Àlex Serrano: “No s’entén que Barcelona sigui tan clàssica en arts escèniques”

Aquest divendres 12 de setembre l’Agrupación Señor Serrano presenta a Fira Tàrrega el seu nou espectacle, A House in Asia, que també es podrá veure al Festival Noves Tendències de Terrassa d’aquí a uns dies. Aída Pallarès ha conversat amb Àlex Serrano, integrant de la companyia Agrupación Señor Serrano.

Aquest divendres 12 de setembre l’Agrupación Señor Serrano presenta a Fira Tàrrega el seu nou espectacle, A House in Asia, que també es podrá veure al Festival Noves Tendències de Terrassa d’aquí a uns dies. Aída Pallarès ha conversat amb Àlex Serrano, integrant de la companyia Agrupación Señor Serrano.

Si fem un cop d’ull a la cartellera catalana, ens adonarem que, malauradament, hi ha pocs teatres que obrin la porta a l’experimentació i als nous llenguatges escènics. De fet, pràcticament totes les sales de Barcelona representen el mateix tipus de teatre i companyies com Agrupación Señor Serrano es veuen obligades a emigrar cap a Europa. “Aquí ens veuen com els estranys perquè fem un tipus de teatre diferent de la resta, però a fora ho veuen ben normal” m’adverteix Àlex Serrano, integrant de la companyia Agrupación Señor Serrano, tot fent un cafè al barri del Born. Per sort, encara queden espais que pretenen normalitzar aquesta situació obrint la porta, per petita que sigui, a les noves tendències. Es tracta del Festival TNT, que, com explica Anna Brullet a Núvol, s’ha consolidat com (l’únic) aparador de teatre de creació i de La Seca Espai Brossa que enguany acull, precisament, espectacles d’Agrupación Señor Serrano, Ernesto Collado i LaMinimAL. A més, és clar, de Fira Tàrrega que any rere any aposta per normalitzar la situació d’aquest tipus de teatre. Més enllà de preguntar-nos quin país volem ser, potser hauríem de reflexionar sobre quin teatre volem tenir.

Aída Pallarès: Sempre has dit que a l’Institut del Teatre vas aprendre el tipus de teatre que no volies fer: anquilosat, jeràrquic…Neix en aquell moment aquesta voluntat de recerca constant que caracteritza Agrupación Señor Serrano?

Àlex Serrano: Sí, a l’Institut del Teatre vaig aprendre el que no volia fer. Això no vol dir, és clar, que no em servís estudiar-hi. Em va servir sobretot per aprendre com funcionaven unes famílies i unes agendes. A més, quan veus i aprens el que no vols fer alhora aprens el que sí que vols fer. Potser va néixer llavors aquesta voluntat de recerca, tot i que jo abans ja havia començat a fer alguna obra de teatre i des de l’inici intentava trencar amb la norma. Des de petit vaig tenir molt poc contacte amb les arts escèniques: la meva família no em portava al teatre ni en vaig fer al col·legi. A més, sempre que anava al teatre m’avorria moltíssim, no m’agradava gens, i per tant quan vaig començar a l’Institut sabia que havia de fer alguna cosa que no m’avorrís, alguna cosa diferent.

AP: Per tant, fas el teatre que t’agrada veure?

AS: Faig el teatre que m’agrada veure i sobretot que m’agrada crear. A Agrupación Señor Serrano intentem passar-nos-ho el millor possible perquè creiem que si ens ho passem bé creant l’espectacle el públic s’ho passarà bé veient-lo.

AP: Els espectacles que feu pràcticament no tenen text i caben en dues maletes de 23 quilos. En quin moment us vau adonar que havíeu de crear els muntatges de cara al mercat internacional i no cap a casa?

AS: La nostra manera de crear està molt lligada al disseny de producció. Jo vinc del món de l’empresa i de la publicitat, un món més tecnològic on aprenies que no pots vendre allò que no serveix o algú no necessita, tot i que és un peix que es mossega la cua: només necessites allò que es ven. Des de l’inici vam tenir clar que la mobilitat i l’agilitat havia de ser el pal de paller, perquè el mercat català o barceloní no podia absorbir el teatre que fèiem nosaltres i havíem de pensar, per tant, en un mercat més gran. Per això al principi les obres eren bilingües i incorporaven la dansa i el vídeo: llenguatges fàcilment exportables, amb pocs actors i tot cabia en dues o tres maletes. A partir de l’any 2009 ens vam adonar que havíem tocat sostre dins el mercat espanyol. Havíem fet durant tres anys les gires de les sales alternatives i anat per a tots els festivals que, precisament, començaven a tancar. Llavors vam arribar a la conclusió que necessitàvem canviar, ens havíem de redissenyar. També perquè redissenyar-se és divertit i necessari. Si no ho fas t’acabes copiant a tu mateix i això és molt avorrit, seria com fer El cor de la ciutat.

AP: I vau començar a entrar al mercat internacional.

AS: Sí, i ens vam adonar que el text era una frontera força important. La majoria de companyies similars a la nostra no feien servir gaire text. Llavors també vam decidir trencar amb la jerarquia, amb els rols clàssics d’actors, escenògrafs, etc… Vam decidir que els mateixos que dissenyem i creem l’espectacle estaríem en escena (això no vol dir actuar, és clar) perquè és la manera de crear equips molt àgils, petits i fàcilment exportables.

AP: El teatre arriscat, innovador, de creació contemporània, està desapareixent de l’escena teatral catalana. Quin futur ens espera?

AS: No s’entén que la Barcelona internacional i cosmopolita tingui una manifestació cultural en arts escèniques tan clàssica. Poques infraestructures, i això que en tenim moltes, donen suport al teatre més contemporani. Tenim uns teatres sense rumb i, en canvi, unes companyies molt bones que es veuen obligades a anar-se’n, com deia Andreu Gomila en un article recent al TimeOut. A Barcelona tenim molts teatres, i tots tenen una programació gairebé idèntica. És evident que aquest tipus de programació hi ha de ser, però també n’hi ha d’haver d’un altre tipus. S’hauria de normalitzar, hi hauria d’haver un ventall més heterogeni d’espectacles. Sortir de casa i anar al teatre val molts diners com per anar a veure el mateix que pots veure a la televisió i, a més, fet pels mateixos actors! En canvi, quan vas a un restaurant hi vas per no sopar el mateix que sopes a casa, no? Busquem viure experiències, l’espectador cada cop busca avorrir-se menys.

AP: Noteu diferències de recepció dels espectacles entre Catalunya i Espanya i la resta del món?

AS: Depèn del país. A la Xina tens una cua de gent que es vol fer una fotografia amb tu, però si ens centrem en Occident, a la resta d’Europa el públic aplaudeix i ve a parlar amb nosaltres i aquí, en canvi, estan sorpresos. Contents, però, sovint ens diuen que no havien vist mai un espectacle així. A altres països han normalitzat aquesta manera de fer. I a mi això em continua sorprenent perquè és una manifestació que només passa en les arts escèniques. En les visuals, per exemple, tenim el Macba, el CCCB, el Santa Mònica…I en les arts escèniques som més tradicionals. Nosaltres fem molt bolos al cap de l’any, però mai fem temporada. Però és clar, si anem a un teatre hem d’anar a taquilla i evidentment no recuperes pràcticament res.

AP: Parlem de A House in Asia. Com i per què neix l’espectacle?

AS: Neix com una casualitat, com tot a la vida. Vam llegir una notícia al diari que deia que algú googlejant havia descobert la casa d’entrenament dels marines a Carolina del Nord. Això em va fer molta gràcia perquè estem acostumats a replicar grans monuments i em feia gràcia que una casa vulgar, mal feta, tingués una còpia a  15.000 quilòmetres de distància. Vam començar a investigar i vam descobrir que hi ha cinc o sis còpies d’aquesta casa! I per tant, quina era l’original? La casa original no es podia entendre sense les altres que la complementaven. A més, l’únic relat oficial que tenim és a través d’una de les còpies, de la casa de la pel·lícula de la Kathryn Bigelow. La còpia ha susbtituït l’original. És molt grotesc tot plegat, perquè si mires notícies sobre Bin Laden t’adones que tots els mitjans fan servir fotogrames de la pel·lícula per il·lustrar la notícia!

AP: És això el que us interessava plantejar?

AS: Sí, la subversió del relat o la multiplicitat del relat. Ens vam adonar que Bin Laden era una excusa, de la mateixa manera que ho era un indi anomenat Gerónimo o una balena anomenada Moby Dick. És la creació i persecució d’un monstre des de l’agent exterior, des de l’antagonista.

AP: El muntatge de A House in Asia, com els vostres espectacles anteriors,  Katastrophe i Brickman Brando Bubble Boom, el vau crear en un centre artístic europeu. Com va anar el procés de creació?

AS: Primer partim d’una idea base, com parlar de les dues cases. I a partir d’aquí piquem sota terra i fem un forat per esbrinar quin és el fonament. Nosaltres treballem en períodes de temps llargs, pot pasar ben bé un any i mig, no ens agrada el procés d’assaig típic. Sempre treballem en residències internacionals: anem a un centre de creació durant unes dues setmanes i al final presentem el treball al públic. Això ens ajuda a confrontar les nostres idees amb els espectadors i en tot l’espai intermedi podem reformular i canvies coses.

AP: Per què opteu per residències internacionals i no més a prop de casa?

AS: Per tres motius. Primer perquè estem acostumats a moure’ns i el Pau Palacios, per exemple, viu a Itàlia. Segon perquè hem vist que  treballar fora de casa et fa no tenir distraccions i per tant estàs més concentrat. I tercer, i més important i vergonyós: a l’estranger per fer una residència et paguen i a Barcelona l’has de pagar tu. Aquí les fàbriques de creació fan un concurs per residències, te la concedeixen, i et donen una factura.

AP: Tot i que aneu mantenint un estil, un llenguatge Serrano, cada espectacle s’explica d’una forma diferent. Per què a A house in Asia vau optar per maquetes, ninotets i videojocs?

AS: La marca de la casa, durant els tres últims espectacles, és treballar en cinema en temps real. I per tant hi ha tres mirades de l’espectador: l’escala u, la dels objectes, la dos que és la dels manipuladors dels objectes i dispositius tecnològics, i la tercera: la gran pantalla, que serveix per explicar el relat. La suma d’aquestes tres escales és l’espectacle. Ens agrada passar-nos-ho bé i procurem triar bé els elements que podem posar en el còctel per divertir-nos. Sempre buscant la millor manera d’explicar la història.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació