Biel Duran: “Anar al teatre és mirar per un forat”

Ens trobem amb l’actor Biel Duran als jardins del Teatre Grec. No gaire lluny, a la Sala Flyhard, aquests dies està submergit en el paper de l’Arnau a l’obra Ovelles. La Sara Espígul i l’Albert Triola completen el repartiment d’aquest projecte escènic dirigit per Carmen Marfà i Yago Alonso. Amb ell parlem de teatre, però també aprofitem per fer un repàs a la seva trajectòria des dels seus inicis, amb només vuit anys, fins al present. Duran va fer-se adult sent actor, i des de ben petit ha fet papers per a la televisió, el cinema i el teatre. Una versatilitat que li permet tenir una visió clara i contundent sobre la seva professió, que aprofita per radiografiar en aquesta conversa. També ens explica l’aturada de dos anys i mig que li va comportar un canvi radical de registre laboral.

Aquests dies et podem veure a la Sala Flyhard amb Ovelles, una obra que gira al voltant d’una herència d’unes ovelles que és rebuda per tres germans com un paquet bomba, no?

Sí, l’obra és un retrat generacional de tres germans dels anys 80. El personatge de la Sara Espígul (fins al 18 de juny interpretat per la Gemma Martínez) i el meu -que és l’Arnau- són bessons, i després hi ha un tercer germà que és més gran. Són tres persones que no sé si els podem considerar de la generació millennial, urbanites i que viuen a Barcelona. Són molt de ciutat i estan completament desconnectats del camp quan, de sobte, se’ls hi mor el tiet Cinto de Teruel i hereten 600 ovelles que no saben què fer amb elles. És complicat col·locar-les, i també es plantegen el dubte de qui anirà a cuidar les ovelles per no haver-les de matar. No és fàcil vendre-les, transportar-les… És l’excusa per parlar de la relació de tres germans i les seves diferències. Del que els uneix i els separa. A més, no ho han tingut fàcil a la vida. No és una història que només és una comèdia amb un plantejament divertit i ja està; és molt més tendre que això. La virtut del text i de la proposta és que parlem de la relació dels tres germans, i les ovelles són només l’excusa.

Així i tot, l’humor és un component important de l’obra?

No és una obra d’acudits i, per tant, és una comèdia sense que els personatges intentin ser graciosos o vulguin arrancar un aplaudiment i riures del públic, però la situació és prou absurda perquè la gent es pregunti que estan fent aquests tres amb la seva vida.

Hi ha realisme o s’allunya de la versemblança?

Hi ha una versemblança i un naturalisme molt buscat en les relacions dels personatges, i també en la proposta escènica. La Sala Flyhard és molt petita i demana un tipus de format molt directe amb el públic, sense artificis. Havia de ser molt realista.

És un caramel dolç o és un repte interpretar en una sala amb el públic a tocar de l’escenari?

A mi m’agrada molt quan vaig al teatre i tinc la sensació que miro per un forat i m’he colat en una situació familiar. M’interessa molt fugir d’una certa grandiloqüència i dels focs artificials, tot i que també gaudeixo molt amb una proposta molt teatral, en el bon sentit del terme. I així també és Ovelles. És molt teatral, però una sala petita et demana una altra relació amb el públic i entre els personatges.

Hi ha actors que, a vegades, ho troben una dificultat.

Clar, perquè no pots enganyar. O hi ets, o no hi ets. O hi poses molta veritat o se’t veu el truc. En una sala més gran, que tens el públic més lluny i has de fotre-li canya amb la veu, jugues a un altre codi perquè la gent s’avorriria. Ho has de fer més gran renunciant al codi proper. Tot és teatre i tot té les seves dosis de veritat, i moltes vegades la veritat no està en el naturalisme i el realisme. Moltes propostes de gran format pensades per a sales més grans també tenen molta veritat. En el cas d’Ovelles, però, és una qüestió de proximitat i familiaritat. La sensació que el públic cregui que s’ha colat i està mirant per un forat m’agrada molt.

Comparteixes elenc amb l’Albert Triola i la Sara Espígul. Com està anant l’experiència?

És un projecte que va néixer dels actors que ho vam impulsar, però l’Albert Triola es va incorporar més tard. Vam anar a buscar al Yago Alonso i la Carmen Marfà (dramaturgs i directors de l’obra). Jo ja havia treballat amb ells a El Ramon de les Olives, que era una websèrie que havíem fet junts i amb la qual havíem tingut molt bona experiència. Ens havíem entès molt bé treballant. I un dia parlant, em van dir que els hi agradava molt la Sara Espígul. I jo els hi vaig respondre que m’agrada molt com ho fa la Sara. Llavors, de casualitat, ella i jo ens vam trobar un dia i els hi vam proposar de fer una cosa. Així que estem treballant tres actors que teníem moltes ganes de treballar junts, que ja és molt.  I amb uns autors que els coneixem i ens agrada el que fan. Almenys això ja ho tenim.

Quan es va començar a plantejar tot?

Fa un any, perquè en teatre s’ha d’anar molt anticipat. Les temporades es tanquen amb molta antelació i la idea era fer quelcom durant aquesta temporada. A més, era una època en la qual no teníem feina i pensàvem: ‘Ens ho fem nosaltres o ho farà algú altre’. Teníem ganes d’aixecar una cosa per sentir-nos partícips del que fèiem.

Ho estàs combinant amb altres projectes?

De moment, farem Ovelles fins al juliol i també està pendent d’estrenar-se una sèrie per a TVE. No em queixo perquè no tinc dret a queixar-me. He anat enllaçant feines. He arribat a Barcelona després d’un any a Madrid i sempre tens por que l’aturada sigui llarga, sobretot tal com estan les coses aquí. Per sort, ens vam espavilar l’any passat per fer un projecte que tenia moltes ganes de fer.

Aquesta nova sèrie de què anirà?

Oficialment, encara no sé com es diu. És una sèrie diària que està ambientada en un bufet d’advocats de Madrid, que porta casos d’alt nivell, però la ficció s’ha centrat en casos el menys espectaculars possibles: assetjament laboral, demandes de paternitat… Fugint de les truculències d’assassinats i segrestos més propis dels thrillers. En aquesta sèrie, són casos de compromís social i de denúncia de situacions que s’estan donant en el dia a dia. Creiem que poden connectar molt amb l’audiència.

I el teu personatge és un advocat?

Sí, un advocat que té pànic als judicis.

Malament, doncs.

Clar, però existeixen. Li agrada molt la part teòrica i acadèmica, és professor d’universitat, és un savi de la jurisprudència i en sap molt. És una freaky perquè és una rata de biblioteca amb uns coneixements brutals sobre la matèria, però parlar davant de l’audiència li genera un terror monumental. I ho ha de superar. Té un punt còmic el personatge, i m’ho he passat bé fent-lo.

Aquest personatge fa pensar una mica amb el que feies a Sé quién eres. Té moltes similituds?

Sí, allà era més un secretari que un advocat. No ho vam acabar de concretar molt. Jo crec que era un noi que ajudava en el bufet amb les tasques diàries. Havia estudiat criminologia i era molt espavilat amb la informàtica. Tenir una persona molt espavilada amb l’ordinador resol moltes coses en un thriller; va molt bé.

És molt important participar en sèries dirigides a un públic de masses?

És important no aturar-se i no quedar-se molt temps sense fer res. Si fas una cosa que arriba a molta gent, tens més possibilitats de tornar a treballar, que és el que volem. Treballem per seguir treballant, és a dir, treballem perquè ens agrada i tenim ganes d’agradar, i perquè volem fer projectes que ens engresquin i personatges que ens facin patxoca. Cada vegada que surt una cosa de televisió a nivell estatal, saps que ho veurà molta gent. Vivim d’això.

Afrontes igual un paper per a la televisió que un paper com el d’Ovelles?

Ara sí, per igual. Quan era més jove, potser no tant. Abans, les coses més grans em feien més por. Potser m’arriscava més quan no em veia tanta gent, perquè llavors provava més coses. Hi havia un punt més de laboratori i d’experimentació quan no era una cosa tan gran.

El petit format no feia tant vertigen.

Clar, si feia una obra de teatre amb els meus amics, una websèrie o formats que sabia que arribarien a un ventall de població més reduït. Això em passava abans. Ara he après a arriscar-me d’igual manera a tot arreu, sigui una sèrie estatal o una obra a la FlyHard. Hi ha un punt que t’has de tirar a la piscina, però quan ets més jove i et sents insegur, inconscientment poses el freno quan fas coses més grans. Amb el temps veus que el divertit és anar a full.

Vas començar molt jove, i no sé si des del principi tenies la determinació de dedicar-te a això o va ser més tard que vas decidir ser actor professional. Vas madurar sent actor o la maduració et va portar a decidir ser actor?

Això que dius és exactament així. Quan començo amb vuit anys és una decisió conscient? No ho sé. Crec que és una decisió parcialment conscient. Hi ha una part del nen que sap que està fent una feina que li agrada. I s’hi vol dedicar, però és un nen. I ho fas més per inèrcia i perquè t’adones que tens unes certes aptituds…

I ho vas decidir tu o els teus pares?

Sí, vaig ser jo. Els meus pares em van dir que fes el que volgués. Era una decisió meva i em van donar suport, però també me l’haurien donat si no ho hagués fet. De fet, quan he tingut més problemes per tirar endavant amb això, em deien: ‘Vols dir que has de seguir fent això que és tan complicat per guanyar-se la vida?’. I aquí és on em vaig rebel·lar i vaig dir: “Sí, ho vull fer”. De totes les opcions, era la que més m’agradava, amb diferència. I hi ha un punt a la vida que sí que decideixo conscientment, amb més ús de raó i d’experiència, que ho vull fer. Durant l’adolescència vaig tenir més dubtes, però quan vaig acabar la selectivitat em vaig preguntar què havia de fer amb la meva vida. I jo tenia el dubte de continuar formant-me com a actor o fer qualsevol altra cosa.

I vas decidir formar-te com a actor, però, al principi, quan encara eres petit, pensaves que duraria menys temps això de ser actor i es va allargar més del que esperaves en aquell moment?

Clar, jo vaig començar amb vuit anys. Que tu siguis un nen que treballa d’actor, no vol dir que la teva vida t’hagi de portar per allà. No vol dir que et puguis sostenir en el temps, mantinguis sempre la mateixa energia i tinguis el talent per després madurar com a actor i et vulgui tothom. Una cosa no porta a l’altra. Fins que no ho vaig decidir realment, a mi em feia respecte dir que era actor. Deia que feia d’actor. En el fons, la vida m’hi havia portat de manera casual. No anava als pastorets i tampoc tenia un contacte directe amb el teatre i el cinema. Amb vuit anys amb prou feines veia dibuixos animats. Tot ho veia amb una certa distància i por. El millor és que, quan ho superes, és molt més divertit, perquè gaudeixes més si no tens por.

Mai t’han faltat projectes?

Vaig estar dos anys aturat quan va morir la meva germana, i em vaig replantejar moltes coses. I una d’elles va ser si tenia ganes de pujar a l’escenari per actuar. L’hòstia va ser tan bèstia que em faltaven forces per a somriure a dalt d’un escenari. Va ser una època dura. I com que els meus pares em van advertir molt que havia de tenir un pla B, jo havia estudiat educació social, una mica per tranquil·litzar-los, perquè jo no ho hagués fet un cop ja havia decidit ser actor. I quan va passar això de la meva germana, vaig provar una altra cosa. I em vaig dedicar a fer d’educador social treballant amb infants i joves. Vaig estar dos anys i mig treballant amb diferents recursos d’atenció social. I em va anar de puta mare, per moltes coses. En aquella època necessitava estar amagat i viure en l’anonimat a l’ombra, perquè no em venia de gust res més. Vaig aprendre molt treballant amb nens en una feina convencional, que tampoc ho és del tot.

El dia a dia deu ser dur.

Sí, feixuc. És una feina exigent, dura i vocacional. En aquest cas, no em faltava vocació per fer-ho. Podria ser un bon educador si hagués volgut seguir, però van anar passant els anys i corria el risc de desaparèixer del panorama. Tant temps sense fer teatre, cinema i televisió, potser provocava que no em tornessin a trucar. I, al principi, vaig córrer aquest risc sabent que potser no tornaria mai més a treballar d’actor, però, per sort, quan començava a notar el neguit i la nostàlgia, i trobava a faltar fer personatges i aprendre textos per a teatre, cinema i televisió, van aparèixer els càstings. I em vaig reenganxar. Vaig tenir molta sort. Durant un temps la gent devia pensar que ho vaig deixar per sempre o que no em trucaven perquè ja havia passat de moda. I és un risc que corria; quan vaig estar aturat podria haver fet coses perquè em van arribar propostes interessants. D’algunes, me’n penedeixo molt d’haver dit que no, perquè les hagués fet encantat.

I et penedeixes d’haver deixat enrere l’etapa d’educador social?

No me’n penedeixo de res, en aquest sentit. Ni d’haver-me aturat dos anys que em van anar molt bé, ni d’haver tornat. Ja t’ho diré d’aquí a uns mesos, quan vegi que costa pagar factures. No he viscut amb una comoditat excessiva. He tingut èpoques en les quals podia dir que no a coses, o se m’encavalcaven diverses feines, i d’altres que han estat més suaus. Com a la majoria d’actors, que anem trampejant una mica. No em queixo: quan he volgut tornar, ho he pogut fer.

Però tu tenies clar que tornaries?

Jo sabia que havia apartat això provisionalment. No ho havia deixat per sempre. Em vaig plantejar, només, apartar-ho durant una època. Tampoc havia fet res més a la vida, i em plantejava que potser també servia per a alguna cosa més. Em volia posar a provar. Volia anar a la universitat i fer una vida diferent de la que m’havien donat. La veritat és que va ser molt bonic el reenganxament. Després d’estar dos anys i mig treballant en el sector social, se’t passen totes les ximpleries del món. Veus l’ofici d’actor d’una altra manera. Res és tan greu i important.

Et veus tornant a fer d’educador social?

Si pogués, compaginaria les dues coses, però és impossible. Hi ha projectes molt interessants de teatre social. A mi m’encantaria fer o col·laborar amb gent que fa coses així. Fan teatre per a persones amb discapacitat o amb un trastorn de salut mental. Són projectes brutals, però porten molta feina.

Parlem ara de les oportunitats laborals, continuen havent-hi càstings en el sector?

Cada vegada, menys. El sector audiovisual està segrestat per les televisions. Es va fer una llei bastant discutida que deia que un 5% del pressupost de les televisions havia de dedicar-se a la producció de cinema. Es va qüestionar molt en el seu moment, quan la va aprovar Zapatero, perquè de sobte les televisions tenien un poder enorme sobre el cinema. Els canals van decidir fer menys pel·lícules i més cares. Això vol dir que el cinema va deixar de ser normal i lliure, i van deixar-se de fer pel·lícules que no tenien la voluntat de ser taquilleres o de formar part de la indústria excessivament comercial, com per exemple, propostes amb risc o d’adaptació de novel·les. Això ha desaparegut amb el temps. Les cadenes són les que trien els càstings de les pel·lícules que produeixen. La cadena ja sap quins actors vol: els que tenen molts seguidors a Instagram i tenen molta sortida a dins de les grans cadenes estatals. És una mica menys democràtic que fa uns anys, tot i que tampoc vol dir que els actors no tinguin accés a aquestes produccions. Els criteris ara són més industrials.

I pel que fa al teatre?

En el cas del teatre, jo no he fet mai càstings. Potser un o dos. Crec que en el teatre, i és comprensible que sigui així, tot tendeix a funcionar per relacions de confiança entre directors, actors i autors. Funciona per vincles que s’estableixen per haver treballat abans junts, haver vist l’actor en un altre projecte… No tenim una ciutat tan gran com ens agradaria per poder fer que el teatre sigui més permeable del que és, tot i que l’entrada i sortida dels actors en l’escena catalana hauria de ser-ho. Però entenc que un director o productor agafi un actor que porta cinc obres i ja sap com ho fa i té una solvència. Sap que no és un meló per obrir, perquè el teatre és molt exigent en aquest sentit. O ets resolutiu o no ho ets, ja que es veuen totes les deficiències d’un actor. Entenc les crítiques que diuen que el teatre és endogàmic, però també hi ha directors que els agrada experimentar i provar. També crec que hi ha d’haver una plantilla d’actors que es pugui guanyar la vida dignament, i si comences a fer una rotació molt gran, no garanteixes la sostenibilitat de cap actor.

Has tocat moltes tecles: teatre, cinema, televisió… Amb quina et sents més còmode?

Tot depèn de la persona amb la qual treballis…

Alguns actors diuen que el teatre és la interpretació de veritat.

Hi ha una mitificació del teatre. Jo mateix ho he dit: és el lloc on es veuen totes les deficiències i virtuts d’un actor. És, potser, el més complet perquè hi treballen el cos, la veu, hi ha més composició i risc. El teatre et posa més a prova, però hi ha grans actors que no han fet mai teatre i en audiovisual ens ho han fet passar molt bé. Jo sempre m’he sentit més còmode en l’audiovisual perquè és el que he fet més, però ara m’ho estic passant molt bé fent teatre. Domino més el medi; ja no li tinc tant de respecte i tanta por com abans. El gaudeixo molt. En el fons, aquestes diferències són autoimposades. Tot és qüestió de treballar-ho i acostumar-te al mitjà. Si m’ho haguessis preguntat fa uns anys, t’hauria dit que jo on em sentia bé és davant d’una càmera. I és que crec que tinc molts més recursos en televisió.

Hi ha projectes concrets que t’han marcat com a professional?

Hi ha tres o quatre que m’han ensenyat molt. Els recordo pel que han suposat per a mi, perquè he après molt o gràcies a ells vaig descobrir que no sabia fer el que feia fins que ho feia. Et descobreixen coses de tu mateix, i a vegades no són els més recordats ni coneguts. També hi ha projectes que m’agrada molt el personatge, però la resta de la proposta no. Tot i que jo estic molt content amb tot el que he fet…

No hi ha cap projecte que hagis fet i que no t’hagi agradat?

No, tot t’ho estimes al final. I tot és respectable i porta feina. No val la pena tirar-se pedres sobre la mateixa teulada. Evidentment que hi ha coses que m’han agradat més que d’altres, però no renego de res. O si ho faig, és molt íntimament. És tan difícil aixecar un projecte que només faltaria que ens autoflagel·lem.

T’agradaria ser actor fins a la jubilació?

Sí, i més enllà de la jubilació.

Et continuarà motivant quan siguis més gran?

Hi ha actors que es jubilen i diuen que no ho tornaran a fer, i no poden. Primer, toca arribar a la jubilació. És una carrera de fons brutal. S’ha de procurar no tornar-se boig en aquest ofici de muntanya russa, mantenir una certa temprança, saber gestionar l’economia, els tempos, les amistats… No ens enganyem, és una professió que està molt bé conèixer-nos tots i generar sinergies amb els companys. Aconseguir arribar als 65 anys com a actor és difícil. Són molt pocs els que arriben, i els admiro. Si veus tota la gent que comença i la que arriba a la jubilació, és un embut que et fa reflexionar moltes coses. Dels 20 als 30 anys hi ha una gran massa d’actors boníssims, molt preparats i amb una competitivitat forta, i també amb molta harmonia, però que tot això després ho puguis mantenir al llarg dels anys és complicat. I si arribes als 65, vol dir que et respecten i ets un actor consolidat. Per tant, pots triar i fer el que t’agrada. Només fas els projectes que t’interessen, i si no treballes durant un temps, no cal que vagis a fer treballs que no t’entusiasmen tant.

Et fa por quedar-te fora d’aquest embut generacional?

Tots convivim amb això. Tots pensem que pot passar. Ho relativitzo pensant que tinc unes certes aptituds i habilitats per dedicar-me a això; tinc un mínim talent. Si no, no seria tan tossut ni hagués resistit. A més, és un ofici que passes per etapes d’inseguretat que les hem passat tots, sobretot si comences jove. Et fa plantejar coses. Ser un treballador de la professió, fer-me gran fent els meus personatges, ja estaria feliç. Sense generar-me una gran expectativa per transcendir i ser la gran estrella. Tot això ja ho he passat i sé de què va. Ja sé el que és que et vulguin molt, que cobris molt, que puguis triar els projectes… Això va i ve. No saps ben bé el motiu, perquè tu segueixes sent el mateix i saps fer les mateixes coses, o inclús encara més, perquè vas aprenent. Això és una carrera de fons, i em dóna molta confiança. Em sento molt més capaç de fer coses ara que abans. Crec que puc viure d’això.

Vius per treballar?

En aquesta feina, tots hem renunciat a molts privilegis. I també a l’estabilitat, tot i que avui ningú la té, però en el nostre cas és extrem. Per començar, renunciem a una certa tranquil·litat econòmica i de planificació a llarg termini. Això últim és impossible. Jo visc per treballar perquè, per mi, treballar és viure.

Per tant, la teva feina és el que més t’omple?

Sí, on millor m’ho passo és fent aquesta feina. Per a mi, anar a treballar no implica fer-ho en el sentit del sacrifici, perquè m’ho passo molt bé. Evidentment, sí que hi ha una part de sacrifici: has d’estudiar molt, treballar molt, ser disciplinat, rigorós i seriós. Ho faig molt a gust. La línia que separa el treball de la vida personal es confon. Quan acabo de rodar, es fan llargs els caps de setmana. O quan acaben els rodatges de 12 hores, a vegades, jo faria un parell de seqüències més. Penso: “Ara anar a dormir quan m’ho estic passant bé”.

Has descartat molts projectes?

No. La majoria de projectes que he descartat ha estat per impossibilitat de fer-los. Alguna vegada també n’hi ha hagut algun que no m’ha entusiasmat el suficient. Sovint passa perquè les condicions són precàries. Si s’ajunta això amb el fet que no acabes de creure en el projecte, o honestament no t’hi veus, és millor no fer-lo. A mi m’ha passat que algun personatge no me’l creia o pensava que no el sabria defensar.

Són errors de càsting.

Sí, però jo no estic en una situació que em pugui permetre el luxe d’anar descartant moltes feines. Intentes pensar-t’ho molt, perquè si entres en un projecte en el qual no creus pot ser un infern. Si estàs en una obra durant dos mesos assajant i tres mesos fent funcions amb un director amb el qual no t’entens, un text que no te’l creus, un repartiment que no encaixeu… Pot ser un horrorós. No m’ha passat, però conec gent que sí. Aquesta és una feina meravellosa, que et pot donar les més grans alegries, però també pot ser molt dura si acabes en un lloc que no hi estàs bé. I pensa que estàs molt exposat.

Anem acabant. Creus que cal una aposta més contundent a Catalunya per fer ficcions?

Sí, però ara mateix està molt difícil la situació, per una qüestió econòmica. Fer una sèrie val molts diners. Però TV3 ha fet moltes coses, i grans thrillers, com Nit i dia, que és l’exemple que pots fer una sèrie amb un pressupost més ajustat, d’una gran qualitat i que mantingui l’atenció de l’espectador. Catalunya és molt petita, té un sostre d’espectadors molt limitat, i, per tant, les produccions tampoc poden ser massa grans. Els pressupostos són ajustats i costa fer coses en català. Ja m’agradaria que es fessin grans produccions. Això passa exactament igual amb els youtubers que parlen en català, que tenen un sostre molt limitat a diferència del castellà.

És fàcil ser Biel Duran?

Sí… Carai, quina pregunta. És difícil ser qualsevol en el món. El que no és fàcil és haver començat molt jove i haver de prendre decisions sent tan petit. No és fàcil ser actor, en general. Siguis qui siguis, però jo crec que compensa. La veritat, no sé què dir. Ser humà és molt difícil avui en dia.