Ballàvem, ballem i la ballarem a Olot

El Sismògraf va donar el seu tret de sortida el dijous, amb la ciutat d’Olot plena de globus i banderoles blau turquesa i persones amb bosses de cotó (orgànic) amb la llegenda “Puja aquí dalt i balla!”. Olot és ple d’artistes, programadors, premsa, crítics i espectadors en general, que van amunt i avall com una marea turquesa sense pastor. I amb aquella alegria, tu.

Quim Bigas a Molar. © Martí Albesa

Dijous vam veure Hypernatural, de Kònic Thtr., a la sala d’assaig del Teatre Principal, experiment tecnològic sobre l’habitar i el viure, el paisatge i la civilització amb una interessant Rosa Sánchez al capdavant del projecte, ballarina de certa edat, fet no massa habitual de veure en els nostres escenaris. Després vam baixar al teatre on Erre que erre ens van fer un Reset en un museu molt H&M ple d’escultures i pantalles i netedat ascèptica. L’apoteosi de la nit va arribar, després del còctel de benvinguda a La Carbonera i els discursos dels polítics i de Tena Busquets, amb l’estrena de Follow the leader, de XeviXaviXou. Els dos ex-Chicos Mambo conreen una interessant mescla de dansa i humor, amb gran domini del tempo i de la tècnica, basada en els clàssics musicals i coreogàfics de la música pop. La Carbonera, el bar de la Plaça del Teatre, és el punt d’encontre d’artistes, professionals i espectadors, i les pilotes de ioga del color oficial del Sismògraf serveixen tant de seient com de projectil amistós.

Divendres al matí va ser el torn dels professionals, amb dues master class de Cesc Gelabert, als programadors i als treballadors de la salut, i amb més parlaments per part de l’alcalde d’Olot (Josep Maria Corominas) i del conseller de Cultura Santi Vila, que va defensar un ecosistema equilibrat dins la “Catalunya-ciutat”, on la Garrotxa no quedi isolada, tan a nivell geogràfic com cultural. Jordi Sellas, director sortint de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat, va dir que el Sismògraf és i ha des útil pel públic i pels programadors, i que la dansa ha de ser present a totes les ciutats mitjanes, així com als grans teatres públics. Després vam sortir a la Plaça del Teatre, on Agost Produccions havia preparat una intervenció basada en el conte de Cortázar “Hay que ser realmente idiota para…”, on es donaven auriculars al públic, que havia de situar-se i moure’s per la plaça segons els seus coneixements i inquietuds culturals. Una mica amb el coet al cul (els parlaments dels polítics van fer que tot anés més tard) vam tornar a pujar a l’Espai PRO, on es va fer un ràpid (però interessant) debat sobre “com s’explica la dansa”, amb Manel Quintana (dissenyador) i Albert Grabulosa (cap de continguts) del Sismògraf. Es va analitzar els programes de Sin baile no hay paraíso, de Pere Faura, el de la temporada d’enguany de LaSala de Sabadell (on es va convidar els crítics del Recomana.cat a escriure les sinopsis dels espectacles), i el programa del festival SÂLMON del Mercat de les Flors (l’aposta més radical de totes, amb “accions associades” i “imatges possibles” de cada festival escrites per Jaime Conde-Salazar).

A continuació va venir una mena de conferència tuitejada en directe per part de l’arquitecte Miquel del Pozo, que cada diumenge escriu a Twitter un article sobre algun tema relacionat amb arquitectura o art (@miqueldelpozo). Els del Sismògraf el van convidar a analitzar Siena, de La Veronal, ja de per si un repàs de la Història de l’Art i la Humanitat. La intervenció de l’arquitecte va ser amena i interessant, només boicotejada pel feble wifi de l’espai PRO, estressat pels professionals presents a la sala.

Autocar a la Plaça del Mercat i cap al restaurant Les Cols falta gent, on abans de dinar es va presentar el Premi Delfí Colomé, que en honor al compositor otorga una dotació de 10.000 euros a un projecte de dansa tradicional catalana, amb el compromís de producció del Sismògraf i posterior residènia artística a El Graner i estrena al festival Ésdansa 2017. A continuació vam poder veure l’actuació del grup Esvorell popular, interessant reinterpretació de les danses tradicionals, amb acompanyament musical i zapateado inclòs. Després del dinar (amanida d’escarola, escudella, carn d’olla, flam amb nata i cafè amb xocolata) es van presentar quatre projectes, per si algú dels presents s’interessava d’alguna manera en moure’ls, comprar-los, distribuir-los o el que fos. En primer lloc van parlar les Big Bouncers, explicant-nos el seu nou projecte OVNI, o una indagació en allò no reconeixible (i que tindrà uns avistaments a l’Antic Teatre, al juny). Pere Faura (seductor nat) va presentar la seva trilogia Sweet Suite, composta per tres moviments coreogràfics al voltant de la relació entre oci i ofici, feina i plaer. Sweet Fever és l’execució en loop d’una única frase coreogràfica de la pel·lícula Saturday night fever, Sweet Tyranny parteix de l’ús i la distorsió dels textos i coreografies que apareixen a Flashdance, reflexió sobre les condicions laborals i econòmiques en el món de la dansa, i Sweet Precarity es pregunta per què tothom gaudeix ballant a una discoteca i a la gent li costa tant anar a veure espectacles de dansa. Després va ser el torn de Mar Gómez, que va presentar el seu espectacle Así en el cielo como en la tierra, i finalment els de La Intrusa (Premio Nacional de Danza 2015) es van limitar a projectar un vídeo del seu proper espectacle. Dinar llarg, de tres hores, vam sortir a les cinc i els programadors estrangers es deurien preguntar com és que aquí dinem tan tard i tanta estona.

A la tarda Ada Vilaró va iniciar la seva acció Públic present 24 hores, al Passeig d’en Blay, on encara ara està asseguda a la seva cadira, desprovista de diners, passaport, telèfon o claus de casa, tan sols comunicant-se amb els observadors mitjançant la mirada i unes pissarres. Ahir vam veure la participació del grup de joves d’Integra, associació de discapacitats intel·lectuals de la Garrotxa, en unes accions plenes de tendresa on s’acariciaven i abraçaven davant del públic assistent. Després corre que corre cap a una Plaça Major pleníssima per veure Entre peus i mans, dels Camut Band, versió de carrer del seu espectacle La vida és ritme, on barregen percussió africana, tap dance i ball sobre sorra.

Parada tècnica a La Carbonera (cervesa ben merescuda) i a la Plaça del Teatre vam veure Molar, de Quim Bigas, peça guanaydora de la Caravana de Tràilers del Sismògraf de l’any passat, solo sobre la felicitat, la publicitat i el bonrotllisme dels vídeos de Youtube, que funciona per la seva senzillesa i honestedat. I passió i energia de Quim Bigas, és clar. El públic va acabar saltant i ballant.

Després cap El Torín falta gent! Inés Boza/Senzatempo i Giulia Valle presentaven Eden Club (que havíem vist anteriorment anunciat amb els títols de Bailamos? i de Consuelo’s Corner), proposta amb música en directe amb banda de jazz que es podrà veure al proper Festival Grec de Barcelona. La música ens va agradar, la dansa ens semblava que provingués dels anys noranta, quan el panorama de la dansa contemporània catalana no tenia la multitud i varietat de llenguatges i registres que posseeix actualment.

Segona parada tècnica a La Carbonera (entrepà de llonganissa boníssim i cervesa) i a l’escenari del Teatre Principal ens esperava Ernesto Collado, que amb la seva Fundación Collado-Van Hoestenberghe ens va iniciar amb Si sabes lo que hay en un ritual xamànic, físic, reivindicatiu i ravero, amb una apoteosi final de tot el públic ballant els 17 minuts del Bolero de Ravel, amb fum i llums de “concert de Radiohead”. Eufòria, alegria i suor. La gent va haver d’anar a La Carbonera, és clar, després de l’escalfament fet amb Collado, i es va ballar, es van fer lluites de pilotes de ioga gegants i es va riure bastant.

Avui i demà el Sismògraf encara tremola!