L’encant de la discreció d’una dona rebel

En vida cap dels dos no va acceptar cap mostra pública d’agraïment ni reconeixement personal. No els agradaven els homenatges. De fet, defugien el reconeixement personal amb qualsevol pretext. El que els motivava a impulsar iniciatives d’indiscutible interès general no era l’aplaudiment ni l’agraïment de tercers. Actuaven per coherència amb uns valors i uns principis que havien convertit en el seu full de ruta personal i familiar. Parlo d’un matrimoni econòmicament tan acomodat com socialment compromès.

La seva actuació filantròpica es va desenvolupar en múltiples fronts. La seva aportació més rellevant va ser la creació d’una fundació, la Jaume Bofill. Enguany en celebrem els cinquanta anys. Una fundació que va agafar el nom del filòsof i professor universitari mort quatre anys abans i fill del poeta Guerau de Liost, per evitar cap projecció familiar.

La discreció del matrimoni va ser tan intensa com la seva preocupació per preguntar-se constantment com es podia contribuir eficaçment a crear una societat justa i amb menys desigualtats. A ella, Teresa Roca, i al seu marit, Josep Maria Vilaseca, a qui no vaig tenir el plaer de conèixer, els devem molt.

Ara que tant es parla de rebel·lia, puc dir que en poques dones com en Teresa Roca he vist algú tan enamorat de les idees i les persones que volien capgirar un ordre i un sistema social i econòmic que tolera i alimenta les injustícies i les desigualtats.

Sí, era una enamorada de tot pensament i acció no-violenta que s’atrevís a qüestionar l’ordre social establert, del qual, paradoxalment, ella formava part. La seva era una mirada rebel. No era un pensament cridaner ni excèntric, tot al contrari. La seva rebel·lia tenia l’encant de la discreció que només la seva elegància personal i cultural pròpia d’una dona burgesa podia tenir. I tenia la radicalitat de qui sap que les injustícies només es poden capgirar anant a les seves arrels.

Article de Jordi Sànchez publicat al número 717 de setembre de 2019, de «Serra d’Or».