Alberto Ramos: “Encara em sento com un intrús en el món del teatre”

Alberto Ramos va aterrar en el panorama teatral català fa poc més de tres anys procedent del món de la publicitat. Una oportunitat que, com Superman, va caure literalment del cel: un dia Jordi Casanovas remenant per Internet va trobar el seu text 'Els últims dies de Clark K', li va agradar i va decidir dirigir-lo.

Alberto Ramos va aterrar en el panorama teatral català fa poc més de tres anys procedent del món de la publicitat. Una oportunitat que, com Superman, va caure literalment del cel: un dia Jordi Casanovas remenant per Internet va trobar el seu text Els últims dies de Clark K, li va agradar i va decidir dirigir-lo. Des de llavors no ha deixat de treballar ni d’escriure tot i que, per una sèrie de casualitats, tot s’ha presentat enguany: al febrer Només un anunci va omplir, dia rere dia, la Sala Flyhard, ahir el Versus Teatre va estrenar Infecte i per Sant Jordi Pep Talk arriba a La Seca Espai Brossa. I, per si fos poc, Pau i el conqueridor segueix girant per Catalunya i des de Mèxic s’han interessat per Els últims dies de Clark K. Cinc motius per dir que 2014, a més de ser (potser) determinant pel futur de la nació, també és l’any ‘Alberto Ramos’. Hi ha qui ja n’hauria fet samarretes i ell, en canvi, segueix tocant de peus a terra. Tímid, honest i humil, així és l’Alberto. I sí, molt divertit. Els qui els segueixen per Twitter ja ho saben: és capaç de trobar i parir un acudit de les situacions més insospitades.

Aída Pallarès: Com és que, treballant en publicitat i sense ser un gran espectador teatral, vas decidir escriure una obra de teatre, Els últims dies de Clark K?
Alberto Ramos: La veritat és que no em vaig posar a escriure teatre intencionadament. Sovint escric per treure’m del damunt les idees que em volten pel cap. Abans d’Els últims dies de Clark K, havia escrit una obra de teatre i algun guió per cinema que no finalment no havia tirat endavant. I un vaig decidir reprendre unes idees que vaig tenir per uns contes que mai vaig arribar a escriure però encara hi donava voltes, i vaig pensar que podria servir per una obra de teatre. L’objectiu no era portar-la al teatre sinó que posats a escriure-la em venia més de gust fer-la en un format teatral que cinematogràfic. I casualment molts anys després, com saps, el Jordi Casanovas el va trobar i va decidir muntar l’obra.
Actualment combines la feina en publicitat amb la de dramaturg.
Sí, tot i que a mi m’encantaria poder-me dedicar més al teatre perquè és més personal i més gratificant. També és molt més agraït.
Et vas saltar el camí habitual de molts autors i vas passar, directament, a ser programat a la Sala Flyhard.
És curiós perquè normalment no m’ha trucat directament un director o un teatre per proposar-me muntar una de les meves obres. De fet totes, excepte la primera, han tirat endavant perquè hi havia algun actor interessat: en Pep Garcia-Pascual a Pep Talk, en David Planas a Pau I el Conqueridor i en Roger Cantos i en Joan Sureda a Només un anunci. També és cert que jo no he tingut la cara d’anar al director d’un teatre i presentar-li un text meu.
Et planteges dirigir tu mateix les teves obres?
No ho descarto però és molt més còmode que ho faci un director. Sobretot si són directors amb els que m’hi entenc.
Quan es va estrenar Els últims dies de Clark K vas dir que havies entrat al teatre com Superman, com un intrús. En quin moment deixes de sentir-te així?
Encara em sento com un intrús dins el món del teatre. Quan vaig començar tenir la sensació de ser-ho sobretot perquè havia de compaginar això amb altres feines, però ara veig que és l’habitual. No és que estigui acomplexat sinó que m’inspira molt de respecte i per això em sento més fora que dins.
Quina importància ha tingut Jordi Casanovas en la teva carrera com a dramaturg?
Molta. Va ser el primer que va confiar en mi, va agafar un text i el va fer realitat. Si no hagués estat per ell potser ara estaria fent guions per Notodofilm (riu). També és algú amb un estil de teatre molt afí al meu, m’identifico molt amb les obres d’en Casanovas.
Què forma l’univers ‘Alberto Ramos’?
Un poti-poti de coses, ja que sóc culturalment molt dispers. Predomina sobretot la cultura popular, el món dels superherois, el cinema i les sèries de televisió, com Friends o Frasier, tot i que a vegades hi ha referents més ‘elitistes’ que no els veu ningú però hi són. A Pep Talk, per exemple, hi ha alguna cosa de Jorge Luis Borges i a Pau I el conqueridor de G.K Chesterton. I per escriure Només un anunci em vaig inspirar en 12 Angry Men, del Sidney Lumet.
Però si una cosa tenen en comú totes les teves obres és que són comèdies. És un gènere que t’agrada especialment o on et sents més còmode?
Crec que és més per comoditat. A vegades escric coses que vull que siguin d’un gènere concret i acabo fent comèdia. Infecte, per exemple, havia de ser un capítol d’una sèrie de terror per un curs que vaig fer al Taller de guionistes i ha acabat essent una comèdia amb tocs terrorífics. Arriba un punt, en el procés d’escriptura, que quan veig que la cosa tira cap allà ho intento aprofitar.
Et marques reptes a l’hora d’escriure per evitar caure en la zona de confort?
Des de l’inici el repte hi és, però a vegades són molt petits i ridículs. A Només un anunci, per exemple, em vaig proposar que sortissin quatre persones parlant alhora perquè a Els últims dies de Clark K eren quatre, però parlaven de dos en dos. Per a mi fer un monòleg com Pep Talk, que parla d’un personatge, Pep Guardiola, conegut i admirat per tothom, va ser un gran repte, això sí. Sempre has de tenir uns límits, et vinguin de fora o imposats per tu mateix.
La comèdia és un gènere infravalorat?
Sí. D’entrada s’acostuma a dir que escriure comèdia és molt fàcil, tot i no ser-ho, i sembla que siguin un tipus d’obres escrites només pensant en el públic i perquè agradi. Però si jo escric una comèdia, és perquè m’agrada a mi, jo també sóc públic! Sé per a quin públic escric però quan començo a escriure ho faig per a mi.
Escrius les obres que t’agradaria veure?
Sí. Com a espectador em sento més còmode amb l’estil de la Sala Flyhard que altres obres que poden estar també molt bé però són de difícil digestió.
En Jordi Galceran sempre diu que cal ser honest i saber en quina lliga jugues.
I hi estic d’acord. Crec que és algú que toca de peus a terra i té les coses molt clares. Jo estic començant i no tinc res clar, però sóc realista i sé fins a on puc arribar, ara mateix vull escriure obres de teatre entretingudes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació