Mare nostrum

Aconseguírem pujar a la pastera i fugir, si de deixar la teva terra se’n pot dir fugir

Vaig saber que moriria el dia que vàrem salpar. La travessa era llarga, el rumb incert i la tripulació no semblava gaire segura del que havien de fer. “Pugeu, de pressa!”, cridaven. Tot eren corredisses, crits i esgarips, cops de colze i empentes. Perquè les llums dels fars dels cotxes patrulla il·luminaven cada vegada amb més claredat el camí empolsegat del qual fugíem, un camí que portava al poble que havia estat la nostra terra fins que fou arrasada per aquella colla de criminals, soldats sense ànima que, seguint les ordres del tirà, havien decidit que la nostra existència era sobrera. I, empesos per la necessitat, fugírem, correguérem com mai, com si els talons ens cremessin en la terra que coneixia cadascuna de les nostres petjades, com si fos la pròpia terra la que, plena d’una calor nova provinent dels trets d’unes armes disparades per mans inexpertes, ens expulsava al ritme que marcaven els botxins.

Aconseguírem pujar a la pastera i fugir, si de deixar la teva terra se’n pot dir fugir. Abandonàrem les nostres possessions, però això era el de menys, el que realment deixàvem enrere era una part de nosaltres, la nostra cultura, la nostra vegetació i els nostres animals. També aquells que no van ser a temps d’arribar fins aquí. Els nostres avis, els nostres nens. Moririen allà el nostre passat i el nostre futur, i qui sap si el present de la nostra societat finiria també al mar. Però no teníem una altra sortida possible, la negror de la nit era la nostra llum. Una llum que no venia de cap far que ens guiés en l’escapada, sortia només dels ulls dels qui, esperançats per poder seguir vius un dia més, il·luminaven el desig de continuar, de convèncer-nos que valia la pena; tampoc teníem alternativa, allò era tot el que hi havia. Ens teníem a nosaltres i a ningú més.

La situació era extenuant, a banda i banda veies cossos inerts amb cares esprimatxades on només brillaven tènuement uns ulls esbatanats que buscaven una ombra que no arribava, potser un núvol compassiu, potser la nit definitiva que ens amenaçava. Sense noció del temps, sense el sentit perceptible de les hores que avançaven, moríem lentament, el mar ens abraçava i ens reptava a llençar-nos-hi i jeure al seu bressol, en un balanceig interminable entre la vida i la mort.

Allà al final, l’horitzó ens mostrava un vaixell de socors, vell però ferm, carregat d’esperances. Però alguna cosa passava, no ens venien a rebre, uns guardacostes s’interposaven entre ells i nosaltres, entre el nostre futur i el nostre passat, entre la vida que desitjàvem i la mort d’on fugíem. I remant amb menys forces de les que ara ens caldrien, amb uns braços cansats, extenuats de clamar al cel un xic de misericòrdia, ens arribaven unes veus, que sonaven massa fortes per ser acollidores, una lleugera remor que no tapava cruels missatges… i sentíem, sentíem paraules que ferien les nostres oïdes…

– Per què ho feu això, que no veieu que s’estan morint?

– No hi puc fer res jo, només compleixo ordres.

– Mira’m als ulls, només mira’m, i digues-me si hi ha justícia en el que estàs fent.

– No sóc jo qui ho ha de decidir, són els jutges, ells dictaminen el que està bé i el que no.

– No ho facis, no els deixis allà, que no ho veus que són com nosaltres, que ells són nosaltres?

I allà seguíem, les hores passaven i, malgrat ser de dia, la nit arribava, enfosquint els nostres cors, deixant-nos a l’esguard d’un Déu que ja no sap res de nosaltres. Moriríem allí, tanmateix, com tants d’altres. I seguirà sent així, fins que ells siguin nosaltres, fins que vegin que l’única sortida a la tragèdia és la nostra entrada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació