Puig i Cadafalch i la Mancomunitat

En el marc dels actes del 150è aniversari del naixement de Puig i Cadafalch, la Diputació de Barcelona organitza, el proper dimecres 24 de maig, el seminari “Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya”, que commemora la seva presa de possessió de la presidència de la nostra antiga institució. El seminari se centrarà en els aspectes polítics d’aquesta polièdrica i encara poc coneguda personalitat del catalanisme cultural i polític. Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, i Mireia Freixa, comissària de l’Any Puig i Cadafalch, seran les encarregades d’inaugurar-lo. Jordi Casassas, Albert Balcells, Josep Maria Roig i Vicenç Villatoro són alguns dels ponents que hi intervindran. Podeu consultar el programa aquí.

Amb motiu dels 150 anys del seu naixement, hem preparat un reportatge que aprofundeix en tres facetes importants d’aquest mataroní incansable: l’home polític i acadèmic; l’arquitecte i arqueòleg, i l’historiador de l’art romànic català. Albert Balcells, Xavier Fabré i Montserrat Pagès, respectivament, ens en parlen al núm. de març de la revista «Serra d’Or».

Josep Puig i Cadafalch, polític i acadèmic

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) va tenir un paper molt important en la política catalana de començaments del segle XX: «va ser el segon president de la Mancomunitat de Catalunya» i «un dels fundador de la Lliga Regionalista de Catalunya». També, l’any 1901 «va ser regidor municipal de Barcelona» i entre 1907 i 1910 «diputat de les Corts per Solidaritat Catalana».

Puig, però, era arquitecte de formació, i també de dedicació. La seva tasca com a polític i arquitecte el va dur a interessar-se per la història de l’art i l’arqueologia. Els seus interessos per a aquestes disciplines van potenciar la creació de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1907, un dels fundadors del qual va ser el mateix Puig i Cadafalch.

Entre diversos projectes, com a president de la Mancomunitat va presentar a les Corts espanyoles l’estatut d’autonomia, però «va ser rebutjat —ni tan sols fou debatut— malgrat la seva moderació». Pocs anys més tard, amb l’arribada de Primo de Rivera al poder «es publicava el decret contra la bandera i la llengua catalanes a les corporacions i començava la clausura d’entitats catalanistes», la qual cosa va forçar Puig i Cadafalch a exiliar-se a França. A més, «Primo de Rivera acabà suprimint la Mancomunitat». Des de França, Puig va poder remprendre els seus estudis i cerques al voltant de la història de l’art i l’arquitectura, però com que quan va tornar no va donar suport al general Franco «fou privat del dret a exercir d’arquitecte quan tornà a Barcelona.»

Tanmateix, el 1942, «es refundà l’Institut d’Estudis Catalans, [però] privat del seu estatge i de qualsevol reconeixement oficial, en una situació de semiclandestinitat i confiat a la subvenció d’un petit grup de mecenes». En definitiva, «sense Puig, possiblement l’Institut hauria desaparegut.»

La ciutat de Josep Puig i Cadafalch. Arquitectura i ciutat en l’obra de l’arquitecte

«Josep Puig i Cadafalch afronta la realització de la seva pròpia casa: el 1897, la casa d’estiueig d’Argentona; el 1917, projecta la residència al carrer de Provença de Barcelona». Són dues obres que «ens permeten veure la seva expressió més sincera», atès que en aquest cas no hi ha cap client com a destinatari de l’obra, i «el que tenen de síntesi els dos moments en què es troba l’arquitecte». Puig mateix explica el 1904 parlant del Modernisme: «Potser el més positiu del que entre tots hem creat és un art modern recolzat en el nostre art tradicional i revestit de la bellesa dels nous materials.»

Essent regidor de la ciutat de Barcelona entre 1901 i 1905, per a Puig i Cadafalch es fa palesa la relació entre el disseny arquitectònic i la forma urbana. És en aquest moment en què «accepta l’arquitectura en el seu sentit públic i articulador de la ciutat». Per a Puig i Cadafalch, el monument ha de ser un referent i per això creu en la necessitat de «monumentalitzar la capital de Catalunya». Fa projectes i intervencions com el del monestir de Montserrat, el qual és «un lloc privilegiat on la natura ja és el monument» i, també, altres projectes de dimensions grandiloqüents que tornem a trobar a Montjuïc i la plaça de Catalunya.

En definitiva, Josep Puig i Cadafalch «practica en la seva maduresa professional un model d’arquitectura ben difós a les capitals centreeuropees i participa d’un nou gust […] molt allunyat del Modernisme i molt proper al Moviment Modern.

Josep Puig i Cadafalch, historiador de l’arquitectura romànica

A més de polític, acadèmic i arquitecte, Josep Puig i Cadafalch «és el constructor de la història de l’arquitectura romànica catalana, qui en sistematitzà l’estudi i n’establí una primera classificació científica, corpus i tractat alhora.» Així va néixer la seva primera obra L’arquitectura romànica a Catalunya, «la primera obra de referència, la base de tots els estudis posteriors», encara avui. Puig volia que aquesta obra «servís alhora de catàleg monumental i de manual que fes de guia a futures investigacions».

En definitiva, Josep Puig i Cadafalch, «figura magna de la història de l’art i de l’arquitectura a Catalunya, membre d’acadèmies prestigioses i doctor honoris causa» per diverses universitats, posà els fonaments i construí la història de l’arquitectura romànica de Catalunya, que la situà «en el mapa dels estudis i de la consideració científica internacional».