Així serà el futur (em sembla)

Per què aquesta quadrícula? Per què la imatge que representa l’interior de l’ordinador —tot i que sabem que no és així— s’ha convertit en un model visual?

Aquesta és una imatge que no té un nom acordat però que defineix molt bé una idea i una època. Més un fons que una figura, bàsicament és una quadrícula que fuga en un punt més enllà de l’horitzó. A vegades acaba en unes falses muntanyes geomètriques, a vegades en un fons de color degradat suau. O en un firmament galàctic. És una superfície plana, perforada o sòlida, que combina bé amb volums geomètics bàsics: cubs, esferes, cons i prismes. Ensenya una cosa que no hem vist mai però que potser veurem. O potser que ens faria il·lusió veure. En podríem dir “retícula futurista”.

De la mateixa que l’escriptor de ciència-ficció William Gibson va donar nom a el ciberespai, una cosa que encara no existia, també algú per l’època va decidir que l’interior dels ordinadors que en aquell moment començaven a popularitzar-se i que cada vegada eren menys mecànics i més densos, tenia aquest aspecte. Un paisatge d’ordre, velocitat i precisió.

En el seu moment la retícula futurista va servir per a decorar els embolcalls de les cintes de vídeo, dels videojocs i de qualsevol tema que estigués relacionat amb l’electrònica i la computació. Era una imatge que estava més a fora que no pas dins del producte. Alguns jocs arcade com Radar Scope, un els primers de Nintendo, utilitzava una perspectiva quadriculada semblant, sobre la qual els objectes es feien més petits en allunyar-se. Però en la gran majoria de videojocs, aquesta no era la experiència a la pantalla. Tampoc és una imatge que tingui gaire a veure amb el funcionament real dels ordinadors.

Amb el revival dels anys 80 que estem vivint, la retícula futurista naturalment ha tornat.

Aquesta retícula lluminosa va ajudar a explicar amb imatges com podria ser l’interior d’un ordinador si poguéssim penetrar-hi en pel·lícules com The Black Hole, (1979) i sobretot Tron (1982), totes dues de Disney. Aquest paradigma visual no només es va fer servir per a electrònica, informàtica i videojocs sinó que va influir posteriorment en l’estètica de les primeres imatges construïdes digitalment per a vídeo, les animacions en 3D per a transicions. A la televisió dels 90 la quadrícula en moviment donava pas a noticiaris, entreteniment o a qualsevol contingut que volgués ser modern i dinàmic.

Amb el revival dels anys 80 que estem vivint, la retícula futurista naturalment ha tornat. Però la diferencia és que avui és una imatge digital que representa allò digital, mentre que als 80 era una imatge analògica. Estava dibuixada amb aerògraf, una pistola d’aire per a il·lustradors que permetia fer transicions de color molt suaus i que va marcar l’èstètica de tota una època. Les robots sexis metal·litzades dels pòsters de 80 tampoc no haurien existit sense l’aerògraf.

Aquesta paradoxa de representar la teconologia sense tenir la tecnologia prou avançada per a representarla es donava també en aquella època en àmbits com la música, que aleshores era electrònica però no digital. Grups pioners com Kraftwerk ja feien música amb sintetitzadors que s’enregistraven i mesclaven encara amb mitjans analògics. La banda de Düsseldorf, conscients d’aquesta limitació, tant en l’estètica de les cobertes dels discs com als concerts, sempre s’han presentat com si no fossin humans. És una ironia estètica, un anonimat postís que ha influït posteriorment en la manera com es presenten en bandes com Daft Punk, o en alguns moments de la seva carrera, els Pet Shop Boys.

La retícula futurista és el que posteriorment s’ha denominat en programació informàtica un wireframe, un marc de filferro que defineix l’estructura exterior d’un element. Per a economitzar memòria i guanyar velocitat de processament, els primers ordinadors amb interfície de pantalla utilitzaven vectors en lloc de píxels, tal com fan els oscil·loscopis que controlaven el trànsit aeri o els videojocs d’arcade com Radar Scope o els d’asteroides.

També per influència de la tecnologia dels ordinadors del moment, la retícula es va representar en negatiu. Als ordinadors personals les interfícies d’elements en positiu no es va començar a popularitzar fins a l’arribada de l’Amiga, el Lisa i poseriorment el Macintosh. Fins llavors, la pantalla de l’ordinador era llum sobre fons negre, una estètica que enllaçava molt bé amb la del láser i el neó. L’estètica de la música disco, en ple apogeu als 80, és també una estètica de la llum sobre la foscor. La discoteca és un espai fosc, tacat de llum, un negatiu del món natural exterior. Es pot veure en la decoració de les mateixes discoteques amb els dancefloors lluminosos quadriculats o en videoclips com el de Let’s Groove d’Earth, Wind & Fire.

Però la característica visual més important d’aquest nou paradigma dels 80 va ser que consistia en una estructura ortogonal i en perspectiva. Quadrícula vol dir espai artificial. Tecnologia, control i precisió, una idea que prové del Renaixement. D’alguna manera, la història de la representació d’objectes visuals creats a l’ordinador ha seguit els mateixos passos que la pintura a la història de l’art. Per a ser clara i notòria, la perspectiva construïda necessita elements ortogonals. Al segle XV la pintura renaixentista escull habitacions al nord d’Europa i ciutats a Itàlia, plans en angle recte per a emfatizar les fugues de la vista humana. Més endavant en la història, a la pintura s’incorporaran textures realistes i precises (van Eyck, Holbein, Velázquez) que a l’ordinador són els píxels que permeten aquesta il·lusió. I posteriorment arribaran les llums difoses (de Caravaggio en endavant), avui els renders amb el model d’il·luminació de Phong que utilizen els videojocs.

En definitiva la retícula futurista és una representació d’allò que sabem que no és així però que hem acceptat com a model d’una cosa que no verbalitzem, per això és una imatge i no una paraula nova. És un exemple d’imatge artificial, una decoració a la que no es para atenció fins que porta un cert temps en ús, que ningú sap qui la va crear i amb quin propòsit, però que ha romàs perquè conté tots els elements que reflecteixen els canvis i les aspiracions d’un moment.