de les noves generacions serà profanar allò que algunes realitats ens estan traient, entenent l’acte de profanar com la representació màxima del lliure albir. Xavier Albertí relaciona els actes sacramentals amb la Commedia dell’arte i defensa que s’han de representar a tot color, i no pas en blanc i negre. L’escenografia de Max Glaenzel és una colorista atracció de fira que gira, explica el director, a diferents velocitats. No ens volen dir gaire cosa més. La por que tenen els equips artístics a fer espòilers –un sentiment cada cop més present a les rodes de premsa– deixa els periodistes, cal dir-ho, una mica insatisfets. Però sortim del TNC sentint-nos una mica més intel·ligents. I si el Siglo de Oro entra a examen, traurem bona nota. Això segur.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació