Actors i dramaturgs parlen de teatre

Com era i com és la vida de l’actor o del dramaturg? Quins eren i quins són els problemes? Què ha canviat?

Actors de les noves i no tan noves fornades, Clàudia Benito i Alba Florejachs, enfront, o al costat per a ser exactes, dels veterans Marc Martínez, Abel Folk i Enric Majó. Com era i com és la vida de l’actor? Quins eren i quins són els problemes? Què ha canviat? Si fa o no fa les mateixes qüestions amb dramaturgs d’ara com Jordi Casanovas, Pau Miró o Clàudia Cedó confrontant-se amb els veterans Jordi Coca i Toni Cabré. Tot plegat en dues llargues sessions organitzades a La Seca Espai Brossa al voltant de l’estrena de Una vida al teatre, de David Mamet i direcció de Moisès Maicas, amb la que es commemorava els cinquanta d’Enric Majó els escenaris.

ACTE I. Els intèrprets

I és ben bé que cadascú enraona de la fira segons li ha anat, perquè no pot ser d’altra manera. I també que la vida de l’artista era i és incerta i difícil. Enric Majó i Abel Folk, malgrat la diferència d’edat, varen tenir una sort semblant. Majó era a l’Institut del Teatre quan el va trucar Adolfo Marsillach. Abel Folk el va trucar Núria Espert per a un paper a Una altra Fedra, si us plau, dirigida per Lluís Pasqual. “Tenia divuit anys escassos…” Dues flors no fan primavera. Alba Florejachs té clar que començar en aquests temps no és gens fàcil, encara que a ella, gran comedianta, no li vagi malament. “De la meva generació hi ha molta gent que no s’hi ha pogut dedicar, o que s’hi dedica però molt precàriament”. Més cru ho posa Clàudia Benito “Per a nosaltres el que és habitual és anar a taquilla”. “Jo tinc cinquanta anys i no em guanyo la vida treballant d’actor. Dedicar-se a això és un acte de fe”, afegeix Marc Martínez. “La capacitat de resistència és un valor imprescindible en aquesta feina”, sentencia Majó. Han passat els anys però la precarietat continua i els actors i actrius treballen per voluntarisme.

I tot això per què passa? Folk ho te clar. “El gran drama que tenim és que actuem com si estiguéssim en un país normal, i no és veritat. M’explico, estem produint teatre com si molta part de la població d’aquest país fossin aficionats al teatre. Mentida. Un gran èxit teatral de Barcelona, amb sort, és vist per vuitanta mil, va, tirant llarg, cent mil espectadors. Estem en una àrea metropolitana de tres milions i mig. Feu números. Un 2 o 3 % de la població. Per tant, jo crec que la el nostre objectiu, ha de ser arribar al 10% d’espectadors, com a mínim. Perquè el que no tenim és públic”.

I el públic que hi va, replica Alba Florejachs, és d’edat. “La mitjana d’edat és la de la meva mare, que és qui es pot pagar una entrada”.

El que ha canviat molt és la formació dels intèrprets. Els veterans reconeixen que en el seus temps feien el que podien. Cantaven, ballaven, però no tenien base. En canvi ara els que pugen tenen una formació tècnica envejable. “Em sembla meravellós”, apunta Abel Folk. I el que no ha canviat gens és la dificultat de conciliar aquesta professió amb la vida familiar i encara més difícil amb la maternitat. “Estem en una societat molt patriarcal i els qui acaben decidint moltes coses són els homes, i a vegades són dones que semblen homes. A nivell de conciliació familiar és molt, molt, molt complicat…”, sentencia Alba Florejachs.

ACTE II. Els dramaturgs

Potser té raó Toni Cabré quan afirma rotundament que ningú els obliga a escriure teatre, que es fa perquè es vol. I ell ho pot dir perquè porta més de trenta anys escrivint sense la natural correspondència als escenaris. Per a Jordi Coca, que ni tan sols es considera dramaturg, tot i que hagi escrit i estrenat, el món teatral ha canviat molt des de fa cinquanta anys quan no hi havia pròpiament autors en català i la cartellera estava copada per un teatre comercial forani. Encara més, assegura, “quan algú aconseguia estrenar hi havia deficiències de tots tipus: tècniques, telons arrugats, actors amb moltíssimes mancances…”. Pau Miro hi està d’acord. La seva experiència és globalment positiva. “Jo començo a escriure a principi del 2000 i hem tingut moltes oportunitats perquè hi havia unes plataformes que ens ho van facilitar, com l’Institut Ramon Llull, amb traduccions perquè ens llegissin a fora; les produccions del T6 del TNC, les del Lliure i les de la Beckett, que va fer una tasca ingent amb els dramaturgs”.

Jordi Casanovas insisteix en l’aspecte optimista i fins tot assegura que “a la generació anterior a la nostra, hem vist que un autor es podia dedicar a escriure teatre com un ofici”.

Com?

Jordi Galceran, Sergi Belbel… Sí, pocs.

Casanovas incorpora a més una qüestió transcendental per a explicar que els autors actuals estrenin encara que sigui dins d’una gran precarietat.

Molts d’ells dirigeixen. No han d’esperar que a algun director li agradi el seu text. Ho volen fer. I ho fan. I és ben cert que repassant la cartellera dels últims anys, sobre tot a les sales alternatives, això és ben cert. “Jo estic avesada això, i veig que molta gent de la meva edat que vol escriure s’espavila per tenir un mínim de recursos per tirar la seva idea endavant”, apunta Clàudia Cedó.

Però hi ha més diferències. Per a Coca els autors actuals són una mica promiscus. Fan guions, treballen als serials de televisió i fan tot el que els hi demanen. “Són escriptors professionals. Una cosa absolutament digna i no tinc res a dir-hi, però és diferent de l’autor que escriu perquè té una necessitat imperiosa de donar la seva visió del món”. Pau Miró hi posa realisme, “Jo segueixo tenint la necessitat d’escriure la meva obra per aportar la meva mirada al món, sigui la quina sigui, i ho faig a través dels canals que puc fer-ho, però també intento compaginar-ho amb tasques, encàrrecs “alimenticis”… Casanovas va més lluny i sense prudències “Crec que es tracta d’enlloc de fer de cambrer o una altra cosa, optar per a fer moltes més produccions que et permetin subsistir. O, fins i tot, per què no?, d’obrir dues branques. Jo tinc una que va molt per a l’experimentació, on poso diners i els perdo, i una altra que va per a un públic molt més majoritari. De fet, hi ha cert tabú en això d’escriure per tenir certa repercussió i èxit. És com embrutar-se. Jo tinc la sensació que tot el que hem escrit, malgrat que estigui pensat per a un gran públic, ho hem escrit de cor”.

Nous autors 1 – Jordi Coca 0.

Però la partida segueix. Coca és un fi estilista. “Sobretot a partir dels seixanta, s’ha produït una institucionalització del teatre al país, en la mesura que el país ha anat tenint autogovern i pressupostos importants (…). De cop, ens trobem que no hem de fer altres feines, perquè podem dedicar-nos a una cosa relacionada amb el teatre: l’ensenyament, la recerca… Però aquesta institucionalització també té trampa. Discrepo de la teoria de les dues branques. De cara a parlar de dramatúrgia des del punt de vista de la cultura, al final, acabarem tenint en compte l’evolució d’aquelles persones, d’aquells noms que han estat fidels a una determinada forma de treballar, i que han evolucionat sense tenir en compte la necessitat de guanyar-se la vida”.

I quin teatre? De què escriuen el autors ara? Per a Toni Cabré els anys vuitanta i noranta el teatre realista, o el d’arrel realista o naturalista, no estaven gaire de moda. Les coses ara han canviat i s’escriu sobre la realitat més immediata, sobre els conflictes més actuals. De fet, cadascú escriu del què vol i com vol bé sigui realisme, ciència ficció, política o thriller.

Teló 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació