Punt final

Mentre fumava, es moria de ganes de cremar-ho tot. N’estava cansat. Servir els interessos mercantils per poder viure era molt esclau. Potser era millor canviar de rumb i esdevenir un màrtir d’oficina, amb horari i sou estables. Llavors sí que seria conscient de la seva simple condició d’engranatge. Entraria de ple a formar part de la cadena tròfica del capitalisme. Ara només hi era a mitges, incòmodament. Supeditava el seu treball als dictats aliens per poder continuar mantenint la butaca al Liceu i l’ibèric dels diumenges.

A l’altra banda, entre les branques dels plataners, entrellucava aquell pis turístic en constant ebullició. A tota aquella gent semblava que els anés la vida en passar-s’ho bé. Ballaven com adolescents en plena explosió hormonal mentre, despreocupats, llençaven glaçons de cubata daltabaix. Quin fàstic. Sí, l’Eixample se n’anava a la merda. Definitivament.

Un cop aspirada tota la nicotina, se sentia amb prou forces per desencallar-ho. Calia prendre decisions i tenia menys de mitja hora. Havia deixat la dona en aquella habitació d’hospital. Segons la doctora, el diagnòstic era greu. Havia sentenciat el seu final. Ja no hi havia marxa enrere. La mare es lamentaria profundament. Potser agafaria una depressió de cavall i se suïcidaria. Sí, sobredosi de Valium. El pare, d’esperit alcohòlic i temerari, agafaria massa velocitat amb el cotxe en aquella carretera secundària.

L’espantava imaginar-se aquella tragèdia. Ho havia d’aturar. Quinze minuts. Encara podia salvar aquella família. Havia de canviar el destí de la dona. Que visqués suposaria modificar el fil dels esdeveniments. Podria fer que obrís una botiga de queviures a la Cerdanya, prop de casa dels pares. Però el cor se li aturava. Ja estava escrit. Ell no hi va poder fer res.

«I van morir tots», va traçar al darrer full. Va inspirar fortament per poder assaborir aquell dolç moment. Punt final. Somreia mentre preparava el sobre per a l’editor. Aquella novel·la el mantindria en el rànquing dels més venuts per Sant Jordi.