Big bang al Teatre Lliure

Ho deixaré clar des d’un bon principi: El sistema solar no em va agradar gens. Allò que més em falla de la proposta és el text de Mariana de Althaus. I en segon lloc, la posada en escena de Carol López. Els actors fan el que poden en un muntatge que no troba en cap moment el to adequat, partint de la base d’un text absolutament insubstancial. Una hora i deu minuts que es fan llargs, amb l’avantatge que l’escenari a quatre bandes permet empatitzar amb els soferts espectadors que veiem a davant nostre i a banda i banda. Mirades perdudes, cares d’incredulitat, i esguards furtius al rellotge. Som-hi.

Teníem ganes de conèixer aquest text, i amb ell la veu de Mariana de Althaus, dramaturga peruana formada a Barcelona (a La Casona), i amb cert renom al seu país d’origen. Al cap de pocs minuts d’haver començat l’espectacle, però, ja queda claríssim què és el que no funciona: el text. Una història de retrobament familiar durant la nit de Nadal, plena de tòpics i llocs comuns: la filla “desastre” i desequilibrada, sense ofici ni benefici, el pare ocupat que no té temps per dedicar a la família, el nen eixerit i apassionat de la natura i els animals… Ni la història ni la manera com se’ns explica desperta en cap moment l’interès de l’espectador, i les confessions que sentirem per part d’uns i altres no difereixen d’allò que hem vist (molt més ben explicat) milions de vegades a infinitud de pel·lícules, sèries i culebrots. El tràiler de l’adaptació cinematogràfica del text, una producció hispano-peruana del 2017, tampoc no és que ens faci saltar d’alegria. La proposta de Carol López sembla que comenci jugant amb la metateatralitat, però falsa alarma: el joc només serveix per iniciar la partida, i després s’abandona per complet.

La direcció de López prometia, segons les seves paraules a la presentació, “brutejar” de la mateixa manera que ho fan les produccions de l’off argentí, que amb quatre elements i molta veritat defensen allò indefensable. I res més lluny de la realitat. La principal pega d’El sistema solar és que en cap moment sap trobar el to (o qualsevol to en particular), i en més d’una escena cada intèrpret sembla que es trobi en un muntatge diferent. L’espai i el vestuari de Jose Novoa tampoc no ajuden massa a “argentinitzar” (segons les intencions de la directora) o a fer “brutejar” la proposta: un menjador amb quatre elements i dues caixes de cartró (dues!), on representa que acaba de tenir lloc un trasllat. Sí, al final hi ha una mica de desordre i de caos en escena, però és que portem tot l’espectacle desitjant que passi realment alguna cosa.

Una esforçada Aina Clotet fa el que pot per defensar el seu personatge, cridant i gesticulant de forma exagerada, però cal quelcom més que poc maquillatge i fer-se una cua alta per retratar una persona desequilibrada. Dels moments en què l’autora fa broma sobre la malaltia mental i els psiquiatres no cal que en parlem. El seu germà a la ficció i a la realitat, Marc Clotet, és un Pavel que va del pàmfil al cagadubtes amb molt poca sang a les venes, sobrepassat per la seva histèrica germana. Willy Toledo, en el paper de ministre (!) del govern, en un dels càstings més hilarants que hem vist en molt de temps, defensa prou bé el seu paper de pare polític i enamorat d’una dona més jove, tot i que el seu vestuari és més propi d’un cupaire o podemita amb estil (fantàstica americana groga), i no lliga en absolut amb un discurs més propi d’un conseller sociovergent. Nausicaa Bonnín, pobra filla, és l’espectadora o convidada de pedra de la “peculiar” família (tant de bo fos peculiar o excèntrica de veritat), i resol amb solvència un paper amb poca teca. El dia de l’estrena el nen que interpretava el paper de Puli era Jaume Solà, i sense cap mena de dubte va ser un dels millors de la nit: la seva veritat i encant natural és quelcom que tant la directora com la resta d’intèrprets del muntatge haurien d’intentar emular. Fins i tot va integrar un esternut amb una gràcia que ja voldrien molts actors de la tècnica Daulte.

En definitiva i en resum, un muntatge que no arriba, ni pel text ni per la posada en escena, a la sola de la sabata de qualsevol de les propostes més humils de la Sala Flyhard. Mariana de Althaus, encantats de conèixe‘t, esperem que et vagi tot molt bé a la vida. La nit de l’estrena alguns espectadors fins i tot van preferir deixar-se perdre la copa, gentilesa de la casa, i van fugir cames ajudeu-me. Tal és la magnitud de la tragèdia.

Però no passa res: les entrades ja estan pràcticament exhaurides per a totes les funcions.