Aina Alegre: “Tenia ganes d’entrar en una zona més nocturna”

No hi ha dubte que Alegre és una de la coreògrafes més estimulants del moment i que, de nou, la Sala Hiroshima l’ha encertat.

Ens trobem a l’entrada de la Sala Hiroshima i, abans de començar formalment l’entrevista, ens escapem a fer un cafè ràpid al bar del davant. La sala del Poble Sec torna a apostar per la coreògrafa Aina Alegre (Vilafranca del Penedès, 1986) establerta a París i artista associada de la Sala Hiroshima. Dins del festival Dansa. Quinzena metropolitana presenta últim espectacle La nuit, nous autres del 15 al 17 de març a la Sala Hiroshima, on torna per tercera vegada. La relació amb el teatre va començar amb el seu solo No se trata de un desnudo mitológico, i en l’edició passada de Quinzena metropolitana va presentar Le jour de la bête, una peça de grup que va enamorar i atrapar a gran part del públic. No hi ha dubte que Alegre és una de la coreògrafes més estimulants del moment i que, de nou, la Sala Hiroshima l’ha encertat. Gràcies a dansa. Quinzena Metropolitana aquest any Hiroshima coprodueix La nuit, nos autres, de la mà de partners francesos com L’Atelier de Paris o Les Ballets de Loraine.

Le jour de la bête girava al voltant de la celebració comunitària amb referències molt ben dibuixades de les festes populars. A La nuit, nous autres, Aina Alegre continua indagant sobre la celebració, però ara des d’una altra perspectiva. Riallera i carismàtica, l’Aina contagia energia. Ens asseiem a les butaques de l’entrada de la Sala Hiroshima on l’entrevisto, mentre a comptagotes van arribant els ballarins i col·laboradors de l’espectacle.

Com és que vas voler parlar de celebració popular a Le jour de la Bête? Com va sorgir?

Va ser una observació molt inconscient, un sentiment o una sensació. Quan vaig començar a viure a França vaig trobar que les celebracions no s’adaptaven tant a les necessitats de la gent com a les necessitats polítiques. Com si hi hagués una manca de celebrar-nos, gratuïtament, sense lligar-ho a cap intenció política determinada. A França tenen una gran capacitat per organitzar-se i per reivindicar-se, en canvi s’ha anat perdent, sobretot a París, tot el que són rituals pagans i que formen part de les comunitats, dels pobles. Per a mi, aquesta observació va ser molt de pell, en el que em vaig preguntar fins a quin punt és necessari socialment aquests espais de catarsi o disparadors, regeneradors socials o zones inclusives.

Amb Le Nuit, nous autres continues en aquesta línia, però has canviat el focus, per endinsar-te en una celebració més introspectiva.

He fet un canvi de context, en un sentit més metafòric. Tenia ganes de continuar rascant la noció de la celebració, però des d’un lloc una mica més íntim i solitari, cap a un mateix. Però, sense parlar de narcisisme. La pregunta que m’he fet en aquest cas és: quins serien els protocols rituals que utilitzem per celebrar-nos i què vol dir això i a on situem aquesta idea de celebració?

Hi ha algun mecanisme o referència que t’hagi ajudat a cristal·litzar aquest ritual?

Sí. Una de les artistes que m’ha inspirat en aquesta línia és Claude Cahun, que als anys vint en ple auge del surrealisme, va treballar molt sobre l’autoretrat des d’una perspectiva feminista i anarquista. La seva es tracta d’una pràctica de l’autoretrat per desconstruir la noció d’identitat. Això a ella li permetia abordar moltes presències, en el fons es tracta d’una indagació sobre la identitat múltiple: un retrat calidoscòpic. A partir d’aquí vaig començar a qüestionar-me com s’hauria de fer el ritual per permetre que els nostres altres cossos surtin, és a dir, deixar sortir a tots aquests altres que som. Estem treballant des del mirall màgic: com ens projectem, quina consciència tenim sobre la nostra projecció, com la podem transformar? En el fons el que estem fent és posar en escena una pràctica que permeti treballar la possibilitat de ser molts altres.

I aquestes altres identitats prenen vida a la nit? La nit, que també forma part del títol, quin pes té en aquesta coreografia?

Jo sempre tinc aquesta tendència d’imaginar el context en el qual aquests cossos podrien existir, així com a Le jour de la Bête transcorre en un context molt diürn, molt inspirat en les places i els espais públics; ara tenia ganes d’entrar en una zona més fosca, més nocturna. Volia entrar en una nit al·legòrica, en la que no hi ha les mateixes lleis que en el món diürn, on tampoc hi ha tants testimonis. Un món que ens permet amagar-nos, i que en l’anonimat, aquests rituals puguin tenir lloc. Vaig pensar molt en els cabarets, he pensat en tots aquests rituals que s’endinsen en la nit i que no són per a tothom, són per a col·lectius més petits. A la nit la llum canvia i això ens fa canviar la percepció que tenim del món i de nosaltres mateixos. De fet, molts rituals de transformació o iniciació succeeixen durant el crepuscle. És un estat de cos molt diferent. La nit m’ha servit per alimentar el meu projecte, però, nosaltres no estem posant en escena una nit.

I quin rol hi juga la música en aquesta nit metafòrica?

La música dona color a les escenes com si es tractés d’una pel·lícula de ciència-ficció. La música ens ajuda a navegar, estar en un procès que no s’acaba mai, un contínuum, en el que ens transformem en híbrids, ens “reptilitzem”.

En aquesta ocasió no et veurem en escena, sinó que hi veurem un trio format per Cosima Grand, Isabelle Catalan i Gwendal Raymond. Com has escollit aquests intèrprets?

Jo sempre treballo amb gent que conec, que des d’un inici ja inspiren el projecte. Els tres tenen recorreguts i edats molt diferents. Es tractava, també, de treballar un tríptic: tres retrats que evolucionen en tot l’espectacle, però cadascun ho fa sol i també amb l’ajuda dels altres. Tres recorreguts, tres canals, tres energies que faran el seu propi camí.  Tenia ganes de treballar amb tres persones que tinguéssim una història de cos diferent i aquí és on jo no entro. El que he intentat amb ells és disparar protocols, sistemes, estats de fer, perquè ells puguin activar la seva pròpia història de cos també, però sense mai arribar a anomenar-la. En aquest sentit m’he basat molt en la idea de la màscara. En aquest espectacle no hi ha mai l’objecte de la màscara, però la màscara està més imaginada com un mèdium. Quan tu poses una màscara el que poses en realitat és un filtre que fa que tinguis una distància amb  tu mateix. A Le Nuit, nous autres intentem canviar la mateixa aura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació