Bon debut de Pere Arquillué a La Villarroel

El Festival Grec ha començat revisitant Václav Havel, amb dues peces emblemàtiques: Audiència  i Vernissatge. Dues joies breus, d’uns 45 minuts cadascuna, que alguns qualifiquen de properes al teatre de l’absurd i d’altres d’obres satíriques. En tot cas, són dues belles conegudes dels teatres barcelonins: als anys 90, es van poder gaudir gràcies als muntatges dirigits per Dolors Vilarasau (l’any de les olimpíades) i de Josep Minguell, una mica més tard.

Aquest cop és Pere Arquillué qui signa la posada en escena a La Villarroel. I ens ofereix un espectacle sòlid i coherent que aconsegueix connectar amb l’espectador sense estridències, llicències ni estripades innecessàries. Arquillué demostra que un bon text es defensa per si sol. Només calen uns bons actors, com és el cas, i honestedat.

Havel va escriure aquestes dues obres a mitjans dels anys 70, quan ell mateix patia la persecució del règim comunista a l’antiga Txecoslovàquia. Acusat de dissident, va passar per la presó i li van prohibir de publicar les obres. Ara, quaranta anys més tard, revisitant la versió que ens ofereix La Villarroel, un s’adona que malgrat que ens diguin que vivim sota el mantell de la democràcia, les coses no han canviat tant. La por, la pressió, la buidor que viuen els personatges de les dues obres ens recorda la societat europea d’avui dia i, sobretot, el moment actual de la societat catalana.

Les dues obres tenen com a protagonista l’intel·lectual Vanek, un escriptor de teatre represaliat pel “règim”, un home senzill, però amb principis.

L’Audiència ens transporta al despatx de l’encarregat d’una fàbrica de cervesa (interpretat per Josep Julien). Un home rude i primari que, per tal de subsistir, s’ha deixat atrapar pel sistema i hi col·labora. Aquest Cerveser ha citat l’intel·lectual Vanek (Joan Carreras) el qual, perseguit i censurat, s’ha vist forçat a aparcar la seva carrera com a dramaturg, per dedicar-se a fer rodolar barrils de cervesa cap al magatzem.

La conversa, entre cerveses, d’aquests dos personatges antagònics, se centra en l’intent del Cerveser de dur cap al seu terreny a l’intel·lectual. Es tracta d’una relació entre qui se sap amb la paella pel mànec (la gerra en aquest cas!) i qui no té més remei que acceptar la situació. I així, enmig de situacions grotesques i girs còmics, es va parlant de llistes negres, de censura, de corrupció o de tràfic d’influències. Però a mesura que la conversa avança també descobrim les misèries, la debilitat i la buidor de l’opressor. I també descobrim com, aquest Cerveser, necessita més del que ell mateix pensava, l’ajuda de l’oprimit.

Dramàticament l’escena funciona pel contrast, tant intel·lectual com de caràcter, dels dos personatges. Contrast que Pere Arquillué ha sabut accentuar, amb un Josep Julien fent de cerveser excèntric, de gran gesticulació (potser un pèl excessiva a l’inici de l’escena) i pèssim bevedor. Però, sobretot, amb un sublim Joan Carreras interpretant un caràcter contingut, mesurat, aparentment dòcil i, alhora, immensament expressiu. Carreras assoleix allò tan difícil: transmetre gairebé més del seu personatge sense parlar que dient el text. I, també, que l’espectador estigui més pendent d’ell que de l’histriònic cerveser, robant-li així el protagonisme.

A Vernissatge, el matrimoni  format per la Vera (Rosa Gàmiz) i el Michal (Josep Julien) conviden en Vanek (Joan Carreras), amic comú, a sopar al seu pis. Volen mostrar-li totes les reformes i noves adquisicions que han fet. Volen lluir-se davant l’amic intel·lectual. Havel connecta, doncs, les dues obres situant el mateix personatge de Vanek davant de dues situacions que se suposen molt properes en el temps.

El matrimoni anirà exhibint al seu amic tot un reguitzell d’objectes estrambòtics, difícils de combinar, però aparentment luxosos i, sobretot, de moda. Volen mostrar l’acomodada i feliç vida que duen i persuadir-lo perquè accepti les “bondats” del sistema. Acceptació que li permetria assolir un estil de vida com el seu.

Però aviat ens adonem que, aquest matrimoni, de perfecte i feliç no en té res. En realitat és superficial, sobreactuat, esclau de la vanitat i la modernitat, esclau del sistema. Un matrimoni que viu al límit del col·lapse. Uns éssers que, davant de la buidor que senten, necessiten l’aprovació constant dels seus amics. Us sona tot plegat?

Les actuacions tornen a ser brillants. Començant per l’enèrgica, explosiva i estressada Vera, que interpreta Rosa Gàmiz, en un dels millors papers que li he vist fer darrerament. Josep Julien, el marit, la segueix en aquest ritme frenètic i, a la vegada, expressa perfectament el patiment que interior que els comporta aquest tren de vida. Carreras manté el personatge de la primera escena, amb encara més matisos. Un treball magistral que tan aviat ens fa riure com passar vergonya aliena o encongir-nos a la butaca.

Sovint s’arrufa el nas quan es parla de revisitar segons quins textos i autors. En tenen la culpa certes versions, massa personals, que ens ha tocat patir. Però si s’han de revisitar sempre així, com ho fa l’Arquillué i companyia, que així sigui!

Audiència i Vernissatge es representaran a La Villarroel fins al 29 de juliol.