Mar Guixé: “Si estàs carregat de traumes, utilitza’ls!”

Els que ja la coneixem cometem l’error d’oblidar-nos a vegades de l’impacte que genera el primer vis a vis amb la Mar Guixé: el denominador comú és la impressió d’haver estat amb algú que no et pot deixar indiferent.

Expressiva, excessiva, educada, de somriure fàcil i humor incisiu, aquesta berguedana comença a trepitjar fort amb la seva mà dreta, amb la que dibuixa amb tal excel·lència que en el darrer any,  la vida li està donant tantes voltes com per haver de presentar un llibre il·lustrat per ella al bell mig del Passeig de Gràcia. Pim, pam.

Em fa un cafè, que sap que em perd i comencem a xerrar: de com li han anat les coses, i de perquè dibuixar la fa feliç.

Al principi volies ser advocada… i vas acabar a Belles Arts?

Sóc una nena de poble filla única, volia escapar-me’n i BBAA em feia gràcia. Potser perquè l’única cosa que em fa feliç (a part de menjar, el sexe i beure) és dibuixar. Vaig anar a la prova d’accés més xula que un vuit, sense preparar-me res, em van suspendre. I de la ràbia me’n vaig anar a fer Dret a Girona. El primer dia de classe em volia fer la traqueotomia amb un boli BIC. En el fons volia dibuixar. Era el que m’agradava i el que m’agrada. El que faig tota l’estona. Per gaudir jo i per fer gaudir als altres.

Mentre parlem sona música de fons. La Mar és una melòmana reconeguda, sé que en va estudiar i li pregunto com és que no va tirar per aquest camí.

Tinc l’oïda musical d’una pedra tosca. Em vaig passar onze anys estudiant i res a fer. Si pogués, canviaria el meu braç dret (que ara mateix és el més valuós que tinc) per poder fer-ne. Perquè és universal: a qualsevol lloc del món, genera un ambient on tothom hi pot participar. Però com que no puc ser una rockstar, doncs faig monigots

La recordo fa uns anys carregada de rotlles de làmines i en la infinita alegria del dia que em va dir que havia acabat la carrera, i una mica per punxar-la, li demano si  li deu molt a la universitat… Em somriu amb complicitat i em contesta: 

La veritat és que m’ha costat bastant avorriment i m’ha aportat coses, però no les que esperava… Una vegada vaig sentir l’Oriol Malet (per mi un dels millors il·lustradors del món) que deia que la Facultat de Belles Arts era una fàbrica de generar frustracions. I en part té raó. Jo segueixo dibuixant amb un llapis i un paper.

Llapis que coneixen molt bé al Born, on la Mar és coneguda no només pel seu talent com a artista, sinó per regentar la barra d’un local mític del barri, el bar Mudanzas. Li trec el tema perquè sé que és important per ella, i també per entendre la seva manera de fer.

Estar rere la barra d’un bar et dóna un aprenentatge de la vida espectacular. Si li saps treure el suc, és molt agradable. Allà canvies el xip, veus la gent, hi parles, la cales, n’aprens, l’entens, l’estimes, t’estimen, crees un caliu… i més en una ciutat on ens fa molta falta sentir que formem part d’un lloc.

I des de la barra, dibuixar als teus estimats clients…

Si! M’agrada dibuixar persones i animals: les seves històries (els paisatges no em van, no em diuen res). I del Mudanzas surt la sèrie #misqueridoscustomers.

Si busqueu el hashtag a Instagram descobrireu una col·lecció de retrats amb molta personalitat i sentit de l’humor, que van ser un dels trets d’inici de la sortida de l’ou de la Mar.

Era un agost avorrit i una tarda de calor insuportable, va passar algú per la porta que em va cridar l’atenció. I el vaig dibuixar. I com si res, el vaig pujar a Instagram. I de cop: un munt de “m’agrades”, més dels habituals. I l’endemà, en vaig dibuixar un altre. Llavors el tercer dia vaig dibuixar a algú que coneixia… el David Verdaguer. I em va quedar molt graciós! I ja va estar liada!

Perquè un boli de quatre colors?

Havia començat el primer amb allò que tenia a mà, que era un bloc de comandes i un boli de quatre colors que algú s’havia deixat al bar i ho vaig voler mantenir. Feia anys que no en veia un i vaig pensar que era l’hòstia. Tota la vida portant a sobre més material que calces i amb allò, ja ho tenia tot: podia fer les línies, amb el negre, i els tocs de color que volgués.

¿Menys és més?

Totalment.  Em cap a qualsevol lloc. I així va anar sortint tota la “parròquia”, i no és mèrit meu eh? Allà hi tinc una matèria prima molt valuosa! I de mica en mica es va convertir en una mena de fenomen del barri, o de la barra del bar: hi participaven, opinaven, demanaven el seu… n’han sortit més de quaranta. Però el millor és l’efecte de comunitat que va generar, l’efecte social… Va ser molt bonic! És una de les sèries a les quals li tinc més afecte.

Efecte social real, però també efecte social virtual, no?

Clar, això a part! De cop se’m van multiplicar els seguidors a Instagram i em va començar a escriure gent per demanar-me coses en l’àmbit professional. Jo encara n’estic sorpresa: que gent desconeguda et pregunti on vens els teus dibuixos, o t’encarregui alguna feina. Com això del llibre que acabem de presentar…no m’ho esperava gens!

“Sóc el teu príncep blau, però ets daltònica” (Bridge) es va presentar el 28 de Febrer a la Casa del Llibre. Són dues-centes pàgines a tot color, made in Mar Guixé, amb text de Paco Caballero i Miki Esparbé. Una novel·la gràfica fresca, divertida i molt irònica sobre l’amor i moltes altres coses, que ja està donant molt a parlar.

Exacte, explica’m coses del llibre va! D’on va sortir aquest amor daltònic? Com es lliguen els dibuixos del Mudanzas, la repercussió a les xarxes, col·laborar en una sèrie alternativa… i al cap de mesos: un llibre!?

De cop sembla que els astres es van alinear! Primer Pop Ràpid. Jo estava fent un figurinisme i en acabar, em vaig posar en contacte amb la Violeta Comella, l’encarregada del vestuari de la sèrie. Ens vam conèixer (ella va ser un encant) i a la segona temporada, vaig començar a fer d’assistent. Allà vaig conèixer la Mar Muñoz, l’altra assistent, que ara és la meva sòcia en projectes de vestuari. L’equip era petit i familiar, i es va crear molt bon rotllo. I allà, al set, en estones mortes, jo, per variar, dibuixava.”

I de Pop Ràpid a El Rei Borni…

Sí, amb la Mar vam dissenyar el vestuari de El Rei Borni, l’obra del Marc Crehuet. Més endavant, el Miki Esparbé, que havia estat en els dos projectes, em va trucar: tenia una proposta per fer un llibre i volia que el dibuixés jo. Entre ell i el Paco Caballero van anar fent el text…i de cop i volta, després de mesos treballant com bojos, nits interminables de vectors, frases, i altres… havia sortit aquesta meravella! Però he de reconèixer que segueixo dibuixant a llapis… I ho faré sempre: em fa lliure, elimina les meves limitacions.

T’agrada dibuixar persones. Qui diu persones diu personatges. Ets una dibuixant d’històries, una narradora en imatges?

Si, jo només dibuixo coses vives, que es moguin. Que tenen alguna cosa per explicar. Tot i que també m’atreu molt la tipografia. Tot és comunicació visual en el fons

Tant en persones com amb lletres, la Mar té una capacitat especial per incidir: mai és innocent, mai plana, mai blanca o tova. Ni dibuixant ni escrivint, ni dibuixant escrits ni escrivint dibuixos. A part de la gràcia tècnica, de l’estètica del dibuix, va més enllà. Li pregunto pel seu estil i em contesta rotunda:

No crec que tingui un estil. A mi m’agrada dibuixar de maneres molt diferents. Suposo que algun punt en comú deu haver-hi, però mai és intencionat, al contrari. De la mateixa manera que m’agrada igual cuinar, que cosir, o cuidar plantes. És cert que jo sóc de la línia, el color i la llum sempre m’han costat més. En realitat, a mi el que m’encantaria és dibuixar per El Jueves. (riu) És un dels meus referents principals: El Jueves, l’Ibáñez, l’Spirou, en Tintin, i els de TV3: Bola de Drac i el Petit Xef!

Les il·lustradores esteu de moda?

Si, n’està ple. Crec que surten del mateix lloc del qual surten les noies maques que toquen l’ukelele al youtube i canten cançons amb veus molt fines, i van descalces, i porten metxes californianes que no es noten. D’allà mateix surt tota la gent que dibuixa cactus, unicorns, fa fotos a Instagram amb molta boira i marcs blancs, i animalets. A mi és que de fet el terme “il·lustració” no m’acaba de fer. Em recorda a alguna cosa molt seriosa, fins i tot una mica pedant.. jo no sé si sóc il·lustradora, jo dibuixo.

Busquem la definició del terme Il·lustració a Viquipèdia i ens surt la següent definició: “Dibuix o estampa que il·lustra una obra escrita”. Ens perdem especulant sobre la relació entre dibuix i paraula i abans d’acabar la segona cafetera, li pregunto pel futur.

A mi el que més m’agradaria fer és seguir dibuixant, i si em paguen per fer-ho, ja seria genial. Però si pogués somiar: seguir fent projectes propi, dibuixant tota l’estona, dins els meus horaris. Ser lliure. Llibertat de temps i de moviment”

***

LA MILLOR SENSACIÓ: La cara que fa algú quan el dibuixes. És una mica la música del dibuix. Quan els hi dónes: – Ets tu. T’he fet de paper. Te posat en un altre pla, t’he volgut fer i estàs aquí. Suposo que ens agrada sentir-nos una mica muses.

UN SECRET: Jo dibuixo com visc: una mica a trompicons, a muntanyes russes, a cremar-ho tot i menjar la cendra.

L’ACADÈMIA: Un rollo patatero. Potser no vaig tenir la suficient llibertat mental per poder fer igualment el que volia. Dibuixar com em donés la gana, com viure com em donés la gana, que és el que intento fer ara.

LA QUALITAT QUE MÉS VALORES: La veritat: funciona. Quan fas les coses de veritat, quan no copies, quan hi poses part de tu, és quan surten coses que agraden, que comuniquen, que són genuïnes. Perquè l’Única cosa genuïna que hi ha al món ets tu mateix. Si et fabriques per agradar, ets una mala còpia.

UN CONSELL (ENCARA QUE NO T’AGRADIN):  Estàs carregat de traumes, utilitza’ls. Estàs carregat de coses, fes-les servir. No intentis “molar”, és la pitjor manera de fer-ho. La millor manera de lligar-te a la cambrera, és no intentar lligar-te a la cambrera.

EL MOTOR: La passió és el motor. Fer les coses amb passió, ganes i alegria.