Bye Bye Mon amour

Diumenge vaig portar la meva filla al Poliorama a veure el musical infantil de Dagoll Dagom i Dàmaris Gelabert, Bye Bye Monstre. La Caterina va convidar dues amigues de la classe, la Camila i la Clara, i ja em teniu fent tota la Gran Via amb aquella il·lusió d’anar al teatre. La Cat s’havia apuntat en un paper la llista de les cançons que més li agraden i van començar a cantar totes tres a cor “Mon amour”, el hit enganxós de l’Aitana i el Zoilo. Hi ha un moment a la cançó que el Zoilo fa una referència púdica a la masturbació quan diu allò “que aquí no queda bonito esto”. Les tres C cantaven la cançó sense entendre del tot la lletra (tenen 8 anys) i quan ja érem a Plaça Catalunya em preguntava per què al setlist de la meva filla no hi havia cap cançó específicament infantil ni tampoc cap cançó en català. No vull culpar el món. Més aviat ho visc com un fracàs personal.

Bye bye monstre ens trasllada al punt àlgid del confinament de la primavera de 2020. La identificació dels nens amb les situacions que planteja la història és immediata. Albert Triola i Alba Florejachs, esplèndids tots dos, són el pare i la mare del Nil i la Berta. El Nil és un adolescent hiperactiu, que fa parkour pels mobles del menjador i s’enfila literalment per les parets de tant viure enclaustrat a casa. Tot el dia fa la guitza a la seva germana, però no se’ns arriba a fer antipàtic perquè és divertit i es fica el públic a la butxaca amb un número de rap. La Berta és una nena desperta i inconformista, que no s’està d’assenyalar les inconsistències dels adults i deixar-ne constància al seu dietari, una llibreta on tot el que hi apunta cobra una força màgica per complir-se.

De mica en mica les desavinences i conflictes domèstics, que no donarien per vertebrar un conflicte dramàtic, són superats pel repte de derrotar un enemic exterior, un monstre amenaçador que encarna la letalitat del virus. Sobre aquesta senzilla línia argumental, Anna Rosa Cisquella, Marc Artigau i David Pintó han construït una dramatúrgia que posa sobre la taula temes com la conciliació familiar o les tensions intergeneracionals. La història manté el ritme en tot moment, puntuada per les cançons de Dàmaris Gelabert, autèntica artífex de l’espectacle, que torna a connectar amb el públic infantil amb unes cançons ben orquestrades, uns temes enganxosos que s’estenen amb facilitat per la platea.

Marc Soler encarna un Nil convincent i ple d’energia. El personatge de la Berta recau alternadament en tres actrius joveníssimes, Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral, que aprofiten agraïdes la sort de coincidir a l’escenari amb actors professionals, com Pep Cruz o Teresa Vallicrosa, que encarnen els avis de la Berta i el Nil, amb qui només es poden comunicar per Zoom. Lluc Fruitós, membre de Brodas Bros, signa la coreografia d’un espectacle que també ha comptat amb el disseny i les il·lustracions de Lyona.

Bye bye Monstre és un muntatge feliç i eficaç, que eixampla el nostre repertori de cançons i omple un buit important en la cartellera, saturada de musicals majoritàriament en castellà. Sortint del Poliorama vam comprar el llibre del musical que ha editat Estrella Polar. Vam anar a espantar coloms a Plaça Catalunya mentre cantàvem Bye, bye monstre, bye, bye, bye. La Caterina va afegir la cançó de Dàmaris Gelabert a la seva llista musical. Vinga, que encara remuntarem.