A l’interior del monstre

És possible treballar per Coca-Cola i defensar un sistema sostenible?

Per capgirar els propòsits del rival cal estar dins i fora del seu cap. Ethel Baraona, crítica i comissària, recorda una anècdota –una d’aquelles llegendes urbanes– que s’escoltava a El Salvador durant el temps de les guerrilles: el Che Guevara havia viatjat a Praga i un taxista que l’admirava va demanar-li de marxar amb ell a Colòmbia per culminar la revolució; el Che va respondre-li que el millor era que es quedés a Praga, a l’interior del cap del monstre, on també és necessari que hi tinguem aliats. El mateix pensa el dissenyador i arquitecte Bruce Mau: des d’una posició de col·laboració podem fer que les condicions ens siguin més favorables. Mau va treballar durant un grapat d’anys a Coca-Cola i des de l’interior del monstre va poder inclinar la companyia cap a postures més sostenibles.

Bruce Mau. |

Entorn d’aquesta dicotomia –col·laboració o resistència; o totes dues alhora– va girar l’últim debat vinculat a l’exposició Victor Papanek: la política del disseny. Baraona, Oriol Guimerà, dissenyador, David Bravo, arquitecte, i Ana Villagordo, consultora i ambientòloga, van debatre –sempre en el marc de la sostenibilitat– quines són les estratègies més efectives per equilibrar una posició de defensa amb una actitud de consens. Oscar Guayabero, paradissenyador, va moderar la taula.

Per Oriol Guimerà, és “complicat” ser honest en “un sistema com el que vivim”. “La nostra personalitat està formada per diferents facetes. Estem plens de contradiccions. I totes són necessàries. En el meu cas, la vida professional va per un lloc i la personal per un altre”. La vida d’un creatiu acostuma a ser una recerca constant de l’equilibri entre cessions i principis. Guimerà, que treballa per la marca Font Barcelona, entre d’altres, té sort i marge: pot decidir  quins materials utilitza i quin origen tenen (producció local, en aquest cas). El problema rau en l’accessibilitat: són productes d’alta gamma i l’accés és restringit. El dissenyador té dubtes sobre el sacrifici que pot fer la gent per canviar la seva visió, que sovint implica abandonar “un estil de vida que associem a confort”. Una altra dificultat que detecta és la costosa feina de persuasió. “El gran problema és que acabem parlant amb els que ja estan convençuts”. Aquesta mala comunicació resulta en un compromís anecdòtic: “El 80% de la població acaba veient la sostenibilitat com una murga que els incomoda”.

“Les dues són compatibles i necessàries”. David Bravo creu que és possible conciliar resistència i col·laboració. Dos conceptes que tenen altres antagonistes (obediència o competència), però que entre ells no són especialment discordants. De fet, són dues paraules que “serveixen per entendre el malentès del plantejament públic / privat”. “L’oposició real no és entre el que és públic i el que és privat sinó entre el que és gran i el que és petit. No és possible un Estat absolutament públic; sempre hi haurà individualitats. És impossible la convivència entre individus sense un consens”. En aquest punt, Bravo rescata la idea de coproducció (recordem el concepte de codisseny que defensava Papanek): “El problema són els grumolls. El grumoll que distorsiona l’ordre. Cal desfer aquest grumoll, que ningú abusi del poder. La gentrificació ens ajuda a entendre com funciona la coproducció. L’administració pública és incapaç de combatre el problema tota sola. Necessita teixir relacions de coproducció. Relacions que tenen a veure amb la col·laboració, amb la societat civil organitzada. Pensem en els moviments veïnals o en el Sindicat d’Inquilins. Són agents que no són governamentals però tampoc lucratius. La idea de coproducció pot ser útil per desfer l’oposició entre resistència i col·laboració”.

Ana Villagordo també ha fluctuat entre els dos flancs. Va treballar durant dotze anys en una empresa que col·laborava amb Coca-Cola. Va tenir dubtes abans d’entrar-hi però també va saber veure que des de l’interior podria motivar canvis; “fer resistència”. Un cop fora, Villagordo va passar a treballar al tercer sector. Avui és consultora i les empreses la contacten per integrar mesures sostenibles. “Volia estar enmig de tot, però sola”. Diu que allà on pot ser plenament coherent –o gairebé– és en la vida diària. Es considera “activista domèstica”. La coherència suposa, però, “un canvi de vida”. Un compromís familiar, el seu cas: la família també assumeix el seu activisme. Com Guimerà, també té dubtes sobre els esforços que pot fer la gent. “No sé fins a quin punt estem compromesos. Ens preocupa tot, però no estem disposats a moure’ns”. Aquesta apatia pot atribuir-se –en part– al fet que la sostenibilitat es “segueix tractant com un apartat aïllat”. “Encara és una càpsula. Jo soc ambientòloga i la meva carrera exemplifica això. Per anar bé, la meva carrera hauria de desaparèixer. Això voldria dir que la sostenibilitat hauria estat incorporada en totes les disciplines”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació