La falsa llibertat d’elecció neoliberal

Estem davant el dilema constant de triar: triar on viatjarem per les vacances, triar la casa que volem tenir, l’escola a la qual portarem els nostres fills i filles, la feina en què volem treballar o fins i tot amb qui volem compartir la vida. Cada vegada triem més. La il·lusió de la llibertat d’elecció capitalista ens posiciona davant l’entreteniment constant de decidir camins o la il·lusió de no triar res per no renunciar a res. Totes dues opcions són un miratge.

El sistema ens vol esclaus del consum per poder-se perpetuar. Cap novetat. Però la qüestió està en com el sistema també envaeix —amb la mateixa dinàmica fagocitadora— les nostres relacions, desitjos, anhels i projeccions; el neoliberalisme condiciona també les nostres maneres de pensar i de sentir. El soroll constant fa que sovint ens oblidem de qui som i que les nostres eleccions siguin determinades per la multiplicitat d’estímuls, ja sigui en forma de producte concret o de curs d’autoajuda per aprendre a decidir. Sigui comprant un viatge meravellós que ens permetrà desconnectar d’una vida que no ens agrada o apuntant-nos al quart màster que ens permetrà —ara sí— estar preparats per fer una feina que ens farà sentir bé. Quan no ens trobem també davant la decisió de no triar per no assumir-ne les conseqüències. De pràcticament tot n’hem fet un negoci. El negoci vital.

L’anàlisi que ens permetem sol ser soroll; està sempre en quina és la tria, no en la lògica de la tria. Posem l’energia en la dilemàtica binària, però difícilment ens adonem de la trampa a què estem sotmeses.

Potser era això la vida, un constant triar entre les opcions menys dolentes. Potser es tractava d’acumular productes i vivències a les nostres motxilles. Promeses de felicitat que sempre es troben més en els projectes futurs que en les accions presents. Intueixo que ens cal meditar més. Jo no en sé. Quina llàstima que de la meditació també se n’està fent un producte que han aconseguit encaixar sospitosament bé en el capitalisme neoliberal.

La columna d’opinió de Gemma Altell, publicada al número 718 de «Serra d’Or».
En paper i en digital.