Feliu Formosa, mirant enrere sense nostàlgia

Formosa beu i ha begut sempre de la confluència de gèneres i tocant diverses tecles: vers, teatre, música i interpretació.

La revista «Serra d’Or» enceta, avui, una secció digital de cultura al portal de Núvol. Comença amb la publicació d’una entrevista que la periodista Xènia Bussé fa a Feliu Formosa, traductor teatral, poeta i escriptor.

Feliu Formosa-©Tina Bagué-Serra d'Or

No fa gaire i a causa de la seva desaparició, m’he atipat de reveure vídeos musicals de David Bowie. De sobte, un d’ells va cridar-me molt l’atenció: Bowie era força jove i cantava una peça d’una musicalitat especial: semblava venir directament d’un poema. En aprofundir en els orígens de «The Drowned Girl» vaig saber que provenia de la primera obra teatral escrita per BertoltBrecht, Baal, que Bowie va adaptar i enregistrar el 1982, després de protagonitzar l’obra a la producció que la BBC en va fer aquell mateix any. La musicalitat que li donava Bowie era mèrit seu i de Brecht, és clar, i també la interpretació, però aviat, en saber que Feliu Formosa havia coordinat la traducció del teatre complet de Brecht —poesia a banda—, vaig córrer a mirar què en deia. Formosa va escriure: «Traduir, per exemple, Baal és gairebé com traduir vers. No es pot perdre de vista ni un moment la cadència de la frase, aquesta mena de martelleig gairebé agressiu que dóna a la llengua alemanya una expressivitat extreta amb una estranya saviesa d’un Büchner, un Wedekind i uns models barrocs que determinen la personalitat única de Brecht.»

Feliu Formosa parlava en aquests termes en un text seu del 2001 amb què es va inaugurar el curs 2001-2002 de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Barcelona. Des de fa dècades, Formosa i Brecht són dos noms que van entrellaçats a casa nostra, ja que Formosa és l’autor de la major part de versions de l’autor alemany al català i, per tant, el responsable de la transmissió d’un importantíssim llegat a la nostra llengua.

Com Brecht, Formosa beu i ha begut sempre de la confluència de gèneres i tocant diverses tecles: vers, teatre, música i interpretació. No és debades que Brecht passava mitja vida en teatres i cabarets, mentre que a Formosa el trobem ocupat en tots els afers teatrals possibles durant anys al nostre país: des de traduir-lo fins a fer de director escènic.

A banda de la seva ingent feina artística que s’escampa en un ventall amplíssim de volums de poesia, a banda de la seva tasca com a traductor, Formosa s’ha dedicat a escriure els seus propis records i vivències en diversos títols. Així, trobem El present vulnerable (1979), A contratemps (2005), El somriure de l’atzar (2005) i el darrer, Sense nostàlgia (2015), dedicat a la seva infantesa i sobre el qual conversem al seu pis del barri de Sant Andreu, un pis atapeït de llibres que traspua feina, feina i més feina. Tot i haver complert els 81 anys, Formosa bull de projectes. No n’acaba un que el següent ja treu el nas damunt la seva taula de treball.

El seu pare va ser una figura absent en els primers anys de la seva vida, ja que, com a activista del POUM, s’havia hagut d’exiliar a l’inici de la Guerra Civil. Com ho viu, això, vostè, de petit, fins als set anys?

El fet de viure a casa dels avis paterns, a Sabadell, amb la meva mare, amb l’àvia —que ja era vídua— i les tietes, i sense el pare, era una mica estrany. Jo estava molt unit a la meva mare, però era un nen molt nerviós, tenia insomni, no em trobava bé. Recordo que no m’agradava l’Acadèmia on anava a aprendre. La meva mare i jo representava que érem rojos a la casa de la família paterna, una família molt de dretes, en què el meu pare mai no havia casat gens per la seva militància política. La meva iaia Dolores, mare del meu pare, recordo que durant la guerra parlava sovint d’«homes dolents» referint-se als rojos, terme que li semblava adequat d’utilitzar en presència meva, un nen, essent el meu pare «roig» i fill seu.

Al llibre explica que vostè i la seva mare van a la casa familiar dels Formosa després de deixar córrer el projecte d’anar a l’exili a reunir-se amb el seu pare.

Sí. El meu pare se’n va cap a l’exili amb un company del POUM, Evarist Ribell. En saber que havien arribat a França, la meva mare i la companya de Ribell van decidir anar a trobar els marits amb mi i amb el fill de Ribell, que teníem 5 i 4 anys. No recordo quasi res del viatge, però el cas és que, quan les dues dones amb els seus fills arriben a un poble de les comarques gironines —al llibre dic que la mare recordava que era Sant Feliu de Pallerols—, els va agafar por de continuar cap a la frontera i van decidir tornar a Sabadell.

Feliu Formosa©Tina Bagué

 Quan el seu pare torna de l’exili, vostè ja té 7 anys. Com s’ho agafa un nen això de retrobar un pare absent tant de temps?

Amb força naturalitat. El meu pare, tot i no ser-hi, era molt important per a mi. El record de la seva arribada em situa al menjador de casa l’àvia, amagat sota el bufet. Per poder-lo saludar em van haver d’arrossegar de sota el moble, on m’havia amagat amb un cosí meu. Ho veia estrany, tot plegat. Però m’hi vaig acostumar de seguida. El dia de l’arribada del pare a casa de l’àvia Dolores recordo que s’hi va reunir un munt de gent, parents i amics que, suposo, devien ser tan de dretes com la meva iaia.

Aviat, però, vostè se’n va a viure a Barcelona, amb els seus pares.

Sí, allò em va posar molt content, eufòric. Era com una aventura anar a una ciutat gran. Sabadell, aleshores, era més semblant a un poble. Molts carrers no estaven asfaltats; recordo els carros passant pel carrer, carregats de peces de roba de les indústries tèxtils. Després del seu retorn a Sabadell, el pare va veure que no li convenia quedar-s’hi a viure. Aviat va començar a treballar com a comptable a l’empresa Carbones del Segre y Cinca, dels germans Farré i Codina, que importava i venia lignit procedent de les mines de Faió i Mequinensa, i tenia un despatx al carrer d’Alí Bei. De seguida va llogar un pis al carrer de Mallorca, que és on vam anar a viure.

 A Barcelona, la seva vida canvia força.

Sí, amb el retrobament amb el pare, que va ser molt favorable, vam començar a viure en família. Tot va ser molt planer i hi va ajudar la meva mare i el sentit de l’humor «sabadellenc» del meu pare…

En parla diverses vegades, al llibre, del sentit de l’humor de Sabadell… El podria definir?

És un humor que trobem en Francesc Trabal i en tota la «colla» de Sabadell; és una mena d’humor gratuït, surrealista, que consisteix a dir qualsevol bestiesa. Joan Oliver també l’utilitzava quan, per exemple, deia que havia anat a unes conferències que s’havien celebrat «en la més absoluta tenebra». Però potser es tracta més aviat d’un humor del Vallès, tot i que l’humor de Terrassa és força diferent. Allà hi havia la «colla dels ximples».

Tornem a Barcelona. Al llibre diu que comença a anar a escola en una petita acadèmia del barri i que després els seus pares el duen als maristes.

A l’Acadèmia Sant Martí m’hi vaig trobar força bé; als maristes, però, l’ambient era mes rígid.

En aquesta època és quan vostè es converteix en un cinèfil.

Cada dissabte, la meva mare m’enviava al cine Versalles, al carrer de Castillejos, a passar la tarda. Hi anava tot sol. Allà m’empassava la bona i la dolenta, que acostumava a ser l’espanyolada, i també l’inevitable NO-DO. Recordo especialment Los tambores de Fu Manchú, El prisionero de Zenda i GPU, terror, un film antisoviètic. També recordo algunes pel·lícules americanes dels anys trenta: Rebeca, Casablanca i Lo que el viento se llevó. Amb els meus pares també anàvem al cine Tetuán, al Lido i al Cervantes.

Aviat van mudar-se de casa i la seva mare va obrir una espardenyeria.

Sí, vam llogar la botiga i vam anar a viure al pis de sobre, al carrer de Castillejos, a prop de l’anterior pis on havíem viscut. M’agradava molt la botiga i el tràfec de la clientela.

A banda del cine i les passejades, vostè comença a llegir força. Coincideix que tornen a mudar-se, deixen l’espardenyeria i van a viure al carrer de Padilla, on vostè viurà fins als 17 anys.

Els meus pares eren molt lectors, llegien molt. La mare va morir el 2002 i em feia dur-li llibres nous cada setmana, quan l’anava a visitar a la residència on va estar els últims temps. El meu pare també. Quan jo era petit, tots dos llegien novel·les de Zweig, Pearl S. Buck, Lajos Zilahy, Thomas Mann, Balzac, Dostoievski… Jo també em vaig fer lector, és clar. La muntanya màgica, de Thomas Mann, és una de les lectures que més m’ha marcat. El primer cop, la vaig llegir amb el meu pare. L’he rellegida, després.

 L’afició al teatre deu venir d’aquella època en què els seus pares el duien a veure diversos espectacles.

El meu pare havia estabilitzat la seva situació econòmica i la nostra vida era més plàcida. Tot i el record sempre present de l’exili i dels antics companys de militància política, ell es va centrar moltíssim en la meva educació. En ser jo més gran, els meus pares sortien més i jo anava amb ells a l’Oro del Rhin o a altres cafès i també al teatre: vam veure les revistes d’Els Vienesos, els espectacles d’Alejandro Ulloa, etc.

Casa seva, pel clima que hi creaven els seus pares, contrastava força amb l’ambient més aviat estret i de nacionalcatolicisme que vostè es va trobar al col·legi dels maristes on va anar força cursos.

Sí, em sentia força distanciat de la majoria dels meus companys. Durant els anys dels maristes, al tipus d’ensenyament repressiu s’hi va afegir que mai no vaig tractar-hi cap noia, perquè només érem nois. La meva timidesa i el meu lliurament a la lectura compulsiva de llibres em van mantenir apartat del món de les noies. I això em va fer patir molt.

 El seu llibre s’acaba amb una escena molt cinematogràfica: vostè se suma a la manifestació per la vaga de tramvies el 1951.

Era el primer cop que veia una manifestació al carrer i era la primera reacció massiva al règim franquista. Jo estava a punt d’acabar el batxillerat i de passar l’examen d’estat. Vaig veure que, en aquell moment, era això el que tocava. El grup al qual em vaig afegir no duia cap pancarta ni cridava cap consigna, devia anar a reunir-se amb el cos central de la manifestació. El meu pare va patir molt, quan vaig començar a ser actiu políticament. Dels seus anys d’home d’acció, al POUM d’abans de la guerra, i després de l’exili i de viure sota la dictadura, en fer-se gran, es va convertir en un home tancat i hipocondríac. Quan enllesteixi unes quantes feines que tinc entre mans tornaré a un dietari que he començat i del qual tinc unes cinquanta pàgines. Hi explico els últims anys i també la mort del meu pare.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació