Benvinguts a Fun Home

L’heu d’anar a veure. Si us plau, feu-vos aquest favor. Alguns diran, i no entenc el motiu, que els musicals fan mandra, però si estimeu el teatre i les històries ben narrades, no us podeu perdre l’oportunitat d’assistir a Fun Home, l’obra que enceta aquesta temporada del Teatre Onyric Condal. Contràriament al que pugui indicar el títol, us trobareu una història que utilitza humor i drama per explicar uns fets que, definitivament, deixen astorats al públic. Un regust amarg positiu.

Si mirem de preguntar-nos fins a quin punt l’homosexualitat està normalitzada al nostre país arribarem a una resposta força clara: hi ha molta feina per fer. Amb una educació integradora i més tolerància el cas del Bruce Bechdel seria excepcional. Però malauradament no ho és. Ell és pare de família i homosexual, sense voler-ho reconèixer. Està casat amb la seva dona i tenen tres fills en comú. Els anys passen i ell viu tancat en un armari –o diguem-ho com vulguem– del qual no vol sortir. Això sí, paral·lelament sembla que manté una dobla vida. Evidentment, aquesta situació és insostenible. Quantes persones al món estan passant pel mateix?

Més enllà de la temàtica homosexual, l’obra també aborda altres qüestions referents a les relacions humanes i familiars. Sentir-te identificat amb algunes escenes resulta fàcil. I és aquest costumisme que connecta amb els assistents. A la platea es crea un silenci força emotiu, amb la gent totalment absorta dins de la història. I és normal, no freqüenten obres que, sota una aparença lleugera i dinàmica, amaguin un rerefons profund i complex. Lògicament, està a les mans del públic quedar-se a la superfície o anar més enllà i continuar reflexionant-hi un cop hagi sortit del teatre.

La música en directe, amb direcció de Miquel Tejada, com sempre està a l’altura. A Rent ja ho vam poder comprovar i, en aquesta ocasió, una vegada més, el treball de coordinació i narració conjunta amb els actors està molt ben elaborat. D’altra banda, hi ha un afegitó que dona una dificultat a aquest projecte: els nens. A Catalunya no hi ha gaire tradició d’infants fent teatre. Un terreny inexplorat que, per sort, aquí resulta totalment reeixit. Els dos nens i la nena interpreten els seus papers amb solvència i seguretat. És, per tant, un risc superat amb escreix. Això sí, no sempre són els mateixos: els nou menors es van rotant en grups de tres per executar les diverses sessions.

Daniel Anglès ha sabut dirigir Fun Home cuidant els detalls i sense perdre el fil conductor de l’obra. No sortint-se mai del rumb marcat. Hi havia un missatge a transmetre i aquest arriba sencer a l’espectador. Val a dir que també s’encarrega de donar vida al pare de la família. I ell fa una feina molt solvent, però l’actriu Mariona Castillo arriba a un punt de versemblança molt impactant. Ella és la filla protagonista, l’Alison Bechdel, un cop ja és gran. També actua com a narradora dels fets, explicant els successos del passat mentre els anem veient en les diferents escenes. Clara Solé fa d’Alison en la seva època d’estudiant universitària i Lara Kate Albertos, Noa Flores i Mariona Lleonart es van combinant per interpretar l’Alison de petita.

L’Alison és l’epicentre de l’obra perquè tot gira al seu voltant: l’homosexualitat del seu pare, com ho va viure la seva mare, com van reaccionar ells dos davant l’orientació sexual d’ella mateixa, la relació amb els germans… Els assistents ho van descobrint tot plegat en primera persona mitjançant un exercici complex i interessant de narració teatral.

Fun Home està basada en fets reals a partir del còmic que va escriure i dibuixar l’Alison Bechdel original quan va morir el seu pare. A partir d’aquesta novel·la gràfica, es va portar la història en escena a Broadway –va guanyar 5 premis Tony– i ara arriba, com una nova adaptació, al Teatre Condal. Aquest és el tret de sortida a una nova etapa d’aquest teatre sota la direcció artística del Danel Anglès, mitjançant la companyia Onyric. La intenció és dotar aquesta sala de propostes musicals i concerts per atrapar a un públic fins ara força orfe a la capital catalana. Sense dubte, aquesta estrena és la millor de les cartes de presentació.

Fins al 4 de novembre encara sou a temps de conèixer la història de l’Alison i la seva família, amb un decorat i unes cançons espectaculars que sorprenen constantment. L’objectiu de l’obra, segons el meu parer, és buscar la comprensió i l’empatia amb uns personatges profunds i versemblants: la mare deprimida que només aguanta, el pare amb un passat fosc i la filla que el món se li revela i cau als seus peus en el moment més imprevisible. Com la vida mateixa.