La llum ha assaltat Barcelona

Quaranta instal·lacions lumíniques al Poblenou on l’art urbà és protagonista

Cau la nit i centenars de figures humanes fetes de llum de colors grimpen per la façana lateral del Disseny Hub Barcelona, talment com si fossin els zombis famolencs de Guerra Mundial Z. Amb la participació del públic, la projecció de l’artista madrileny Daniel Canogar simbolitza, sense cap dubte, una gran escomesa virtual a l’edifici. Una magnífica metàfora del que vol ser i és el festival Llum BCN. La Torre Agbar, contemplativa, n’és paradigma, ja que, amb moviments lumínics a tot color i sons psicodèlics, il·lumina la ciutat. A la plaça de les Glòries, inicia el recorregut de la llum per un Poblenou ple de gent, sorpreses i massa pantalles.

Sembla increïble que un festival pugui alterar el teixit urbà com ho fa el Llum Barcelona. Durant tres vespres consecutius, la vida del Poblenou s’atura. Els carrers muden de fesomia i s’omplen de quaranta espais vius on l’art urbà és protagonista. Tant, que fins i tot s’hi poden veure passejar gossos amb collars lluminosos. Aquí, la llum deixa de ser una tècnica únicament tecnològica per convertir-se en un llenguatge experimental, capaç d’estimular la reflexió sobre els intersticis entre el passat industrial i el futur del barri. No obstant això, corrues de gent vaguen per les instal·lacions amb el mòbil a la mà i s’hi fotografien. No s’aturen a rumiar les obres que artistes vinguts d’arreu i escoles d’arquitectura, disseny i enginyeria han creat. Esclaus d’una societat volàtil i efímera com la llum, només interessa compartir experiències a les xarxes.

I probablement un dels elements més retratats de l’edició d’enguany seran les escales d’emergència. Així com en l’edició passada el leitmotiv del festival van ser les mitgeres plenes de grafitis, aquest any ho han estat les representatives i imponents escales d’emergència, emfatitzades per Manolo Laguillo per tal d’evocar les reivindicacions socials del barri. En un indret on els edificis lluents, enormes i plens d’oficines contrasten amb solars desèrtics, naus industrials i xemeneies, és inevitable parlar de transformació i, per això, aquest diàleg s’ha convertit en la temàtica més recorrent entre les instal·lacions d’enguany, sobretot de les escoles. Entre les creacions d’artistes locals i internacionals, destaca l’hipnotisme i la varietat cromàtica que aconsegueix reproduir Jordi Canudas, a Hue Twist, amb només quatre focus de llum; el cosmos de reflexos que creen les boles de discoteca que inventa Kyle McDonald a Light Leaks, o el potentíssim i esmolat làser verd que ha creat l’estudi Antoni Arola per delimitar l’espai on es desenvolupa el festival.

On més s’aguditzen els sentits, però, és en l’ambient lúgubre i sòrdid en el qual Rèquiem per una fàbrica, de Cube.bz, aconsegueix submergir els visitants. Dues mitgeres tenyides de roig, un solar ple de boira victoriana i polseguera i sons de cops metàl·lics, d’indústria incansable, transporten l’espectador a l’enderroc d’una fàbrica. La música, embriagadora i incòmoda, i la llum vermella predominen en una instal·lació inhòspita que rememora la història del barri. Foc, pedra, sutge, filferros i bigues esfondrades. Acostumats a crear l’escenografia de grans espectacles teatrals, de pel·lícules o a treballar amb grans músics com Sílvia Pérez Cruz, C. Tangana, Albert Pla o Rosalia, Maria de la Cámara i Gabriel Paré s’han convertit en escenògrafs i il·luminadors de referència a casa nostra. Des del 2014 són una aposta fixa del Llum BCN i, un any més, han mantingut l’essència; aquesta vegada amb una recreació hipersensorial dels darrers compassos d’una època fosca.

“En comparació amb el Barri Gòtic –on abans es feia el festival–, al Poblenou els espais són bastant ingrats perquè costa fer foscor o potser perquè l’entorn és massa fred”, explica Maria de la Cámara. “Per a nosaltres evadir-nos de l’espai és un handicap que ens ajuda a donar una volta més de rosca a la idea”. Com diu ella, ‘no hi ha mal que per bé no vingui’, perquè el resultat és immillorable. En sintonia amb la resta d’instal·lacions, vaja.

Al llac de darrere del DHUB, per exemple, un videomapping fascinant de l’artista europeu Joanie Lemercier desafia les lleis de la física i projecta, sobre una cortina d’aigua amb llum blanca, totes les constel·lacions de l’univers. A la plaça de les Glòries, on s’inicia però també acaba el recorregut, hi ha un núvol de color rosa gegant. És el Plou Núvol, d’Aquí Houston, que, a l’interior, reprodueix una tempesta elèctrica, amb llamps eixordadors i pluja de colors, a partir dels sorolls que fa el públic. I mentrestant, a pocs metres, al centre comercial, el músic Xavi Lloses toca el Nautilus (en honor a Jules Verne), un orgue de bombolles que recull el so de l’aigua amb hidròfons, el processa i l’amplifica per generar una escultura sonora i, a la vegada, visual. “Totes les harmonies que genera es veuen representades lumínicament amb colors”, explica Lloses. S’ha d’estar ben atent, però, perquè per veure-ho ha de ser-hi l’artista. Si no hi és, l’orgue reprodueix sons en mode autònom i la instal·lació, per tant, perd encant.

Però és evident que no es pot ser a tot arreu. Hi ha tantes instal·lacions, entre artistes i escoles, que gairebé és impossible veure-ho tot. Tanmateix, la Torre Agbar, contemplativa i incansable, no es perd cap detall. Fins diumenge a la nit seguirà il·luminant Barcelona. La llum ha assaltat la ciutat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació