Alvin Ailey, una escola de vida

Bona elecció del festival: passar de limitar-se de lluir sols estrelles individuals en una nit de gala per, en canvi, escollir el conjunt d’un estil, la bondat d’un programa amb ànima.

Quina alegria a dalt i a baix de l’escenari del Festival Castell de Peralada, el passat cap de setmana! Quina festa de cossos en moviment en ple estat de gràcia. Quin gust de comunitat. La companyia nord-americana Alvin Ailey American Dance Theater va convèncer amb el programa nou i amb l’històric. Bona elecció del festival: passar de limitar-se de lluir sols estrelles individuals en una nit de gala per, en canvi, escollir el conjunt d’un estil, la bondat d’un programa amb ànima, la coherència de tota una escola de vida, una línia d’actuació social i cultural.

Alvin Ailey American Dance Theater | © Toti Ferrer

L’Alvin Ailey II, la formació dels joves, és la que representa precisament bona part del programa vinculat al pas per universitats, escoles, programes socials, presons… El divisme no hi té sentit. Són joves i els sobren ganes. La trempera amb què interpreten les coreografies és un bon exemple del potencial comunicador de la dansa davant de qualsevol tipus d’interlocutor i com, doncs, la cultura ben entesa no és mai un element decoratiu superflu sinó part de la nostra identitat, la manera com podem entendre’ns i també visibilitzar i comprendre molt millor (aprendre i aprehendre) les nostres mútues diferències, si al final del que es tracta és que puguem ser civilment iguals. La companyia d’Alvin Ailey va néixer afroamericana el 1958. I Revelations, l’emblemàtica coreografia de 1960 (la quarta i última de la nit de dissabte a Peralada, que han portat a Catalunya cada vegada que ens visiten), no és una coreografia qualsevol: és la seva carta de presentació principal, un himne joiós, una orgullosa epopeia que repassa amb alegria sentida la memòria de l’esforçada història dels afroamericans, amb música d’espirituals negres i ritmes gospel, soul i blues d’aire festiu, com qui, malgrat tot, dóna cada dia gràcies a Déu per ser viu i sentir-se lliure.

En néixer el 1958 a Nova York, encara en anys de segregació al estats del Sud, l’elenc estava completament integrat per negres, en defensa dels seus drets civils i amb l’exaltació de la seva cultura. Aquest ritme que sembla que portin a la sang. Ara la formació és multiracial, i en favor seu cal dir que ritme no n’ha perdut gens ni mica i la formen ballarins d’estàndards molt diferents, tant integradora de la diferència com quan va néixer, doncs. Junt amb els cossos musculats, estilitzats i bellíssims, n’hi ha de més rabassuts, de baixos i d’alts, de més explosius i de més sensuals, i totes les tipologies físiques hi estan representades. Al cap i a la fi, això no és el més important. És una companyia que va néixer amb soul en el més ple sentit de la paraula, com tan bé fan avinent encara les velles coreografies bellíssimes d’Ailey, però també moltes de les noves eleccions de repertori. Sempre exigeixen més de l’expressivitat de cada interpretació que no de la mera execució mecànica dels moviments. Els ballarins són individualment d’una potència tremenda, però hi preval la força col·lectiva del grup. El que compta d’ells, a més, és la gràcia i el swing, i no pas la perfecció tècnica, que evidentment és dóna per descomptada, no és cap valor en si mateixa.

En el seu repertori, l’exhibició no hi té sentit. Ni el virtuosisme, per bé que qui no els hagi vist ballar abans quedarà astorat de la qualitat i la bellesa espaterrant de les coreografies. Són espectaculars. Però hi ha una mena de bellesa tranquil·la en els seus passos. I hi ha també orgull racial (avui expandit entre races diverses, cadascú el seu, però sense complexos per la mostra d’arrels, que tampoc són cap bandera, sinó una realitat). I hi ha també teatralitat, sobretot a Revelations, una coreografia que vibra fins i tot en els moments parats. Són coreografies i ballarins que llueixen potència en forma d’acord, de velocitat, de precisió, de riquesa compositiva. Supuren energia en estat pur. Sobretot per mitjà d’una mena de joiosa sensació de comunió, que suma a l’empenta dels cossos l’autenticitat del testimoni de què són portadors. Per molt que fa cinquanta anys el coreógraf Alvin Ailey no pogués ni somiar que al seu país algun dia tindrien un president negre, avui encara cal recordar que Black Lives Matter. Importa, doncs, l’esperit que representa una companyia com l’Alvin Ailey American Dance Theater. Ja fa 27 anys que el seu fundador moria del Sida, el 1989, però el llegat perviu en les dues formacions que en duen el nom. La dels grans ha estat al Liceu fa relativament poc, l’octubre del 2002 i el setembre del 2012, sempre amb la joia de Revelations al costat de dues o tres coreografies contemporànies (el 2012, una d’Alonzo King, el coreògraf negre que acaba de passar aquest juliol pel festival Grec de Barcelona amb la seva pròpia companyia!). I la branca junior no sols no desmereix de l’adulta sinó que, com va passar amb l’American Ballet Theatre’s ABT II en el XXIII Festival Castell de Peralada del 2009 (allà de forma més acusada perquè la ABT dels grans sempre està plena d’estrelles), els joves llueixen perfectes gràcies a les seves ganes de joc, la seva maduresa encara tan flexible, l’equilibri, la humilitat, la fluïdesa i la sensació de col·lectiu ben avingut que mostra un equip jove que es passa la pilota del moviment amb tan bon sentit del tikitaka. Messis en estat de gràcia. Nens amb ganes de pati al pati de l’escenari.

Alvin Ailey American Dance Theater | © Toti Ferrer

El batec rítmic més íntim dóna la mà a l’esclat més accelerat, a la fluïdesa del moviment a la organicitat de cada pas, a la naturalitat felina de dansar la vida. Representen la celebració de la transcendència per la via del cos, l’alegria d’una quotidianitat esforçada, com ho estat sempre la de la comunitat negra, però que serveix igualment per al dia a dia de qualsevol treballador de classe baixa. En aquest estil tot s’hi val, del ballet a la dansa jazz. I al Festival Castell de Peralada dissabte el repertori contemporani l’hi aportaven tres bones coreografies. Val la pena destacar especialment Gêmeos, un duet de Jamar Roberts, ètnic, potent, afro, trepidant, també gràcies a la contribució de la música del nigerià Fela Kuti, el creador de l’afrobeat, tan influït als anys seixanta pel Black Power i les Panteres Negres, deportat per això mateix dels EUA junt amb la seva companyia Nigeria70, i mort el 1997, sembla que també del Sida (hi ha qui el presenta com a màrtir del seu activisme polític a l’Àfrica). És una peça potent i, de les tres actuals, la més fidel a l’esperit històric de la companyia. In & Out, de Jean Emile, respon a una escola més europea, i combina moments trepidants de grup, en què homes i dones queden aplanats sota la mateixa força, amb algun duet líric sensible i bell, que permet lluir l’amplitud de registres de la companyia. Something Tangible, del afroamericà de Nebraska Ray Mercer, té aires més moderns i és una coreografia dinàmica, de girs potents i cossos que s’estiren amb moviments amplíssims de cames i braços, com si contínuament el moviment apuntés cap amunt, sempre amb molt de ritme, en bona mesura gràcies també a la contribució de la música de creadors tan diferents com Bongi Duma (músic a Brodway) o el minimalisme de Max Richter.

Al final, doncs, nit de gala sense limitar-se a la típica gala d’estrelles. Se’ls va reconèixer i agrair. Els espectadors de Peralada van celebrar amb forts aplaudiments la suggerent bellesa i la capacitat de seducció del repertori de la companyia de Nova York. Es notava un sentiment especial de festa, de comunió entre els uns i els altres. Abans, durant la representació, fins i tot havia semblat en més d’un moment que els ratpenats s’afegissin a la coreografia, especialment durant un dels duets, amb vols ràpids materialment enganxats a la parella, mentre les cigonyes aplaudien amb el seu tac-tac-tac sec tan característic d’alguna de les nits del festival. No invento res. De fet, hi ha moments que potser devien considerar més especials perquè hi posaven una claca que impactava. El festival les deu tenir llogades. En nits així no hi fa res. S’ho poden permetre, perquè n’hi havia per aplaudir amb ganes. Clap-clap-clap-clap-clap!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació