Vacances al refugi

Aquelles setmanes al refugi havien estat les millors vacances de la seva vida.

S’acabaven les vacances i no volia tornar a l’institut. Aquelles setmanes al refugi havien estat les millors vacances de la seva vida: les excursions als llacs, pels boscos, la pesca al riu… El Llorenç estava enfadat, necessitava una setmana més. Es feia de dia i no havia volgut dormir per aprofitar les últimes hores. No podien acabar aquelles vacances. Es va alçar i va llançar amb fúria un got de plàstic contra la paret. El got va rebotar i va anar a parar a la llar de foc on encara quedaven algunes brases. El got es va començar a fondre molt a poc a poc traient un fum que feia una olor desagradable. Es va acostar de pressa i va allargar la mà per apartar el got. El plàstic mig fos es va enganxar a la seva pell i va deixar anar un crit de dolor que es va convertir en ràbia. En enretirar la mà unes brases van caure sobre el terra brut de pinassa seca i de petits troncs que es van encendre de seguida. El foc va córrer per la sala apoderant-se del sofà mentre intentava apagar-lo. De cop i volta el refugi es va omplir de fum.

L’Arnau i el Roger es van despertar i van baixar corrents de l’habitació estossegant. No sabien què passava. Van veure el foc i com el Llorenç l’estava intentant apagar. El foc era violent i no hi havia manera d’aturar aquelles flames. El van cridar perquè sortís del refugi però no els escoltava. Es movia embogit i cridant. Van córrer cap a ell per endur-se’l a fora. Es movia amb tanta agressivitat que no el van poder agafar. S’estava cremant la samarreta que se li enganxava a la pell vermella i plena d’unes butllofes enormes. Van fer tot el possible perquè s’allunyés d’aquelles flames que ja arribaven al sostre. No podien respirar i impotents i plens de ràbia van córrer cap a fora. Les flames estaven engolint el refugi.

La calor i el fum eren insuportables i el Llorenç no parava de moure’s fent crits de dolor intentant apagar un foc indomable. Xocava contra la paret, contra la taula que es feia a miques, contra el sofà que gairebé era cendra i contra la finestra trencant els vidres que es clavaven al seu cos. El soroll era eixordador. El foc ja cremava tot el refugi i espetegava amb força. I des de fora, l’Arnau i el Roger, podien veure com el Llorenç es movia d’una banda a l’altra. El cridaven en va perquè sortís però el Llorenç no els sentia. Estava envoltat de foc, el fum l’ofegava i cada vegada tenia menys energia fins que va arribar un moment que, esgotat, es va deixar caure. Ja no pensava ni en l’institut ni en el final de les vacances. Es veia a ell llançant-se des d’una roca al llac d’aigua gelada, la cursa baixant pel bosc fent grans salts i rodolant i rient, cantant amb la guitarra ben entrada la nit i les hores que havien passat estirats damunt l’herba tots tres mirant el cel sense dir-se res.

L’Arnau i el Roger van cridar amb totes les seves forces en una última esperança que el Llorenç els sentís i sortís per salvar la vida i, mentre cridaven, el refugi es va esfondrar entre foc, fum i brases.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació