Un Museu del Disseny amb visió de gènere

“En un moment d’excepcionalitat com el que vivim ara és imprescindible que no s’aturi la reflexió i el pensament”, va dir Sílvia Rosés, una de les comissaries de la jornada “D-Generades. Repensant moda i gènere” duta a terme al Museu del Disseny de Barcelona. És un dels pocs esdeveniment d’aquestes característiques que aborda la temàtica de la moda i el gènere en un context ampli, desmuntant el binarisme i els seus estereotips i buscant nous espais, a la societat i a partir de la moda, on tothom pugui tenir-hi cabuda sense ser discriminat o apartat. “És un tema tan viu que no esperem respondre totes les preguntes, però sí obrir nous interrogants i noves vies de pensament”, va aclarir Rosés.

L’auditori del Museu del Disseny va ser l’escenari on es van acollir les diverses ponències al llarg del dia, des de les 10.15h del matí fins les 6h de la tarda. Totes elles gravades en streaming i penjades al canal de youtube del Museu. Marta Segarra, investigadora i catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere a la Universitat de Barcelona, va obrir la jornada amb la primera conferència titulada “L’hàbit fa el monjo? Cossos, aparences, identitats”. Aquesta va estar realitzada en streaming per la impossibilitat de la catedràtica d’assistir a l’acte.

Segarra va fer un recorregut a través de la història del feminisme, des del moment en què es crea el moviment al segle XIX, passant pels diversos tipus de feminismes que hi ha hagut i de la seva evolució, i fins a arribar a parlar del grup anomenat “Alianza contra el borrado de las mujeres” i la seva visió del feminisme. També va parlar de per què les dones sempre han estat considerades inferiors als homes, de la distinció entre sexe i gènere i de la classificació binària, de la “performativitat” del gènere i també del concepte d’aparença i identitat, o de la màscara com aparença.

“Des de temps antics s’ha identificat la dona amb el fet de tenir un cos sexuat en femení. Voltaire deia que la dona era esclava del seu sexe i per tant, de les seves funcions reproductives. És per aquest motiu que la dona sempre ha estat considerada inferior a l’home”, ha explicat Segarra. Al segle XIX, hi havia una oposició molt radical entre home i dona, i es feia palesa també en la forma de vestir d’ambdós: els homes començaven a portar pantalons llargs i jaqueta i les dones cotilla. Però també va ser en aquesta època que va aparèixer el terme feminisme, tal com explica la catedràtica, un moviment que busca la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

Fins i tot les feministes del s.XX tenien un discurs subjecte a l’opressió dels homes: consideraven el subjecte dona sempre en oposició i en relació als homes

Marta Segarra, catedràtica en Estudis de Gènere a la Universitat de Barcelona

Amb la publicació de El segon sexe de Simone de Beauvoir, el feminisme va fer un pas històric. S’hi definia la dona com l’altre home. “A les dones mai se les ha considerat subjectes autònoms, sinó objectes del discurs i del desig masculí, i per Beauvoir, això era un instrument de submissió del patriarcat”.  Fins i tot les feministes del s. XX tenien un discurs subjecte a l’opressió dels homes: consideraven el subjecte dona sempre en oposició i en relació als homes. “Aquest fet implicava que les lesbianes no eren dones, perquè no tenien cap mena de relació ni interdependència amb ells”, va explicar Marta Segarra, i va recalcar la idea de Simone de Beauvoir: Una no neix dona, sinó que es converteix en dona. El sexe i el gènere, no només no són la mateixa cosa, sinó que a més a més, és el gènere el que ens convenç que el sexe és natural, donat i no canviant, tal com deia Michael Foucault.

Així doncs per Segarra ser dona és un procés sense fi que necessita una contínua performance i un esdevenir sense final: el concepte de la “performativitat” del gènere. “Una no arriba mai a ser dona ni un home tampoc”. A partir d’aquí, cada persona vol mostrar la seva identitat al món d’una manera o una altra, amb una aparença o una altra. Segons la teoria Cyborg de Donna Hybrid, “el cos no neix, sinó que es fa. El nostre cos no acaba a la pell, sinó que incorpora una sèrie de pròtesis que formen part del mateix cos”, assegurà Segarra. Per tant, en el concepte d’aparença i d’identitat, es podria dir que l’hàbit sí que fa al monjo, perquè aquest és una part constituent de la seva identitat, una identitat que no és fix ni immutable, sinó que canvia constantment.

Marta Segarra va acabar la ponència diferint de la idea que la identitat de gènere i de sexe són oposades, tal com defensen “Alianza contra el borrado de las mujeres”, ni tampoc recolza el binarisme que aquestes reforcen. “Quan es parla d’esborrar a les dones, significa que es té una idea molt clara de qui són les dones o com són, i segons aquest grup, les dones són les que han nascut amb sexe femení”. Els binarismes no ens condueixen a cap “alliberació” ni tampoc a la fi de les dominacions creuades. “Els feminismes han de lluitar contra totes les formes d’opressió que s’intercepten amb el gènere, però sense pressuposar que l’objectiu final és acabar amb les diferències. No volem una comunitat homogènia, volem que sigui totalment diferent i que les abraci totes i cada una d’elles”.

Ser dona és un procés sense fi que necessita una contínua performance i un esdevenir sense final

Marta Segarra

La jornada va continuar amb la conferència de la comissaria Mara Martínez, titulada “Obrint el sexe, desbaratant el gènere”. Aquesta està basada en una investigació etnogràfica que va fer Martínez a quatre persones trans no-binàries d’entre 28 i 49 anys durant els mesos de juliol i setembre del 2020. En aquesta investigació recull els testimonis d’aquestes persones sobre com se senten respecte al binarisme dona-home i sobre els conceptes de sexe, gènere i posicionament social. Per exemplificar gràficament la seva recerca, a la presentació ha intercalat imatges d’un reportatge fotogràfic de la revista Vice sobre persones trans realitzat en llocs públics.

Segons Mara Martínez, al s. XIX una persona que posseïa un sexe no binari (en aquest cas anomenada hermafrodita) era una amenaça i per aquest motiu es buscava ràpidament a quin sexe se l’havia d’adscriure. Per aconseguir-ho, van aparèixer diverses operacions. “Tant el sexe com el gènere són constructes socials que són marca d’opressió”, va explicar Martínez. Les persones trans no-binàries volen abolir la marca de gènere, però com fer-ho, si fins i tot la paraula gènere hi és present quan volem identificar-nos com a agènere? “És important evidenciar que el binarisme no pot aglutinar-ho tot, sovint hi ha coses que se li escapen. Avui dia hi ha set sexes possibles”, continuà la comissària. “Això és important per veure que el gènere comença a grinyolar en aquesta situació”.

Segons Martínez, les persones trans que ha entrevistat estan d’acord en l’ús d’etiquetes perquè serveixen per allunyar-se de la descripció de gènere binària. “El més legítim seria deixar que la persona escollís què vol ser; poder canviar de ‘gènere’ al llarg de la nostra vida”. El seu títol, “Obrint el sexe” fa referència al fet que hi ha multiplicitat de sexes, que n’hi ha més de dos, i “Desbaratant el gènere” al fet que s’ha d’acabar amb ell per no obligar a ningú a haver d’identificar-se amb gèneres que no li corresponen. “Les dicotomies invisibilitzen tot allò que no encaixa. En aquest sentit, aconseguirem que el gènere caigui quan ja no sigui necessari”.

L’última conferència del matí va anar a càrrec de la parella afectiva Pol Galofré i Bel Olid, que actualment estan esperant un nadó. Aquest ha estat un dels punts de partida de la ponència “La roba com a tecnologia del gènere”, on han fet un recorregut des de la infantesa fins a l’edat adulta sobre com el sexe masculí-femení, i totes les implicacions de gènere que comporta, ens marquen quin tipus de roba hem de portar.

Quan entrem a una botiga de roba, se’ns presenta un dilema: dirigir-nos a la secció d’home o a la de dona. I ens toca escollir. “La separació entre sexe i gènere és fictícia. No es vol que jo trobi la roba que m’escau millor pel meu tipus de cos, sinó que es vol que em compri la roba que em toca pel sexe que tinc” va  començar explicant Bel Olid. ¿Per què no trencar les seccions home-dona i fer-ne d’altres que es guiïn per les diferents morfologies dels cossos? ¿Pel que ens queda bé pel nostre tipus de cos, independentment de si la peça en qüestió és “suposadament” d’home o de dona? Perquè no interessa. El fet de recórrer al binarisme és una manera de protegir-nos i reafirmar-nos.

Des del moment en què un nadó està a la panxa, ja es pregunta quin sexe tindrà. És nen o nena? “Amb aquesta pregunta volen saber com han de tractar l’infant i també quines discriminacions li hauran d’aplicar”, va assegurar Olid. “Per això nosaltres no direm el sexe del nostre fill, volem que ell pugui escollir com se sent i què se sent, sense estar condicionat per l’entorn”. Malgrat que els bodies de nen encara siguin blaus i els de nena rosa, sí que és cert que el feminisme fa temps que ha desmuntat el mandat de la roba “femenina” només com a faldilla. “Així com les dones poden portar peces considerades antigament com a masculines, els homes encara no ho han aconseguit. No poden portar vestits de la mateixa manera que nosaltres”, va afirmar Olid.

Pol Galofré, que és qui porta el nadó a la panxa, va explicar que sovint li costa trobar pantalons que siguin còmodes amb les diferents etapes de l’embaràs, i que per sentir-se més bé es posaria un vestit, però realment és impossible trobar vestits que encaixin en la morfologia dels homes. “Els únics homes que es poden permetre portar roba de dones sense ser ‘mal vistos’ són els del món artístic: artistes, famosos i rics”. Per altra banda també han parlat de la moda agènere que s’ha pogut veure en diverses botigues Inditex. Aquesta roba sempre tendeix a anar cap al masculí, amb peces amples de colors neutres i llises. En definitiva, roba unisex, que val tant per a uns com per als altres. Aquestes campanyes però, tan sols s’adhereixen a la idea de la roba agènere perquè està de moda i ara ven més, però no perquè vulguin produir un canvi real en la societat sobre el fet de deixar d’etiquetar la roba com a d’home o de dona. 

La moda agènere que s’ha pogut veure en diverses botigues Inditex sempre tendeix a anar cap al masculí, amb peces amples de colors neutres i llises

Després de les tres grans ponències del matí, la jornada es va reprendre a la tarda amb més força que mai. A l’auditori del Museu del Disseny s’ha pogut presenciar l’entrevista en directe de Laura Sangrà, periodista cultural especialitzada en moda i tendències, a Alejandro Gómez Palomo, el dissenyador i director creatiu de la marca Palomo Spain. A l’entrevista “Qüestionant el gènere des del disseny de moda”, Palomo ha parlat de la seva marca i del tipus de roba que dissenya, en essència més dirigida cap als homes. “Vull buscar una nova masculinitat. Oferir-li a l’home el mateix que li podem oferir a una dona, i crec que la moda agènere va també per aquest camí”.

Qualsevol que conegui l’estil de Palomo i les col·leccions de la seva marca, haurà copsat aquesta idea. Models homes amb vestits transparents, teles vaporoses, amb moltes capes, o més prims, i amb colors i estampats totalment arrelats al que és propi del gènere femení i impropi del masculí. Palomo creu que és important buscar un espai on tots puguem comprar roba sense haver de separar-nos i anar cadascú a buscar-la a passadissos diferents. I va assegurar que això és el que està buscant des de Palomo Spain i cada vegada amb més força.

Les dues últimes ponències de la tarda van recórrer la història de la moda i com aquesta ha anat reforçant al llarg dels anys les identitats de gènere i els seus estereotips. La primera, titulada “La construcció de la història de la moda des de la perspectiva de les identitats de gènere” va ser conferenciada per Sílvia Ventosa, conservadora de teixits i moda del Museu del Disseny i antropòloga i investigadora sobre les relacions entre el vestit, el cos, la moda i els gèneres. 

 “Les diferències de gènere són artificials i històriques. Hem d’utilitzar tots els instruments a la nostra mà per superar les distincions arbitràries que ens condueixen a desigualtats i injustícies respecte al gènere”, va afirmar Ventosa.  En aquest sentit, l’antropòloga va parlar del paper del museu per educar i canviar la societat. “És necessari reinterpretar la història i el sistema de la moda des de la perspectiva de gènere a les institucions. Es tracta de rellegir i analitzar la història de la moda tal com s’ha construït per desconstruir-la”, va explicar. Segons ella, l’objectiu és mostrar l’arbitrarietat de la moda i de l’assignació de gèneres i noves identitats d’una manera pedagògica.

Les diferències de gènere són artificials i històriques. Hem d’utilitzar tots els instruments a la nostra mà per superar les distincions arbitràries que ens condueixen a desigualtats i injustícies respecte al gènere

Sílvia Ventosa, comissaria de D-Generades

A més a més, la també comissaria de la jornada d’enguany, va assegurar que el projecte va més enllà. “Estem construint una nova exposició sobre la moda del segle XXI que qüestiona el sistema binari i que mostrarà amb exemples materials les idees que es plantegen en aquesta jornada”. L’exposició detectarà i posarà en evidència els punts neuràlgics en què els sistemes de vestir, femenins i masculins se separen o s’uneixen al llarg de la història de la moda.

“Moda, poder i estereotips de gènere: vestint l’home modern” va ser l’última conferència feta per Sílvia Rosés, doctora en història de l’art per la UB i experta en història de moda. Rosés va parlar sobre els inicis de la indumentària, en la Grècia i la Roma clàssica, on l’essència de la roba entre homes i dones era la mateixa, a diferència dels anys i els segles posteriors, on la roba masculina i femenina va evolucionar cap a la consolidació d’uns estereotips de gènere i uns rols molt marcats i oposats. Després de l’antic règim i durant el pas a l’home modern, es va decidir quin havia de ser el concepte de feminitat que havia de regnar a partir d’aquell moment: es deixava enrere la dona ostentosa que participava de la vida social de la cort, i s’obria pas la dona rousseauniana que havia d’estar relegada a l’entorn domèstic.

Finalment, la jornada es va tancar amb el debat “És possible una moda agènere?”, on van participar animadament Elisabet Carlota i Elisenda Oms, creadores i dissenyadores de la marca Carlotaoms, Roberto Piqueras, dissenyador de moda, la comissària Sílvia Rosés i la periodista Laura Sangrà com a moderadora.

Si fem un agènere que va cap al masculí, estem invisibilitzant unes realitats afectives, unes experiències i formes de ser, de fer i d’identitat, que no tindran cabuda al sistema 

Roberto Piqueras

Les opinions sobre si és possible una moda agènere van ser molt diverses al llarg del debat. Tenint en compte que la roba agènere s’inscriu morfològicament dins la roba que entenem com d’home, és a dir, samarretes amples i amb colors neutres, pantalons també oversized, sabates planes o “masculines”, això fa que “l’agènere” no tingui sentit realment, perquè és roba que s’encamina cap al masculí, en lloc d’aproximar-se també al femení. Roberto Piqueras: “Per mi són tan agènere uns sostenidors com una dessuadora. El problema és que vivim en una societat misògina, on tot el que s’encamina cap al femení s’odia. Si fem un agènere que va cap al masculí, estem invisibilitzant unes realitats afectives, unes experiències i formes de ser, de fer i d’identitat, que no tindran cabuda al sistema.  Per mi, el gènere és com una eina que ens visualitza i ens posiciona al món”.

Per altra banda, Sílvia Rosés sostenia que la moda agènere pretén alliberar-nos de les limitacions dels estereotips de gènere, però per altra banda també semblava una limitació. “Sembla més una renúncia a l’ornamentació, a certs teixits o tipus de roba, que una expressió de llibertat. La clau no és amb quin tipus de roba s’ha de fer la moda agènere, sinó el fet que hem de canviar moltes coses abans”. Lluny de trobar una única conclusió, el debat va obrir la pregunta de si les botigues haurien de fer roba per morfologies en lloc de per gèneres. És a dir, abandonar les seccions home/ dona o nen/nena i passar a fer seccions per morfologia, per la forma dels cossos. Roba amb la qual la gent se senti bé, independentment de si aquella roba és “masculina” o “femenina”.  Una altra pregunta que va quedar sense una resposta clara. O sí:  en l’àmbit econòmic, les empresàries de Carlotaoms van explicar que produir roba apta per a tota mena de morfologies té un cost molt elevat i és difícil que moltes botigues puguin permetre’s-ho. 

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.