La Lizaran, l’actriu

El fotògraf Rafael Vargas et retrata despullada, la cara, els ulls grans i tendres, esporuguits, miren la càmera, l’accent de les celles precioses i fortes, la pell, tan blanca i sensual, els llavis carnals són els de la Xen Te de La bona persona del Sezuan de Bertold Brecht. El fotògraf t’ha demanat que siguis la Xen Te i, de cop, els ulls se t’han canviat, t’han despullat, sota la llum cavil·lada pel fotògraf, blanca, amb un fons blanc, nu. Tenies quaranta anys.

Anita, recordo una entrevista teva, va aparèixer al Diari de Barcelona, plena de flors i plantes, parlaves d’olors, d’aromes, hi feies l’enumeració exhaustiva, i íntima, dels perfums que t’havia ofert cada personatge, de les diferents aromes que han acompanyat les teves interpretacions. Te les proves, els trobes l’aroma, i tot fa sentit i tot és real, a flor de pell, com quan el poeta enllesteix el poema i troba el títol. Anita, digues, sota el vel de núvia de la Xen Te quin perfum respires?

Avui m’he assegut tot sol en aquest teatre buit i venut a tot el que no és persona, olor, pell. Treballaves molt el text, el tastaves, el respiraves, i el veies, i el paties, trigaves molt a aprendre-te’l de cor, una pausa, un gest, un renec, un sospir, un rot, una carícia, la més lleugera, s’encarnava a poc a poc en tu, l’Anita, la germana menuda de la Lola, i reies, sempre, i jugaves, com una criatura divina, embogies, en tu l’Anita i l’Anna ragen plegades, i fins a la setmana abans de l’estrena no trobaves el perfum de la bella Helena, de la Rosalina, de la Maria Antònia, de la marquesa, de la comtessa, de la reina, o la colònia humil de l’Antonieta, de la mestra amarga, de la dida, o la de la Violet Weston, l’olor de la malaltia i la mort. I, quan ja eres dalt les taules, sempre buscaves entre el públic aquells ulls a qui oferir-li els teus ulls, el to de veu de la confidència o el crit de l’alliberament o el gest groller o murri, tant teu, i només a aquells ulls. Veig aquells pantalons amples corrent cap al lavabo del teatre, tu reies i abraçaves la Narcisa, mentre el públic abandonava la platea, lentíssim. La Narcisa, el vostre gos afganès, el meravellós fracàs de ser la senyoreta Júlia. Aquestes delicadeses i detalls són la petita degustació de l’èxit. Brillaves. I brillaves més en els duels, èpics, amb la Sardà, amb el Flotats, amb la Vilarasau, els feies créixer i sagnar en aquell ring de joc i foc.

Lacan intueix que les passions són metonímiques. A tu només et calien els ulls, i la pell, olorosa, per escampar-les. Una passió, una temor, les ganes de, unes polsades de rancúnia ferma, la ràbia, els mocs, la candela, els capellans, la boca, des de La Bella Helena fins a Agost i La Bête. 

Al Romea, a la Primera història d’Esther de Salvador Espriu, callaves a la força, perquè tenies les cordes vocals malmeses. Joan Sagarra va escriure a La Vanguardia: «Marquerie, aquel inteligentísimo crítico de derechas, solía decir en sus críticas: “Qué bien sabe estar Fulanita en tal escena”. Eso, el “saber estar”, se ha perdido. Hoy, los actores, sólo interpretan -cuando interpretan- si están en “primer plano”. Yo le rogaría al possible espectador de este montaje que se fijase en el rostro de Anna Lizaran cuando no habla, cuando no está en “primer plano”, cuando con sus ojos, desde la proximidad del Altíssim, sigue, tan de cerca, lo que ocurre en el escenario. Fíjense en ese rostro y sabrán lo que significa “saber estar”. Pocas veces habrán visto ustedes un rostro que diga de una manera más clara, más rotunda, todo lo que de amor, de temor, de pasión y de ironía hay en ese texto admirable de Salvador Espriu».

Al Grec, La bella Helena. Terenci Moix, feliç i afaitat, «después de quince notabilísimos atardeceres por los oasis de Túnez», va ser-hi a l’estrena i va escriure: «En todo su juego, en sus continuas filigranes, en la medida de su ironía, la señora Lizaran da una interpretación tan altamente civilitzada que pensé si el avión que despegó del aeropuerto Túnez-Cartago no se había equivocado, lanzándome a Londres».

Ara calles amb els ulls tancats sota les corones de flors i els adjectius impressionant, extraordinària, colossal, monumental, espaterrant, devastadora, immensa, aclaparadora, alegre, forta, lúdica, «puta», irònica, amiga, hedonista, seductora, actriu, dona.