‘La mort i la primavera’: el temible poble de Rodoreda

El 1961, des de l’exili de Ginebra, Mercè Rodoreda, modèstia a part, escriu el següent a Joan Sales: “La mort i la primavera és molt bo. Terriblement poètic i terriblement negre. Amb el meu estil d’ara, primera persona i procurant dir les coses de la manera més pura i inesperada. Serà una novel·la d’amor i de soledat infinita. Quan us donaré La mort…, us donaré una obra mestra”. L’escriptora, però, mai va lliurar la novel·la a l’editor. La va anar reescrivint fins a la seva mort. I la deixà inacabada. Ho explica Joan Ollé al programa de mà de l’adaptació homònima que ell mateix dirigeix al TNC. Serà Núria Folch, vídua de Sales, qui remati la novel·la, “sense afegir-hi ni una sola paraula”, recorda Ollé. Es publica, finalment, el 1986. Fa un parell d’anys, Club Editor va reeditar-la. Ressorgia aleshores en un moment clau: és una història política (totalitarisme i repressió) que, en el laberint actual, guanya una nova dimensió. Diu coses sobre el nostre present. L’adaptació s’estrena aquest dijous.

La mort i la primavera és una ració generosa de la Rodoreda més glacial, lírica i fabulosa (i no fantàstica). Té alguna cosa de la Rodoreda de Viatges i flors (1980). La dels pobles delirants i impenetrables (El poble dels formatges explicat per la dona encapollada, per exemple, és una història terrible). És la versió més crua i esfereïdora de l’autora. Gens amable amb els personatges. Poc flexible amb la identificació del lector. No deixa reposar. “La novel·la està situada en un petit i al·lucinat poble de muntanya fora del temps i de la geografia, sense escola ni església, però amb un riu que el travessa de sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives, però també i sobretot (…) la inhumana crueltat que presidia la vida –i la mort– als camps de concentració i extermini nazis que Armand Obiols [company sentimental de l’escriptora] va conèixer de prop”, escriu Ollé, que coneix amb profunditat l’obra de Rodoreda: el 2004 va adaptar La plaça del diamant, amb una Colometa dividida en tres veus i cossos (Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat Carulla). El 2009, a Nova York, en una lectura dramatitzada, Jessica Lange seria la Natàlia.

Ollé, doncs, retorna a l’autora amb aquest text feroç i escarpat. Un text que demana una notable capacitat de selecció i condensació. Està ple de detalls, de rituals. Com aquell que dicta que en una de tantes nits cal agafar els ocells blancs morts, matats pels endolats, i clavar-ne un a cada porta del poble. La Sala Petita es converteix en aquest poble on la mort omple tots els minuts del dia. Una altra llei oficiosa ordena sacrificar un jove per comprovar l’estat del túnel subterrani que travessa la població. La tirania i el deliri governen els habitants. Ningú gosa desacatar unes normes ancestrals que escanyen i atemoreixen. Només, molt tímidament, des d’una posició insignificant, algú es permet discutir la realitat.

Francesc Colomer interpreta aquest algú: el noi que observa la barbàrie des dels marges. L’acompanyen a l’escenari un grapat de veïns: Joan Anguera (senyor), Pepo Blasco (que fa triplet: pres, home del garrot i criat), Sara Morena (marastra), Rosa Renom (narradora, és a dir, Rodoreda, entre homes i ànimes) i Roger Vilà (noi del ferrer). Ollé combina el monòleg (la completíssima primera persona del protagonista) amb l’escenificació d’escenes representatives de l’opressió. La manca d’una continuïtat formal no resta impacte a una història líricament violenta (i vigent). “Tot és filtrat per una mirada emotiva i tot llisca en un flux de paraules que donen fe d’un jo profund”, sosté Arnau Pons, poeta, assagista i estudiós de Rodoreda (en aquest enllaç parlem del seu estudi de l’obra). Pons veu en la novel·la “un tractat sobre la condició humana a la llum del desig, la llibertat i la mort”. Calen, finalment, unes últimes paraules per al vestuari (Míriam Compte i Nídia Tusal) i l’escenografia (Sebastià Brosa): prou eloqüents per sentir el primitivisme i la foscor d’ànima d’un poble que no voldríem visitar.

El dia 25 d’octubre, després de la funció, Arnau Pons participarà en un col·loqui sobre l’obra i l’adaptació que n’ha fet Ollé.