8 tesis equivocades sobre el graffiti i l’street art

La idea del present article és proposar algunes tesis relatives al món del graffiti i l’street art, que si bé no són úniques, trenquen amb l’esquema inicial que la gent en pot tenir com a pre-noció o pre-judici. Així doncs, es busca transmetre que el món del graffiti i l’street art és més complex i ric del que un pot pensar en un primer moment. El conflicte sobre si l’street art és una manifestació artística o un acte vandàlic és ben present i actual a la societat, però no s’ha de veure tot com si fos blanc o negre, sinó des dels matisos que ens ofereix el gris. Segurament podríem discutir sobre diferents elements que hi incideixen; però a continuació tan sols presentem una primera aproximació a aquesta qüestió. La proposta es basa en la investigació doctoral que l’autor està duent a terme actualment amb focus a les ciutats de Barcelona i Montevideo.

1. El graffiti/street art és un acte il·legal

Una manera pràctica i ràpida de veure aquestes manifestacions és identificant-les com a formes de fer art a l’espai públic de manera il·legal. Actualment aquesta afirmació és parcial, perquè si bé en alguns casos se’n podria considerar la seva il·legalitat, no es pot analitzar el fenomen únicament per aquesta via. Per exemple, ¿si es crea obra als buits urbans que va deixant la ciutat (solars, murs de cases tapiades, estructures urbanes en desús, edificis industrials abandonats, fàbriques i dipòsits buits, entre d’altres), podria considerar-se aquesta acció un acte il·legal? En tot cas, l’aportació creativa sempre podria ser benvinguda més que resultar negativa per a la ciutat. ¿De la mateixa manera, podria aquesta obra ser considerada il·legal si el propietari d’una casa deixa que una part de la seva façana sigui pintada? Succeeix en molts casos que aquests artistes (sobretot els que s’autodefineixen com a “muralistes” i “artistes del graffiti”) generen obra en murs cedits pels propis veïns. Per exemple, a Montevideo és usual aquesta pràctica i estratègia de producció creativa. Les lògiques d’interacció són simples i directes: toquen el timbre, es presenten, mostren els seus treballs i el propietari de la casa decideix si permet la realització de l’obra. Els artistes sempre treballen amb els seus propis mitjans, paguen els seus materials i no obtenen recompensa econòmica. En tot cas, les lògiques que constitueixen la conformació de cada ciutat, espai natural on es desenvolupa el graffiti i l’street art, expressen al llarg del territori un mosaic de continguts simbòlics. Depenent de les disposicions i normes que tingui cada ciutat sobre el seu espai públic, es generaran determinats processos creatius des del col·lectiu d’artistes del graffiti i l’street art.

2. El graffiti/street art embruta la ciutat (“embruten totes les parets”)

Podria arribar a ser un digne exercici visual, a l’espai públic de la ciutat, observar si únicament són el graffiti o l’street art aquells que hi deixen les seves empremtes o marques. En alguns casos hi ha una modalitat de graffiti vist com a vandàlic (sobretot el graffiti old school, originari de Nova York), perquè és considerat com a invasiu, en el sentit que no hi ha un acord des del col·lectiu social per a la seva inclusió a l’espai públic. Però al mateix temps el concepte vandàlic es relativitza, ja que alguns membres del graffiti s’autodefineixen dins d’aquests paràmetres.

Els graffiters més qüestionats són els que realitzen firmes (tags) o bombes (throw-ups), situant-se dins el marge més radical de l’expressió. Els seus membres són astuts a l’hora d’escollir el lloc on fer graffitis (edificis d’altura, llocs de difícil accés, espais d’extrema visibilitat per l’habitant de la ciutat, etc.). Aposten a realitzar la major quantitat de firmes o bombes com a forma d’apropiació i reconeixement al llarg del territori, així com aconseguir el respecte dins el col·lectiu. Aquí podríem afegir una pregunta: què passa amb la publicitat, sigui pública o privada, a la ciutat? Estem obligats, com a habitants que som, a conviure amb tots aquests cartells que, en definitiva, l’únic que aporten és una incitació al consum i a la contaminació visual? En aquest sentit, és forta la crítica que realitzen artistes del graffiti i l’street art a la invasió de la publicitat a l’espai públic. Hi ha algunes experiències en les quals s’intervé la publicitat com a forma artivista o activisme contrapublicitari (culture jamming). És a dir, expressar una mirada política de la ciutat a través d’una producció creativa a l’espai públic. Podríem citar el cas del Proyecto Squatters a Buenos Aires. Tanmateix apareixen múltiples projectes amb iniciatives que proposen, des del graffiti i l’street art, l’embelliment de la ciutat. Dos exemples que caldria esmentar: el poble fantasma de Doel a Bèlgica (avui és una obra del graffiti i l’street art en si mateixa) o el projecte desenvolupat per la galeria parisenca Itinerrance de “museu a cel obert” al Districte 13 de París. En un dels casos l’obra urbana és efímera, en l’altre més permanent, però en ambdós es tracta d’experiències d’embelliment de l’espai públic.

3. Els que realitzen graffiti no van estudiar/no es van formar en art

És cada vegada més gran la professionalització d’artistes del graffiti i això comporta també la institucionalització dels espais formals d’educació en art: escoles, instituts o facultats de Belles Arts. El propòsit no és només l’adquisició de tècniques més formals, sinó també l’empremta de l’intercanvi d’idees, d’experiències personals en el món de l’art i la consideració de les avantguardes artístiques, així com la mirada més tradicional de les Belles Arts. Tot això després es traduirà i sintetitzarà amb l’experiència més autodidacta del graffiti i de molts dels artistes que, al seu torn, es vincularan amb altres estudis, sobretot relacionats amb el camp de les indústries creatives: cinema i audiovisual, comunicació, disseny i fotografia, per esmentar-ne alguns.

4. Estan desconnectats de la societat

Encara que resulti paradoxal, fins i tot el graffiter més anònim de tots és provable que tingui algun tipus de contacte per mitjà d’una xarxa social; Facebook n’és un exemple clar. En aquests termes es produeix una contradicció interessant, ja que molts d’aquests artistes urbans pretenen conservar rigorosament el seu anonimat respecte a la resta de la societat però mantenen diàlegs o contactes a través de la web. Podríem comentar incomptables casos d’artistes presents a la xarxa però que són invisibles per al seu propi grup de col·legues de professió; és a dir que dins la interna d’aquests col·lectius se’n desconeix la seva identitat. El paper que assumeix Internet és transformador des de la seva aparició fins avui en dia pel que fa a la difusió i circulació massiva d’aquestes manifestacions; les xarxes socials van revolucionar les dinàmiques internes del graffiti/street art. Altres exemples de xarxes socials que s’utilitzen amb freqüència són: Flickr, Twitter, Yumblr, Instagram, Youtube, entre d’altres.

5. Els veïns els odien perquè pinten els murs de les seves cases

Dins l’imaginari social es podria pensar que la gent està molesta amb tots aquells que realitzen graffiti. Realment no és així. És comú en algunes ciutats, sobretot en les més petites amb forts llaços territorials i locals, que els artistes sol·licitin permís directament al propietari de la casa per a fer una obra a la seva paret. Un exemple podria ser Montevideo. Es tracta, en general, de murs amb un notori grau de deteriorament. Davant d’un mur d’aquestes característiques, l’artista veu que poden augmentar les possibilitats de realitzar obra en aquell espai. D’aquesta manera, es genera una doble exposició positiva: d’una banda el veí rep un guany gràcies a la millora que l’artista del graffiti fa a la seva paret envellida amb una obra estèticament de qualitat. D’altra banda, l’artista obté un mur on poder produir l’obra de manera legal. També succeeix sovint que els veïns del barri s’acosten per oferir-li algun tipus d’agraïment: una cervesa, alguna cosa per menjar o simplement una felicitació per l’obra realitzada.

A l’artista no li importa que no hi hagi diners pel mig quan apareixen altres motius del seu interès: i) visibilitat de la seva obra, que serveix com a expositor per a futurs treballs remunerats; ii) la possibilitat de realitzar una fotografia, aconseguint treure el caràcter efímer que representa l’art de carrer, iii) per “evolucionar”, ja que treballen in situ amb el mur de la ciutat i això permet un desenvolupament a nivell tècnic, per exemple. Més enllà del plaer personal o l’interès per donar-li un canvi d’aire al “gris” de la ciutat, aquestes expressions són quasi unànimes. En ciutats com Barcelona, ​​amb un fort control policial a l’espai públic, aquestes instàncies directes d’interacció són més aïllades i augmenta el nivell d’alerta. En molts casos es desenvolupa el treball en espais comunitaris, com ara les cases okupes, ja que això permet als artistes realitzar obra amb més llibertat, encara que l’alerta es mantingui intacta. En aquests espais les xarxes de solidaritat són més fortes i el perill a ser descobert per la policia local és menor.

6. Tots es mouen sempre de nit per la ciutat

La nit ja no amaga l’artista, que en molts casos decidirà fer graffiti o street art a plena llum del dia. Encara que pugui resultar il·lògic, en moltes ocasions un artista de carrer és provable que passi més desapercebut durant el dia que en el transcurs de la nit. Fins i tot es podria confondre més fàcilment, per exemple, entre els milers de turistes que visiten diàriament una ciutat, com és el cas de Barcelona. Per tant, la nit ja no és l’únic moment per sortir. Al contrari, la solitud dels carrers deixa en major exposició l’artista urbà al control policial.

7. Les lleis d’ordenança de bé/espai públic disminueixen el graffiti

L’escena del graffiti i l’street art a Barcelona fa un gir de 180º a partir de l’any 2005; és aquí quan l’Ajuntament de la ciutat aprova l’Ordenança de mesures per a fomentar i garantir la convivència, entrant en vigor a inicis de l’any 2006. L’ordenança aposta per garantir la convivència entre els ciutadans a l’espai públic i entre els punts que presentava s’hi troba la impossibilitat de realitzar graffitis i pintades. Aquestes són considerades com una infracció greu i, depenent del nivell de gravetat, poden comportar multes d’entre 750 i 3.000 euros per a qui les realitzi. Si bé existeix un acord general entre els graffiters i artistes de l’street art d’aquesta ciutat que l’aplicació de l’ordenança, i la posterior vigilància policial antigraffiti, va generar un canvi radical en la manera de veure i fer art de carrer a la ciutat, no necessàriament va significar la renúncia a la pràctica; tot el contrari. Actua com un atenuant però no per això és un motiu de retirada. Les estratègies i processos de creativitat es van afinar per evitar les multes o fins i tot el tancament penitenciari. De tota manera, la producció d’obres, sigui per la seva qualitat estètica com per la quantitat d’artistes de carrer, va disminuir notòriament des de 2006 fins a l’actualitat.

A Montevideo, per la seva banda, des de 2013 es troba vigent la Llei Nº 19120 sobre Faltes i Conservació d’Espais Públics i el seu esperit és molt similar a la llei d’Ordenança de Barcelona. Actualment hi ha un desafiament important amb aquesta llei, coneguda pel col·lectiu d’artistes com a “llei antigraffiti”. El conflicte sobretot és simbòlic, si bé les pràctiques no han disminuït, les mesures d’atenció davant de possibles penalitzacions fan augmentar l’estat d’alerta durant la producció d’obres al carrer. Tanmateix, aquesta atenció per part del col·lectiu no succeeix estrictament en tots els casos. Un exemple podrien ser els graffiters que segueixen transitant per la nit de Montevideo, els més afins a la línia old school.

8. Tenen un tracte negatiu amb la policia

La relació amb la policia i les lògiques que d’allà en resulten són un clar exemple del fet que les pràctiques i processos de creativitat de graffiters i artistes de l’street art estan determinades pel tipus d’espai públic que es vol per a la ciutat; i l’administració pública és un dels seus grans protagonistes en aquest sentit. Les decisions preses esdevindran en lògiques específiques i es traduiran en certes formes d’ordre i control de l’espai públic. Per exemple, les estratègies de creativitat per a realitzar graffiti i street art a Barcelona són molt diferents a les que ocorren a Montevideo, més enllà que en essència es tracti d’una mateixa expressió. Una de les tantes cares que té Barcelona com a ciutat és el seu caràcter policial i de “tolerància zero” davant la realització d’aquestes expressions a l’espai públic. Per la seva banda, a Montevideo, potser per l’empremta residual de les rodalies, de la idea “aquí ens coneixem tots”, hi ha un altre tracte entre aquests col·lectius i la policia. En aquestes ciutats més petites i sense tant control policial les relacions són més flexibles, sense tants conflictes ni tensions pel mig.

Article publicat originalment en castellà a Plataforma Cultura Colectiva (Mèxic).