Preguntes

La porta va grinyolar en obrir-se. Havia provat de no fer cap soroll i la maleïda porta havia xisclat com si mil dimonis ploriquessin a les seves frontisses. Va ficar el cap a l’habitació per veure si el seu marit s’havia despertat, però, com era habitual en ell, ni el so de la tercera guerra mundial esclatant al seu costat l’hauria fet sortir del seu trànsit. L’EGOBOT25b 3.6, Gobi que li’n deien ells, sí que el va sentir. Amb un lleu lliscar de les seves rodes de goma, va sortir de la plataforma de càrrega.

—Hola, Artur —va dir—. Són les tres hores, vint-i-vuit minuts i sis segons. Fa hores que et surts dels teus marges habituals per anar a dormir.

—Sí, Gobi. He quedat per prendre unes copes amb uns companys de feina.

—Però en Dídac és company teu i ha anat a dormir dintre dels paràmetres habituals.

Amb un gest de la mà, va fer que el robot el seguís. Les frontisses van tornar a deixar anar els gemecs de centenars d’ànimes torturades mentre tancava la porta. Amb un sospir, va anar cap al sofà augmentant la intensitat de la llum amb un gest de la mà.

—En Dídac és la meva parella. Hi ha una diferència entre ell i la resta.

—Si no he entès malament, amb el Dídac tens una relació amorosa; tens sentiments i ganes de compartir el teu temps vital amb ell superiors a les que tens amb altres persones.

—Cert.

—Però avui has decidit passar part del teu temps amb persones amb les quals no tens una relació amorosa —digué en Gobi—. No hauries d’estar amb en Dídac sempre?

L’Artur va sospirar i va pensar, no per primera vegada, si havia estat bona idea acceptar la proposta dels seus caps de convertir-se en els cuidadors del prototip de robot d’aprenentatge en el qual estaven treballant. En Gobi era com un nen, sempre estava fent preguntes per descobrir com funcionava el món. L’havien programat perquè tingués accés a tot el coneixement tècnic que existia a les xarxes d’informació, però la formació del seu cervell artificial l’havien fet des de zero; buscant que arribés a una mena de consciència similar a la dels nens humans. Però per una parella que havia decidit no tenir fills estava sent tot un repte criar un robot.

—No, Gobi. El temps no és aquesta constant fluida que teniu les màquines. Hi ha diferències enormes en com els humans veiem el temps.

—Entenc que de vegades us sembla que passa més de pressa i d’altres més a poc a poc.

En Gobi va moure els braços amunt i avall, l’esquerra a la meitat de la velocitat que el dret.

—Sí. Però també és com el veiem en termes vitals —L’Artur li va prendre les mans perquè deixés de moure-les—. De vegades volem fer coses sols o amb altra gent per curts períodes de temps. Encara que, globalment, vulguem passar més temps amb qui estimem.

—Estic analitzant les dades dels darrers dies i veig que passes més temps lluny del Dídac que amb ell. Em costa trobar un algoritme que encaixi les teves explicacions.

—Mira Gobi. De vegades, els humans deixen de voler estar junts…

—Ja no estimes al Dídac? —D’alguna manera el robot aconseguí sonar neguitós— Em tornareu al laboratori?

Quan l’Artur vol contestar, s’adonà que la porta del dormitori era oberta i en Dídac els mirava en silenci.

—Com has aconseguit obrir la porta sense fer soroll?

—Només cal aixecar-la una mica i deixa de grinyolar.

—Quant fa que ens escoltes?

—Prou —va dir en Dídac seient al sofà—. Gobi, ens pots deixar sols. L’Artur i jo hem de parlar.

En Gobi va marxar cap al dormitori, però abans d’entrar-hi, va tombar-se a mirar-los.

—No sé si he après a estimar. Però sé que m’agradaria passar molt de temps amb vosaltres.

La porta no va fer cap soroll mentre el robot la tancava.