Massa humitat

Hivern. Hi ha una taca d'humitat dalt del sostre. Neix d'una gotera ocre

Hivern. Hi ha una taca d’humitat dalt del sostre. Neix d’una gotera ocre, terrosa i una mica fosca que desdibuixa rius de neu, camins de serps i solcs de velers que em traslladen més enllà de les penombres nocturnes d’aquestes quatre parets. Al mig, s’hi obre una esquerda negra i profunda, escapçada pel temps, que m’atrau com un imant. Sovint, quan plou, goteja. Com ahir. Com avui… Tinc fred. I la humitat m’empresona.

Llavors recordo les nits d’estiu a les golfes, quan plovia. Dins la fosca, entreveia l’esclat dels llamps entre les teules i, al cap de pocs segons, notava les parets tremolar al compàs dels trons. Com jo. I m’abraçava ben fort al coixí i, quasi sense adonar-me’n, m’adormia escoltant el xim-xim hipnòtic de la pluja que, a poc a poc, persistent, anava rebotant als cossis que l’àvia ubicava a corre-cuita sota les goteres: clinc, clinc, clonc; clinc, clinc, clonc… Tota la nit, mentre la tempesta s’allunyava, sense retorn.

Quan no plovia, les esquerdes de les teules em deixaven veure bocins de lluna i fins i tot quatre estels que s’enduien els meus somnis més enllà del bosc. Allí, en un indret sense temps ni espai, cantava amb els grills, jugava a fet i amagar amb els mussols i saltava de roca en roca amb les reinetes, sortejant el riu per camins indòmits. Sense por. Tota la nit. Sense llops, ni bruixes, ni prínceps blaus… De tant en tant, sense avisar ningú, també m’escapava amb la cigonya, ben lluny, cap a destins incerts.

Amb el temps, per racons inhòspits, van anar apareixent unes taques d’humitat que deslluïen les parets emblanquinades. Però a mi m’atreien. M’agradava observar com, entre fongs i molses, anaven creixent i adoptaven formes i colors estranys, entre el groc, el verd i el gris, com un color de gos com fuig… Com jo. Algunes fins i tot adoptaven vida pròpia. N’hi havia una que semblava el dibuix a carbó d’un home nu, a contrallum; com una silueta mig retallada dins d’un núvol tèrbol. Duia una barba negra, llarga i espessa. I, mig de perfil, encongit, semblava recargolar-se, com si abracés algú, rodejant l’infinit amb timidesa, penetrant l’aire d’un altre cos efímer… Sovint desitjava ser aigua i fondre’m dins d’aquell mar de sensacions, atrapada dins d’un horitzó inexistent. Massa eròtic? No; massa humitat.

Molts dies la humitat se’m clavava al moll de l’os i no podia dormir. Em passava tota la nit desperta somniant, qui sap en quins poemes, en quins amors, en quin futur… Fugint de qui sap què enmig la boira. Sense lluna ni estels. Sense vent. Desitjant un món millor. Cercant el tot i el res entre silencis esquerdats. Històries nocturnes que mai vaig escriure. Fins que, esgotada, la son m’atrapava.

A vegades em desvetllava dins d’un somni. I sentia l’olor de les torrades i la xocolata desfeta que l’àvia em preparava cada matí. I les campanes, de lluny, repicar. Llavors obria la finestra de bat a bat i la flaire dels geranis penetrava arreu. I, feliç, baixava corrents les escales cantant: Bon dia! Bon dia! Mentre repartia petons a tothom, perquè cada matí feia bon dia i tots els colors s’escampaven arreu i demanaven a crits ser pintats. Sempre era estiu!

No com ara que tots els dies són grisos i freds. I no puc fer petons a ningú. Demà tampoc. Tan de bo! Sols sé que, avui, com cada matí, esguardaré un bocí de cel blau entre els núvols i, amb els ulls enterbolits, tornaré a esperar la pluja i aquells petons de somni… Impotent, des de la meva bruta, trista i humida cel·la.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació