Irene Solà, des de veus i mirades infinites

«Cadascú entén el món d’una manera diferent i cada paraula és una manera de mirar-lo.» Marta Nadal entrevista Irene Solà, «una de les veus més consolidades darrerament dins el panorama literari català, tot i la seva extraordinària joventut». Totes dues s’embarquen en una conversa sobre art, sobre lectures i sobre els referents, com Verdaguer, Català o, sobretot, Rodoreda. Se centren especialment en Canto jo i la muntanya balla (Premi Anagrama de novel·la i també reconeguda aquest 2020 amb el Premi de Literatura de la Unió Europea). La llengua, viva i precisa, que abasta els animals i la muntanya, els núvols, la vida i la mort, la tragèdia i la poesia: «un cant profundament enamorat de la vida».

Policies racistes i un monarca genocida

Josep Torroella Prats revisa els fets ocorreguts darrerament als Estats Units arran de la mort de l’afroamericà George Floyd a mans d’un policia blanc: «un acte claríssim de racisme». Aquests esdeveniments el duen a comentar el moviment internacional que s’ha alçat en rebuig al racisme i, concretament, el cas de Bèlgica i el rei Leopol II, a dia d’avui encara amb una estàtua que presideix una plaça cèntrica de Brussel·les, que ha estat boicotejada per manifestants antiracistes. Ens explica els mètodes criminals amb què va explotar el Congo per benefici propi i de Bèlgica. Per això reivindica revisar el passat colonial d’alguns països i retirar els monuments i les plaques d’aquests personatges «que només es mereixen el menyspreu de tots».

Opinió

Montse Barderi ens dona unes «instruccions per a ser un bon crític capaç», amb un text escrit en to irònic; Xavier Domènech recorda com es va acabar la monarquia a França, a finals del XVIII, i com, dos-cents anys més tard, la Constitució espanyola encara manté «un element de l’Antic Règim europeu, eliminat durant el segle XIX»; Lluís Muntada reflexiona al voltant del «llenguatge fort» i el «llenguatge dèbil» aplicat a la literatura.

Francesc-Marc Álvaro parla del naufragi i la fatiga social que sentim, d’una banda, a causa dels fets del primer d’octubre de 2017 i, de l’altra, de la crisi social i econòmica a la qual ens ha portat la pandèmia de la Covid-19. «Els primers punks anglesos tenien un lema: “No future”. Aquesta frase tan descarnada —tan trista— seria subscrita ara per moltíssima gent.»

L’art del simbolisme català

Francesc Fontbona es fixa en el simbolisme com a corrent de l’art de final del segle XIX i de principis del XX, c que s’imposà al món occidental, en paral·lel a un corrent literari semblant, que defugia centrar-se en imatges de la realitat i exterior i s’endinsava en les visions interiors dels artistes. Repassa alguns artistes catalans als quals podem atribuir trets simbolistes, tot i no ser-ne conscients, com Modest Urgell, Rossend Nobas, Antoni Gaudí, Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Miquel Viladrich, Joan Llimona, Joaquim Mir, Lluís Graner i fins i tot Picasso en la seva «època blava».

Entrevistem Oriol Pi de Cabanyes

Miquel-Lluís Muntaner entrevista l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes i parlen de l’esperit de rebel·lia de la generació del Maig del 68, que Pi de Cabanyes manté encara ara: «Puc dir que em mantinc en aquell “Diguem no” fundacional i que no he deixat mai de considerar-me un rebel, en el sentit d’entendre la rebel·lia com una actitud permanent de no cedir al conformisme.» Conversen sobre el sistema literari català, la crítica literària, els referents literaris i la seva trajectòria en el camp de la no-ficció: «El que a mi m’agrada fer és un tipus d’articulisme de reflexió una mica més intemporal, no gaire lligat a l’escuma dels dies.»

Joan Salvat-Papasseit: l’etern retorn

Miquel Pujadó parla dels intèrprets que han incorporat al seu repertori poemes de Joan Salvat-Papasseit, ja des dels anys 60 fins ara: cantants i compositors amb veus, estils i estètiques ben diferents s’acosten a l’obra de Salvat-Papasseit des de diferents punts de vista.

També ens ofereix quatre propostes de la discografia catalana més recent.

Josep M. Benet i Jornet, «Papitu», en el record

Retem homenatge a l’únic autor dramàtic de la seva generació que va aconseguir estrenar i publicar amb regularitat, Josep Maria Benet i Jornet, que ens va deixar el passat mes d’abril. Tres experts en la matèria —Enric Gallén, Francesc Foguet i Sharon G. Feldman— ens aporten tres treballs que repassen la tradició de l’escena catalana i el recorregut teatral de Benet i Jornet, que li proporcionà un coneixement específic, ampli i crític del llegat teatral; fan una relectura del seu corpus més rellevant, des de l’exploració de gèneres, formes i tècniques fins a la reincidència en unes constants temàtiques. Es fixen, també, en la seva aportació més enllà de l’escena teatral, i analitzen la seva faceta de guionista de moltes sèries d’èxit a la televisió i de la seva aportació al cinema, a més d’analitzar l’ús de la llengua catalana com a signe d’identitat i de reivindicació. Un esplèndid dossier coordinat per Jordi Coca.

Entrevistem el cineasta Ventura Pons

Amb motiu dels seus 75 anys, Albert Elduque entrevista el cineasta Ventura Pons, l’obra del qual està fortament arrelada a la ciutat de Barcelona i destaca per la capacitat de traslladar al cinema la literatura catalana contemporània. Parlen de la seva relació amb Barcelona, de les adaptacions literàries, dels documentals i dels projectes de futur.

Rosa Maria Sardà, l’espectacle absolut

Margot Mur repassa el pas de Rosa Maria Sardà —que malauradament ens ha deixat fa poc— per l’escena catalana i explica com va arribar al cinema, de la mà de Ventura Pons, i a la televisió, amb «Festa amb Rosa Maria Sardà», una clara demostració del que podem considerar la primera showwoman televisiva al país. També de la seva versatilitat en el món del cinema. «Si la Sardà era un espectacle absolut, Rosa Maria Sardà i Tàmaro, autora i artífex, només podia ser una de les millors actrius que haurem vist mai passar.»

Lectures

Per acabar, la «Tria personal» de Vicenç Llorca, les ressenyes, les notes de lectura i la pàgina de jocs, amb els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas, tanquen el número d’octubre de «Serra d’Or», que podeu trobar tant en paper com en digital!