Alícia Gorina: “La realitat ens ha superat”

Alícia Gorina (Barcelona, 1979) és una directora amb una trajectòria tranquil·la. Vinculada a Indigest, el col·lectiu format per creadors com Jordi Oriol o Sílvia Delagneau, Gorina ha posat en escena textos de Saara Turunen, Kristian Smeds o Sarah Kane, ha fet espectacles de creació com Watching Peeping Tom o In Wonderland, i ha dirigit l’adaptació escènica de Solitud, de Víctor Català. Aquesta setmana estrena un espectacle al Teatre Lliure. De Montjuïc. A la Sala Fabià Puigserver. Amb el títol més llarg (de moment) que recordem del teatre català contemporani: Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Hem quedat a la cafeteria de l’Institut del Teatre perquè m’expliqui de què va la cosa.

Quina és la llavor d’aquest espectacle? És un encàrrec que et fa el Lliure o vas ser tu qui va anar a buscar-los amb el projecte sota el braç?

És una proposta totalment meva i, a més, molt personal. El Lliure tenia un cert interès en què els fes propostes, i vaig anar-hi amb tres projectes diferents. Els altres dos estaven basats en textos ja escrits, i aquest era un espectacle de creació. El vaig fer pensant en la Sala Fabià Puigserver.

Aquell dia tèrbol… parteix del teu record, com a espectadora, de la pel·lícula de Sofia Coppola Les verges suïcides, que et serveix per parlar de les adolescents d’avui en dia.

El meu interès no és tant parlar de l’adolescència actual, que també, sinó veure com ha canviat la societat en aquests anys. Jo vaig veure Les verges suïcides quan es va estrenar, el 1999, i la vaig entendre d’una certa manera. Vista des de la perspectiva actual es percep d’una manera totalment diferent. Les cinc actrius del nostre muntatge no representen la joventut, es representen a elles mateixes. Això és molt important. Com ha canviat la nostra manera de pensar, la nostra mirada, què hem après en aquests anys en relació especialment al feminisme, el gènere i la mirada masculina, que són els temes principals de la pel·lícula. 

Les verges suïcides va suposar el debut com a directora de Sofia Coppola. Recordo que en el seu moment a mi també em va impressionar molt: ara n’he revisat el tràiler de la pel·lícula i he recordat que tenia una estètica de videoclip o anunci publicitari.

En el seu moment ja va rebre crítiques en aquest sentit, però la Coppola va traslladar molt bé la novel·la del Jeffrey Eugenides al cinema. Va ser la seva primera pel·lícula, que al mateix adaptava el primer llibre de l’Eugenides. Es va estrenar el 1999, però l’estètica és totalment de videoclip dels anys noranta, tot i que la història de les germanes Lisbon té lloc als anys setanta. L’autor la va escriure als noranta parlant dels setanta, l’època en què ell era adolescent, i nosaltres hem volgut mantenir la referència estètica als noranta perquè és la de la nostra adolescència. 

A l’espai dedicat a l’espectacle al web del Lliure podem trobar dues llistes de reproducció, una amb música dels noranta i l’altra amb música actual. 

Aquest muntatge havia de partir d’algun lloc personal de les actrius, per tant hem treballat amb elements com ara la música que escolten o que els agrada, com són, què pensen… Totes cinc tenen disset o divuit anys. El càsting estava obert a noies fins a vint anys, però després vam veure que la franja d’edat havia de ser aquesta. Volíem que tingués una estètica dels noranta, perquè recreem d’alguna manera la ficció de la pel·lícula. Vam començar a treballar amb la música disco d’aquella època, després els vam demanar quins eren els seus referents musicals d’ara. Però la música i l’espai sonor l’ha compost la Clara Aguilar. Les cançons d’aquestes llistes són l’univers que ha acompanyat l’espectacle, això no vol dir que hi apareguin. 

Parlem una mica del càsting. Des del sector es critica que en aquest país els teatres públics mai convoquen càstings oberts. Com va anar el procés?

Vam obrir la convocatòria en què buscàvem cinc noies entre setze i vint anys, i la vam enviar a escoles de teatre i batxillerats artístics de Barcelona. No pensàvem només en actrius, sinó en noies de tota mena que tinguessin interessos artístics. En un principi volíem que fos parcialment documental, i buscàvem persones genuïnes, que tinguessin sensibilitat artística. Es van presentar tres-centes noies, i amb el calendari que teníem vam fer una primera tria per currículum, perquè amb el temps que disposàvem en podíem veure cinquanta. Amb setze anys no els demanàvem experiència professional, és clar, però sí que miràvem els seus interessos o si tenien formació artística. Vam fer una tria molt heterogènia i els vam demanar un vídeo de presentació, ja que només sabien que seria un espectacle de creació sobre l’adolescència. El primer càsting em va saber greu però va ser molt dur: s’havien de preparar un text de la novel·la, difícil i molt sensual, per veure si podien transitar per la sensualitat. I després una petita escena de creació sobre el suïcidi. Els vam donar una foto d’un personatge de la peli perquè ens expliquessin com i per què creien que se suïcidava. Van fer creacions bastant espectaculars. A partir d’aquí en vam triar setze, totes amb un nivell molt alt. 

Et van sorprendre les noies que es van presentar?

Jo hauria sigut incapaç de fer el que van fer elles, quan tenia setze anys. Sortir a una sala d’assaig davant de gent desconeguda i dir aquell text tan difícil. Vaig al·lucinar, perquè eren capaces d’incloure les meves indicacions, i trencar els seus esquemes. Tenien un gran nivell de maduresa, d’entendre de forma orgànica i física allò que t’estan demanant, i transitar-ho. Va ser sorprenent, perquè el text era realment complex, algunes fins i tot es van bloquejar. La tercera fase va ser un treball en grup, a l’abril. A mi m’hauria agradat fer-ho al revés, però pels protocols de la covid no va ser possible, no podíem fer grups tan grans. Les germanes Lisbon actuen com un únic personatge, per tant totes havien de tenir la seva personalitat, però també volíem que hi hagués molta química entre elles. Aquest càsting va ser com una classe de teatre, i va ser increïble: la seva capacitat de treballar en grup, de fer creació col·lectiva, de passar-s’ho bé en escena, de ser desinhibides… Això va ser flipant. 

“La realitat ens ha superat, i això és el que volíem que passés”.

Les actrius triades van ser l’Alícia Falcó, la Blau Granell, el Roc Martínez, l’Abril Pinyol i la Lea Torrents. Totes cinc tenien experiència en el teatre?

Vam fer la tria buscant un cert equilibri entre elles. O agafàvem cinc noies molt diverses, o cinc que connectessin molt: al final vam optar per aquesta segona opció. Tres d’elles venen d’un institut de Barcelona i dues d’un altre de Lleida, sense que nosaltres ho sabéssim prèviament. Suposo que per això hi havia aquesta química. El càsting era per batxillerats de Barcelona, perquè no volíem que fer funcions durant quatre setmanes suposés un problema per a ningú. El que passa és que les xarxes socials són imprevisibles, i es va presentar gent de tot arreu, des de València fins a Mallorca. També em va sorprendre el seu nivell de maduresa. Les joves van tres quilòmetres davant nostre, la societat va molt més lenta, sobretot en temes d’identitat i gènere. El seu grau de maduresa, d’implicació social i política… Jo a la seva edat era molt obedient. 

Entre les cinc joves intèrprets hi ha un nom masculí: el Roc Martínez.  

La realitat ens ha superat, i això és el que volíem que passés. I crec que és molt bonic. Vam obrir la convocatòria buscant noies, pensant en dones cis i transgènere. No els vam preguntar res, no vam anar mirant els genitals de la gent. També es van presentar al càsting persones no binàries. El que no m’esperava és que es presentés un noi trans: el Roc es va presentar com a Rita. La vam agafar, i al cap d’uns mesos ens va dir que estava fent la transició i que ja s’havia canviat el nom. Em va explicar que ell no es vol operar ni canviar el cos, per tant treballarà fent personatges femenins. Ell ho té tot claríssim, i llavors em vaig adonar que la realitat m’havia superat. Això ho explica a l’espectacle: “Jo em dic Roc, i abans em deia Rita”. Totes elles una quantitat d’experiències vitals molt bèsties. I tot i això, no han perdut la innocència. Estan a escena i tenen llum, encara tenen esperança. Jo volia fer una obra esperançadora, no apocalíptica. 

La Mia Esteve i el Joan Carreras interpreten els pares de les cinc germanes.

Des del principi volia que hi hagués personatges adults en escena. Volia que les noies fessin una apropiació de la història, motivada per haver detectat injustícies i voler-se reivindicar. Sempre vaig pensar en els pares, perquè el tema de la família va lligat a la història. Després ho vam desenvolupar i hi vam incloure tots els personatges adults. El Joan i la Mia els interpreten a tots, i també fan d’ells mateixos. Hem inclòs tres realitats: la de la pel·lícula, la de les noies d’ara i una de més metafísica i onírica. Tot això es barreja, i ells dos representen la generació adulta, que és la meva. Jo em projecto en escena a través d’ells: poden semblar molt simples i superficials, però m’agrada fer aquest acte d’humilitat. M’identifico amb ells, i evidentment no penso que tots els adults siguin així, però m’agrada fer aquest exercici. Els adults no entenen res, estan out. És un acte de generositat cap a elles.

Les cinc protagonistes han vist la pel·lícula de la Sofia Coppola?

La van veure al segon càsting, que va començar mirant-la totes juntes a la sala d’assaig. Va ser curiós, perquè vam generar un debat i ens va costar que ens diguessin la seva opinió real. Ho entenc perfectament: estaven fent una prova, al capdavall. Al cap de poc ja van dir que amb aquelles cinc noies rosses no s’hi sentien identificades. Hem fet un acte d’apropiació, per entendre com ha canviat la societat i la mirada masculina. Especialment des del punt de vista feminista. A mi la peli em sembla boníssima, no volem criticar-la. 

El (llarguíssim) títol de l’espectacle deixa clar que aquest muntatge parteix de la teva experiència com a espectadora de Les verges suïcides.

Jo recordo que l’impacte que vaig viure va ser bastant fort. El seu món estètic em va descol·locar i em va agradar alhora, i en tenia un record molt místic. És la mirada dels nois sobre les germanes Lisbon, que és com els espectadors veiem la pel·lícula. Aquesta mena de record congelat, d’una cosa molt idealitzada…

“Les dones tenim el poder de ser impenetrables, de mantenir privada alguna cosa de nosaltres”.

Amb la banda sonora composta pel grup francès Air, que és quasi celestial. 

Exacte. A més, els nois no arriben a saber mai per què les germanes es van suïcidar. Jo tinc la meva lectura, que es pot explicar de moltes maneres. Les dones tenim el poder de ser impenetrables, de mantenir privada alguna cosa de nosaltres. Després, veig que aquest rol de dona misteriosa també està creat per l’home, que ve de la mirada masculina. La dona que fa tornar boig els homes, la Lolita… I no vull exercir aquest rol. 

Les germanes Lisbon eren retratades per Coppola gairebé com fades, com éssers mítics.

Això en el seu moment em va fascinar, però amb els anys he canviat d’opinió. Jo no vull fomentar aquest tipus d’imaginari. La cosa més bèstia de la peli, que jo no recordava, és que elles truquen els nois perquè se les trobin mortes: estan escenificant el seu suïcidi. No sabem el motiu, però decideixen representar la seva mort. Vam discutir molt amb les cinc protagonistes sobre si era un acte de desesperació o de llibertat. Per mi és això segon, però no únicament. Elles han sigut conscients que hi havia una mirada que les violentava, les agredia i les cosificava. Al final és com dir “La vostra cosificació ens ha matat. Per això us deixem els nostres cossos. No volem ser objectes de la vostra mirada”. 

El suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves de 16 a 35 anys a Catalunya i sembla que, de mica en mica, deixa de ser un tema tabú. Precisament Harakiri, el nou espectacle de Les Impuxibles que s’estrenarà el març al TNC, parla del suïcidi.

Aquell dia tèrbol… no tracta únicament sobre això, però és un dels temes centrals de la peça. Vam parlar amb un psicòleg per veure com havíem de tractar el suïcidi: ell ens va treure aquesta por i ens en va fer tenir de noves. El més important de tot és que l’adolescència és un moment generacional clau: es produeix un gran canvi personal i emocional. El suïcidi pot ser un dels temes, però n’hi ha molts més. I també hi ha altres formes de suïcidi molt invisibilitzades, com poden ser l’anorèxia o les autolesions. A l’espectacle això es mostra de forma poètica, perquè el suïcidi és un símbol de moltes altres coses. 

Hem de parlar de la posada en escena, on trobem noms habituals en els teus muntatges: l’espai escènic i el vestuari són de la Sílvia Delagneau, la il·luminació és disseny del Raimon Rius i el moviment el dirigeix la Riikka Laakso.

Aquests tres noms que esmentes són persones amb qui treballo des de fa temps, i hi ha una altra part de l’equip que és nova, cosa que ha sigut molt estimulant. Amb la Sílvia Delagneau anem juntes, ella té la seva carrera i els seus projectes personals, però jo ho he fet tot amb ella. El seu món i el meu encaixen molt bé: la Sílvia té una capacitat brutal per sorprendre’m i una imaginació que vola molt més que jo, i això no em frena ni em fa por, sinó que ajuda que aparegui el meu món intern. A cada espectacle que hem fet m’ha sorprès: quan vam fer Solitud va ser una proposta molt conceptual, allunyada d’allò que es podria esperar. Ara, al Lliure i amb un espectacle de creació, podria semblar que faríem una cosa més performàtica i hem anat cap a una proposta molt més convencional, aparentment, que després vola. L’espai escènic és un gimnàs d’institut, entès com un espai polivalent: són aquests espais on es fan classes d’educació física, festes, el festival de fi de curs i on passa una mica de tot. La nostra tesi és que les noies no estan atrapades a casa: estan atrapades en els seus cossos. Per això l’escenografia no retrata l’ambient domèstic, sinó el gimnàs. I la proposta de vestuari ni te l’explico, perquè és una bogeria total. 

Ja fa temps que afirmem que la Sílvia Delagneau enriqueix i fa créixer les dramatúrgies de tots els espectacles en què participa.

El nucli d’aquest espectacle el formem la dramaturga Eleonora Herder, la Sílvia Delagneau i jo. Quan la Sílvia ens fa una proposta d’espai, ja ens fa construir l’espectacle d’una manera determinada. Sempre ha estat així.

“Em sembla una passada ensenyar la maqueta i veure com aquella sala que va pensar el Fabià es va fer realitat”.

Vista la teva trajectòria amb perspectiva, diria que tens una trajectòria tranquil·la, lluny de la hiperactivitat que caracteritza alguns creadors. Què suposa el fet de “fer el salt” a la sala gran del Lliure, és a dir a la Fabià Puigserver?

Sincerament, per a mi és el mateix dirigir al Maldà que a la Sala Fabià Puigserver. El nivell d’implicació i la quantitat de feina que hi ha darrere d’un espectacle és el mateix. El que sí et diré és que tenia ganes de treballar en una sala més gran. Fa molts anys que treballo al Lliure: vaig començar ara fa vint anys, i he fet de taquillera, acomodadora, he treballat a comunicació, he portat l’arxiu i fa quatre anys vaig passar al departament educatiu. Jo faig les visites guiades al teatre, i explico als estudiants què és el Lliure. A mi encara ara em sembla una passada ensenyar la maqueta i veure com aquella sala que va pensar el Fabià es va fer realitat, deu anys més tard de la seva mort. Em sembla un espai preciós, on he viscut grans nits de teatre. Això té un gran valor simbòlic, però la implicació és la mateixa que en qualsevol altra sala. He flipat, en certa manera, perquè m’he adonat que és un espai encara més amable del que em pensava. Et sents molt proper a l’escenari, i es pot crear amb molta intimitat. M’ha pesat una mica tot el valor simbòlic que té estrenar a la Fabià, però espero que ho hagi sabut solucionar. 

A Watching Peeping Tom el teu pare, el crític cinematogràfic Àlex Gorina, realitzava una mena de conferència escènica, on una actriu (la Patrícia Mendoza o l’Alba Pujol) interpretava la filla. Ara sembla que tornes a parlar, en certa manera, de cinema i paternitat.

He anat seguint tota la carrera de la Sofia Coppola, que és una directora amb qui connecto molt. Té una influència molt forta del seu pare, que evidentment la marca i contra la qual ha de lluitar, i això està present en totes les seves pel·lícules. Jo, en una escala molt més petita perquè no m’hi puc ni vull comparar, entenc què vol dir això. També tinc una influència del meu pare, tant en la part positiva com en la negativa, i això em genera una recerca determinada. Crec que és per aquest motiu que connecto molt amb les pel·lícules de la Coppola. També t’he de dir que m’he complicat molt la vida, ja que a part de dos muntatges de creació (Watching Peeping Tom i In Wonderland), jo sempre havia dirigit textos ja escrits. Pel que fa a l’ofici, no tinc tanta experiència en creació com pot tenir el Jordi Oriol, per exemple.

Però no em negaràs que en tots els teus espectacles sempre hi ha unes grans dosis de creació, encara que parteixis de textos preexistents.

No ens ho hem posat gens fàcil: aquesta és la meva primera posada en escena a la Sala Fabià Puigserver i les cinc actrius debuten amb aquest espectacle. D’aquí ve el títol: aquest títol tan llarg i tan estrany. Això és una obra de creació, que no existiria si no hi hagués la vintena de persones que hi ha al darrere. Li podíem haver dit Les verges suïcides vint anys després, però llavors seria un espectacle que podria fer qualsevol director. Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om és un títol que només podia fer jo.