L’electrodomèstic

Després de morir-se l’Agnes, el món va decidir acabar-se. Primer em va semblar un detall per a l’Agnes, després vaig pensar: i la resta què, després vaig pensar: espera. Llavors vaig recordar els dits curts i suaus de l’Agnes, la seva cara normal. Qui hagués dit que era ella? I vols dir que ho sabia? No s’hauria comportat diferent, d’haver-ne estat conscient? Més ferma i insubornable? Als altres ens va agafar a mig ser, amb presses. Però aviat ja ho sabia tothom: era per l’Agnes.

Jo vaig asseure’m en un banc a mirar què passaria ara. Primer van desaparèixer els objectes petits: imperdibles, fregalls, cel·lo, tisores. Les compres van quedar a mig pagar i les trenes soltes, els símbols matrimonials s’evaporaven, la roba estesa volava anàrquica i els calçotets dels uns adulteraven les camisoles dels altres. Llavors les coses mitjanes van elevar-se, amb prou gràcia, i es van anar convertint en taques i en punts. Les butaques sortien per les finestres, i també els llums de peu o els faristols, i el que no hi cabia trencava maons, derruïa parets mestres i destrossava teulades perquè —entenc— ja no calia anar amb compte. La gent va sortir al carrer i alguns portaven una bona cabrejada perquè ni una casa ni una vida es refan en un dia. Però l’Agnes no tenia la culpa d’haver-se mort i, sincerament, segur que no en tenia ni idea. Es posava vermella quan la gent la mirava massa.

Una veu de megàfon va informar en tots els idiomes: sortiu de les vostres cases, que la cosa s’anima. Alguna gent va fer-ho i d’altra va dir: demà m’afaitaràs, filla de la diablessa majora, cabronassa, i aquests no van trigar a convertir-se en trossos de cames i d’orelles, en dolls de sang i en òrgans i en caps decapitats amb cara de rigor mortis perquè totes les cases i edificis havien explotat propulsats amunt. Omplien el cel com un sac de runa enorme. Si no te’l prenies a pit, l’espectacle era de molta bellesa. Els qui érem fora ens miràvem i dèiem: quina meravella, i també dèiem: ja sap greu. Se sacsejaven mans i s’abraçaven esquenes, i la gent follava i es morrejava perquè la mort desperta passions d’aquesta mena. Un ventet amansava la ràbia i atiava la pena. A mi l’Agnes em semblava tova i sosa, però l’estimava. Llavors les puntes dels dits se’ns van convertir en un polsim. La sensació era interessant si t’hi entregaves i vexatòria i mortificant si la lluitaves, cosa que feia molta gent perquè hi havia plans, hi havia promeses i hi havia voluntat de ser, i t’hi aferraves com si pengessis d’una corda enlaire. Jo pensava: qui ho hagués dit de l’Agnes, que s’embarbussava quan expressava una opinió. Estava segura que no en tenia ni idea. Si ho hagués sabut, hauria mogut cel i terra per no dinyar-la. Però la mort de l’Agnes m’havia desendollat del món com si fos un electrodomèstic. M’hauria agradat dir-li-ho només per veure com reaccionava, i mentrestant els cabells se m’eriçaven i els altres vius expressaven el seu malestar. És veritat que, quan es decidia, l’Agnes es decidia. Jo volia saber què passaria després, si això era tot o si podríem tornar a començar de nou, amb una paciència infinita. Repassava si l’Agnes havia dit alguna cosa que jo hauria hagut d’interpretar i les faccions de la seva cara estoica, normal i bonica, i tot sobre meu eren violins, intestins, braços i persianes que s’aspiraven cap a la nit fosca. Sense l’Agnes, tothom s’ho hauria passat igual de bé. No era l’ànima de res. M’hauria agradat trucar-la i dir-li: mira quin desordre, només per sentir-li fer un crit d’estupor o perquè digués: “espera, què?”, de la manera com ella feia.